Causalitat i responsabilitat en el ‘cas BPA’
A partir de la nota del Financial Crimes Enforcement Network (FINCEN) ,de 10 de març, en la qual acusava a tres executius de BPA de blanqueig de capitals, i dels immediats comunicats de premsa del Govern andorrà i de les autoritats financeres del país, es desencadena un conjunt de situacions d’extraordinària importància: intervenció pública de Banca Privada d’Andorra (BPA) i destitució del seu consell d’administració; subsegüent intervenció també de Banco Madrid, filial de BPA, per les autoritats financeres espanyoles; detenció a Andorra del conseller delegat de totes dues entitats; establiment de limitacions per a la retirada de fons (corralito); declaració de concurs de creditors a Banco Madrid; inquietud creixent dels treballadors per la possible pèrdua del lloc de treball; contractació de PwC per part de l’administració andorrana per efectuar una auditoria dels comptes de BPA; admissió a tràmit de l’Audiència Nacional d’Espanya de dues querelles contra Banco Madrid i els seus consellers per part de dos clients del banc; rebaixa en els índexs de valoració internacionals de la banca andorrana; possible venda o liquidació de BPA i Banco Madrid…
El propòsit d’aquest escrit és analitzar les causes d’aquests fets i les corresponents responsabilitats dels principals agents d’aquesta crisi. D’entrada, sembla evident que el fet del blanqueig per se no produeix una fugida generalitzada dels dipòsits bancaris. Sembla també evident que la conversió en notícia de primera pàgina del blanqueig, la intervenció dels bancs, la destitució de tots els administradors, la detenció del conseller delegat, sí provoquen unes conseqüències devastadores i generalitzades i causen o causaran danys irreparables, per descomptat per accionistes i treballadors dels bancs afectats, que perdran el valor de les seves accions i, no pocs, els seus llocs de treball, així com també per als impositors i clients i també per a la reputació d’Andorra i la seva plaça financera.
En primer lloc, hem de referir-nos naturalment a BPA, objecte de «serioses sospites» de blanqueig de capitals segons el FINCEN. No obstant això, convé destacar un fet essencial a l’efecte d’aquesta crisi: fins avui, solament s’han donat a conèixer quatre operacions concretes de presumpte blanqueig de capitals a BPA, que eren totes elles del coneixement previ de les autoritats financeres i judicials, tant del Principat com d’Espanya. És a dir, són fets passats, sub judice, però no nous, encara que vigents. Per tant, la notícia no relata fets actuals doncs es va produir (el presumpte blanqueig) en temps pretèrit i, a més, estan acotats i sota l’autoritat judicial. Parlem, per tant, de fets anteriors. El passat i no el present marca una diferència fonamental en la responsabilitat d’aquesta crisi.
Convé assenyalar també que es tracta d’un banc, i també la seva filial espanyola, amb ràtios de solvència i liquiditat molt superiors a les mitjanes del sector. D’altra banda, des de fa més de 10 anys, BPA és auditada cada any per consultores tan importants com KPMG i Deloitte, que sempre han assenyalat la correcció de les seves operacions. L’autoritat financera andorrana ha assenyalat també reiteradament que BPA complia totes les exigències i controls establerts.
En relació amb el FINCEN i a la seva nota de 10 de març, d’on deriva tot el procés, cal assenyalar el seu caràcter provisional, fins i tot es denomina «proposta de nota», parla solament de «sospites», i assenyala 60 dies per aportar al·legacions i arguments en relació amb aquesta denúncia, tant per part de BPA com dels clients i persones afectades per aquesta nota. Convé no obstant això assenyalar la incongruència que el FINCEN atorga caràcter previ a aquesta denúncia, subjecta a verificació, amb el fet que la seva sola publicació genera un perjudici extraordinari per al banc «denunciat». Allò prudent i correcte hagués estat que el FINCEN establís un diàleg previ i discret amb BPA i analitzés totes les situacions corresponents, s’introduïssin les mesures correctores necessàries i fins i tot, si és el cas, sancions proporcionals i raonables, abans de fer pública la nota. El FINCEN és doncs en bona mesura responsable de la situació creada.
Passem ara a examinar l’actuació del Govern andorrà, que sembla constitutiva d’una gran imprudència i desproporció: la conferència de premsa celebrada amb total precipitació, sense diàleg previ, i sense presumpció d’innocència, així com l’anticipació d’informació sobre BPA (si es confirma que va ser així) a l’agència nord-americana contra el blanqueig, unida a la falta d’audiència prèvia dels legals representants de BPA (el fet es va donar a conèixer públicament inaudita part dels afectats). Cal afegir a més la circumstància ja comentada de ser operacions de blanqueig pretèrites, ja conegudes per la pròpia administració i en bona mesura sota competència judicial. Així doncs, sembla evident la vinculació del Govern amb les conseqüències econòmiques, patrimonials i morals comentades, no només per als executius afectats sinó per als accionistes i treballadors, amén de la pèrdua de beneficis esperats (lucre cessant) doncs la societat ha paralitzat la seva pròspera activitat lucrativa, sense oblidar els danys col·laterals soferts al seu filial Banco Madrid, fets tots ells constitutius dels tres pressupostos de qualsevol acció de responsabilitat: conducta antijurídica, dany i relació de causalitat. Així doncs, no semblen faltar arguments ben fundats per interposar accions judicials contra l’Administració del Principat i sol·licitar la reparació dels quantiosos danys causats (rectius, causarà amb tota probabilitat).
Quedaria incomplerta aquesta anàlisi sense afegir alguna consideració d’ordre polític. Cal preguntar-se quines causes o motius d’oportunitat van moure al Govern andorrà a posar al peu dels cavalls, primer –si va ser així– davant la potent administració nord-americana i després davant els mitjans de comunicació, així com davant les autoritats espanyoles, a un banc privat andorrà, concretament, i no és un joc de paraules, a Banca Privada d’Andorra. Entrem aquí en el terreny de l’especulació, però no sembla desgavellat pensar en l’interès primari per netejar la imatge de paradís fiscal propici al blanqueig de capitals. La pressió és cada vegada major en la lluita internacional contra el frau fiscal i els acords aconseguits entre la UE i els tradicionals paradisos de Suïssa, Luxemburg, Liechtenstein i Andorra són una realitat. A això se suma tal vegada la necessitat d’aclarir dubtes de cobertura de patrimonis espanyols investigats. Potser tampoc és casual que sigui BPA on va estar dipositat el patrimoni ocult de la família Pujol, ni menys rellevant la correlativa necessitat de provar l’eficient col·laboració del Govern andorrà amb els seus parells espanyols, europeus i nord-americans. A què ve l’anticipada declaració d’agraïment de l’agència nord-americana FINCEN vers al Govern andorrà? És que el Govern andorrà coneixia amb anticipació les sospites del FINCEN?
I, per fi, un interrogant no menys significatiu: seria bo saber si ¿els altres bancs andorrans han ofert alguna ajuda o col·laboració als seus col·legues de BPA? O, per contra, ¿aplaudeixen l’absurda nota i consegüent intervenció, doncs hi haurà un banc menys al mercat i a més s’haurà trobat un bon boc expiatori per sanejar el sistema bancari?
Si la prudència i la responsabilitat de l’Administració es restableix, buscant mitjançant el diàleg amb les altres parts implicades la fórmula que suposi el menor perjudici possible per a tots els afectats (que en tot cas serà extraordinari) tots haurem guanyat. Però de debò.
Ignacio ARROYO: Catedràtic de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El propòsit d’aquest escrit és analitzar les causes d’aquests fets i les corresponents responsabilitats dels principals agents d’aquesta crisi. D’entrada, sembla evident que el fet del blanqueig per se no produeix una fugida generalitzada dels dipòsits bancaris. Sembla també evident que la conversió en notícia de primera pàgina del blanqueig, la intervenció dels bancs, la destitució de tots els administradors, la detenció del conseller delegat, sí provoquen unes conseqüències devastadores i generalitzades i causen o causaran danys irreparables, per descomptat per accionistes i treballadors dels bancs afectats, que perdran el valor de les seves accions i, no pocs, els seus llocs de treball, així com també per als impositors i clients i també per a la reputació d’Andorra i la seva plaça financera.
En primer lloc, hem de referir-nos naturalment a BPA, objecte de «serioses sospites» de blanqueig de capitals segons el FINCEN. No obstant això, convé destacar un fet essencial a l’efecte d’aquesta crisi: fins avui, solament s’han donat a conèixer quatre operacions concretes de presumpte blanqueig de capitals a BPA, que eren totes elles del coneixement previ de les autoritats financeres i judicials, tant del Principat com d’Espanya. És a dir, són fets passats, sub judice, però no nous, encara que vigents. Per tant, la notícia no relata fets actuals doncs es va produir (el presumpte blanqueig) en temps pretèrit i, a més, estan acotats i sota l’autoritat judicial. Parlem, per tant, de fets anteriors. El passat i no el present marca una diferència fonamental en la responsabilitat d’aquesta crisi.
Convé assenyalar també que es tracta d’un banc, i també la seva filial espanyola, amb ràtios de solvència i liquiditat molt superiors a les mitjanes del sector. D’altra banda, des de fa més de 10 anys, BPA és auditada cada any per consultores tan importants com KPMG i Deloitte, que sempre han assenyalat la correcció de les seves operacions. L’autoritat financera andorrana ha assenyalat també reiteradament que BPA complia totes les exigències i controls establerts.
En relació amb el FINCEN i a la seva nota de 10 de març, d’on deriva tot el procés, cal assenyalar el seu caràcter provisional, fins i tot es denomina «proposta de nota», parla solament de «sospites», i assenyala 60 dies per aportar al·legacions i arguments en relació amb aquesta denúncia, tant per part de BPA com dels clients i persones afectades per aquesta nota. Convé no obstant això assenyalar la incongruència que el FINCEN atorga caràcter previ a aquesta denúncia, subjecta a verificació, amb el fet que la seva sola publicació genera un perjudici extraordinari per al banc «denunciat». Allò prudent i correcte hagués estat que el FINCEN establís un diàleg previ i discret amb BPA i analitzés totes les situacions corresponents, s’introduïssin les mesures correctores necessàries i fins i tot, si és el cas, sancions proporcionals i raonables, abans de fer pública la nota. El FINCEN és doncs en bona mesura responsable de la situació creada.
Passem ara a examinar l’actuació del Govern andorrà, que sembla constitutiva d’una gran imprudència i desproporció: la conferència de premsa celebrada amb total precipitació, sense diàleg previ, i sense presumpció d’innocència, així com l’anticipació d’informació sobre BPA (si es confirma que va ser així) a l’agència nord-americana contra el blanqueig, unida a la falta d’audiència prèvia dels legals representants de BPA (el fet es va donar a conèixer públicament inaudita part dels afectats). Cal afegir a més la circumstància ja comentada de ser operacions de blanqueig pretèrites, ja conegudes per la pròpia administració i en bona mesura sota competència judicial. Així doncs, sembla evident la vinculació del Govern amb les conseqüències econòmiques, patrimonials i morals comentades, no només per als executius afectats sinó per als accionistes i treballadors, amén de la pèrdua de beneficis esperats (lucre cessant) doncs la societat ha paralitzat la seva pròspera activitat lucrativa, sense oblidar els danys col·laterals soferts al seu filial Banco Madrid, fets tots ells constitutius dels tres pressupostos de qualsevol acció de responsabilitat: conducta antijurídica, dany i relació de causalitat. Així doncs, no semblen faltar arguments ben fundats per interposar accions judicials contra l’Administració del Principat i sol·licitar la reparació dels quantiosos danys causats (rectius, causarà amb tota probabilitat).
Quedaria incomplerta aquesta anàlisi sense afegir alguna consideració d’ordre polític. Cal preguntar-se quines causes o motius d’oportunitat van moure al Govern andorrà a posar al peu dels cavalls, primer –si va ser així– davant la potent administració nord-americana i després davant els mitjans de comunicació, així com davant les autoritats espanyoles, a un banc privat andorrà, concretament, i no és un joc de paraules, a Banca Privada d’Andorra. Entrem aquí en el terreny de l’especulació, però no sembla desgavellat pensar en l’interès primari per netejar la imatge de paradís fiscal propici al blanqueig de capitals. La pressió és cada vegada major en la lluita internacional contra el frau fiscal i els acords aconseguits entre la UE i els tradicionals paradisos de Suïssa, Luxemburg, Liechtenstein i Andorra són una realitat. A això se suma tal vegada la necessitat d’aclarir dubtes de cobertura de patrimonis espanyols investigats. Potser tampoc és casual que sigui BPA on va estar dipositat el patrimoni ocult de la família Pujol, ni menys rellevant la correlativa necessitat de provar l’eficient col·laboració del Govern andorrà amb els seus parells espanyols, europeus i nord-americans. A què ve l’anticipada declaració d’agraïment de l’agència nord-americana FINCEN vers al Govern andorrà? És que el Govern andorrà coneixia amb anticipació les sospites del FINCEN?
I, per fi, un interrogant no menys significatiu: seria bo saber si ¿els altres bancs andorrans han ofert alguna ajuda o col·laboració als seus col·legues de BPA? O, per contra, ¿aplaudeixen l’absurda nota i consegüent intervenció, doncs hi haurà un banc menys al mercat i a més s’haurà trobat un bon boc expiatori per sanejar el sistema bancari?
Si la prudència i la responsabilitat de l’Administració es restableix, buscant mitjançant el diàleg amb les altres parts implicades la fórmula que suposi el menor perjudici possible per a tots els afectats (que en tot cas serà extraordinari) tots haurem guanyat. Però de debò.
Ignacio ARROYO: Catedràtic de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona.