Màquines d’escriure
Dies de fi de curs: espectacles, concerts, lliuraments de recompenses, trofeus, medalles, berenars, sopars i festivitats diverses. Bon ambient, com si una caixa de valium ens hagués caigut al damunt, o com si l’esperit de Marujita Díaz s’hagués ficat en el cos d’aquests nois i noies de la generació Tinder i es converteixin tots en fans de Dowton Abbey i de les novel·les de Jane Austen.
Hi ha bon rotllo, germanor i convivència tot i que et continuïn enviant al whatsapp vídeos dels Morancos o acudits que ja has llegit al twitter, que a Espanya informin dels cessaments de ministres via comunicat a les deu de la nit, i que l’última moda dels hipsters sigui escriure a màquina en llocs públics. Treballar amb aquest artilugi, si no ets Frank Underwood de House of cards i has d’enviar una carta als pares del soldat caigut en un acte de servei que tu mateix vas programar de manera matussera, es converteix en alguna cosa del tot inútil.
Aquests hipsters són com el Blu-Tack a la paret d’un pis: mai no acaba de marxar com les màquines d’escriure perquè la seva reivindicació no és exclusiva d’aquests éssers amb camises de quadres, ulleres de pasta, barbes espesses, roba vintage, tatuatges complexos, música indie, vermuts, novel·les gràfiques i cinema de culte. L’actor Tom Hanks, va llençar, l’any passat, una aplicació (Hankx Writer) que converteix l’Ipad en una antiga màquina d’escriure. Christopher Lockett va realitzar fa un parell d’anys el documental The Typewriter in the 21st Century que es va projectar en diverses sales de cinema de Los Angeles.
Abunden els fòrums dedicats a col·leccionistes i els blocaires, que pengen els seus textos escrits a màquina, escanejats, com a noves entrades. L’artista Tim Youd va executar a Nova York una performance en què reescrivia una novel·la d’Henry Miller amb el mateix model que utilitzava l’escriptor, mentre la pintora Louise Marler a Los Angeles realitza serigrafies on dóna un valor icònic al vell aparell esdevingut objecte pop i hipster. A més, l’inventor Jack Zylkin va crear un hack que permet connectar la vella màquina d’escriure, via USB, a la pantalla d’un iPad. El resultat es pot veure a la seva pàgina www.usbtypewriter.com.
L’estiu passat el diari The Times va introduir a les seves oficines uns altaveus amb el so del «tiki taka» o el «claccclacclac clac ding!» de les màquines d’escriure per motivar els seus empleats. L’acció va agafar per sorpresa els periodistes, alguns dels quals va intentar, sense èxit, apagar els altaveus. L’estratègia té com a objectiu motivar els periodistes i ajudar-los a completar els seus articles abans del tancament. El so comença amb suavitat a l’inici de la jornada, i va incrementant d’intensitat i velocitat, a mesura que s’acosta l’hora de lliurar els articles. La mesura va arribar amb el trasllat del diari de les seves oficines a Wapping a unes altres a Baby Shard, a London Bridge, al sud de Londres.
Hi ha serveis secrets que també han ressuscitat el so, i els aparells. L’any passat, el president del Comitè Parlamentari d’Intel·ligència alemany, Patrick Sensburg va anunciar el retorn als mètodes tradicionals d’escriptura i la compra de màquines i fa dos anys, el Servei Federal de Protecció Rus (FSO, l’antic KGB en va adquirir 20, a més de 600 cartutxos de recanvi per als models Triumph Adler Twen 180 i Olympia Comfort, ambdós de fabricació alemanya per redactar la informació confidencial diària. L’espionatge electrònic n’és el motiu.
Les filtracions de l’exanalista de la CIA Edward Snowden han fet palès que, tot i que l’era de la informació ha fet més fàcil la tasca dels espies, els seus secrets són ara, paradoxalment, més vulnerables i accessibles que mai. Les noves màquines d’escriure que ha comprat l’FSO estan especialment dissenyades per a la redacció de documents secrets, ja que cadascuna té una tipografia única. Ens imaginaven els espies amb eines sofisticades i ves per on que han de tornar a lluitar amb un teclat dur i incòmode, sense la possibilitat de guardar, copiar i enganxar.
No et salten finestres de xat, no pots posar música, ni contestar correus electrònics. I vas molt més lent. És la filosofia hipster. De fet tampoc no és tan estrany veure màquines d’escriure el 2015 quan hi ha coses que continuen existint. Com entrar al metro amb un tros de cartró, la impossibilitat de canviar el rumb d’un ascensor o que et cobrin despeses de gestió per la compra per internet d’uns tiquets o d’uns bitllets que t’imprimeixes a casa.
O coincidir amb un hipster en una cosa tan popular com una botifarrada, una entrega de premis de fi de curs de les escoles esportives o un comiat de solter. Potser serà perquè la postmodernitat, com altres vegades, ha trobat el seu refugi en les tradicions.
Hi ha bon rotllo, germanor i convivència tot i que et continuïn enviant al whatsapp vídeos dels Morancos o acudits que ja has llegit al twitter, que a Espanya informin dels cessaments de ministres via comunicat a les deu de la nit, i que l’última moda dels hipsters sigui escriure a màquina en llocs públics. Treballar amb aquest artilugi, si no ets Frank Underwood de House of cards i has d’enviar una carta als pares del soldat caigut en un acte de servei que tu mateix vas programar de manera matussera, es converteix en alguna cosa del tot inútil.
Aquests hipsters són com el Blu-Tack a la paret d’un pis: mai no acaba de marxar com les màquines d’escriure perquè la seva reivindicació no és exclusiva d’aquests éssers amb camises de quadres, ulleres de pasta, barbes espesses, roba vintage, tatuatges complexos, música indie, vermuts, novel·les gràfiques i cinema de culte. L’actor Tom Hanks, va llençar, l’any passat, una aplicació (Hankx Writer) que converteix l’Ipad en una antiga màquina d’escriure. Christopher Lockett va realitzar fa un parell d’anys el documental The Typewriter in the 21st Century que es va projectar en diverses sales de cinema de Los Angeles.
Abunden els fòrums dedicats a col·leccionistes i els blocaires, que pengen els seus textos escrits a màquina, escanejats, com a noves entrades. L’artista Tim Youd va executar a Nova York una performance en què reescrivia una novel·la d’Henry Miller amb el mateix model que utilitzava l’escriptor, mentre la pintora Louise Marler a Los Angeles realitza serigrafies on dóna un valor icònic al vell aparell esdevingut objecte pop i hipster. A més, l’inventor Jack Zylkin va crear un hack que permet connectar la vella màquina d’escriure, via USB, a la pantalla d’un iPad. El resultat es pot veure a la seva pàgina www.usbtypewriter.com.
L’estiu passat el diari The Times va introduir a les seves oficines uns altaveus amb el so del «tiki taka» o el «claccclacclac clac ding!» de les màquines d’escriure per motivar els seus empleats. L’acció va agafar per sorpresa els periodistes, alguns dels quals va intentar, sense èxit, apagar els altaveus. L’estratègia té com a objectiu motivar els periodistes i ajudar-los a completar els seus articles abans del tancament. El so comença amb suavitat a l’inici de la jornada, i va incrementant d’intensitat i velocitat, a mesura que s’acosta l’hora de lliurar els articles. La mesura va arribar amb el trasllat del diari de les seves oficines a Wapping a unes altres a Baby Shard, a London Bridge, al sud de Londres.
Hi ha serveis secrets que també han ressuscitat el so, i els aparells. L’any passat, el president del Comitè Parlamentari d’Intel·ligència alemany, Patrick Sensburg va anunciar el retorn als mètodes tradicionals d’escriptura i la compra de màquines i fa dos anys, el Servei Federal de Protecció Rus (FSO, l’antic KGB en va adquirir 20, a més de 600 cartutxos de recanvi per als models Triumph Adler Twen 180 i Olympia Comfort, ambdós de fabricació alemanya per redactar la informació confidencial diària. L’espionatge electrònic n’és el motiu.
Les filtracions de l’exanalista de la CIA Edward Snowden han fet palès que, tot i que l’era de la informació ha fet més fàcil la tasca dels espies, els seus secrets són ara, paradoxalment, més vulnerables i accessibles que mai. Les noves màquines d’escriure que ha comprat l’FSO estan especialment dissenyades per a la redacció de documents secrets, ja que cadascuna té una tipografia única. Ens imaginaven els espies amb eines sofisticades i ves per on que han de tornar a lluitar amb un teclat dur i incòmode, sense la possibilitat de guardar, copiar i enganxar.
No et salten finestres de xat, no pots posar música, ni contestar correus electrònics. I vas molt més lent. És la filosofia hipster. De fet tampoc no és tan estrany veure màquines d’escriure el 2015 quan hi ha coses que continuen existint. Com entrar al metro amb un tros de cartró, la impossibilitat de canviar el rumb d’un ascensor o que et cobrin despeses de gestió per la compra per internet d’uns tiquets o d’uns bitllets que t’imprimeixes a casa.
O coincidir amb un hipster en una cosa tan popular com una botifarrada, una entrega de premis de fi de curs de les escoles esportives o un comiat de solter. Potser serà perquè la postmodernitat, com altres vegades, ha trobat el seu refugi en les tradicions.