Durant aquests darrers mesos de reactivació de l’activitat de Som Com Som, des de l’ens hem parlat molt del terme disfòria de gènere. Encara hi ha molta gent que no ho entén o bé no acaba d’associar aquest mot a la transsexualitat; i és normal, ja que és un concepte un pèl complicat. Però el no parlar-ne amb tanta assiduïtat com d’altres no significa que no hi hagi casos. I sí, també n’hi ha a Andorra. I sí, hem de fer-hi front.  

Als 4 anys un menor ja pot manifestar la seva identitat sexual en el joc, en els seus dibuixos o amb paraules. I pot ser que un nen es dibuixi amb cabell llarg i vestit, o a l’inversa. Hi ha persones que neixen amb una identitat de gènere diferent al cos biològic amb el que van néixer. Físicament, són nens o nenes, homes o dones, però en les seves ments pertanyen al sexe contrari, discrepància que genera inconsistència entre ment i cos. Aquesta, pot generar conflictes existencials, un dolor molt profund i una sensació permanent d’incomoditat en el nen o nena. I sí, reitero. Està passant.
Els principals obstacles amb els que hauran de lluitar infants, pares i mares són els prejudicis, la repressió, els insults, les burles, el rebuig i la discriminació. La societat és molt hipòcrita. Alcem la veu per joguines sexistes però ens posem les mans al cap quan hi ha comportaments variats de gènere, o el que es el mateix, preferències diferents a les expectatives socials i culturals generalment acceptades per a cada gènere.

Potser són més coneguts els errors. En són de nombrosos com de freqüents. La transsexualitat no implica homosexualitat, ja que la seva orientació no es definirà fins més endavant i pot ser qualsevol, com el en cas de qualsevol persona. Tampoc s’actua per cridar l’atenció, per ser consentits o per cap tipus de trauma o trastorn mental. Malauradament els pares i mares hauran de sentir aquests estigmes, conjuntament amb una societat que no és gens facilitadora en igualtat, i els infants, seran etiquetats a l’escola. I és un fet palpable.   

Siguem clars, hi ha nens que els hi agrada vestir-se de princeses, jugar a ser mares i tenir el cabell llarg. Però també hi ha nenes que prefereixen jugar amb els nois i es neguen a portar vestits i prefereixen ser el pare o el príncep quan hi ha joc de rols. I què? Hi ha tantes formes de ser home o dona com persones, i un comportament poc ajustat a la conducta esperada, no converteix aquests infants en transsexuals.

Agradi o no agradi, la transsexualitat no és una malaltia ni tampoc és considerat un trastorn mental. Es fa necessari un seguiment integral, ja que la seva condició comporta, amb freqüència, problemes d’autoestima, ansietat i, en especial, depressió. No s’ha de tractar, tampoc, com una patologia. Però els infants sí que necessiten ajuda quan genera, malauradament, disfunció en l’àmbit familiar, escolar i/o social.

La intervenció com a mestres, professors, com a familiars, com a amics, professionals o bé com a coneguts no és curar, és acompanyar. La preocupació i el desconcert van lligats per a tots els agents implicats.

A Andorra no existeix la practicitat d’una normativa que garanteixi la no discriminació de les persones transsexuals. Tampoc cap llei d’identitat de gènere o una llei integral de transsexualitat que englobi aspectes laborals, educatius, legals, socials i sanitaris. Per això la necessària llei d’igualtat.

Països com Argentina i Uruguai ja han eliminat el requisit de l’informe psicològic previ al canvi d’identitat, el que suposa la despatologització de la transsexualitat. Un dels molts cavalls de batalla al que Som Com Som tindrà temps de treballar, gestionar i esperem que en poc temps, resoldre.
I dels pares i mares que en diu la societat? O potser sent llàstima? Doncs us dic: la felicitat dels seus fills passa per a que la transsexualitat deixi de ser tabú, perquè la transsexualitat es normalitzi i es reconegui la diversitat amb igualtat de drets, per uns protocols d’actuació legals i adequats, per la preparació específica de pediatres, endocrins i psicòlegs infantils que descentralitzi l’atenció i la posi a l’abast de tothom.

Avui és una crida per a que cap infant segueixi passant pel calvari de la culpa, la vergonya i l’adolescència sense el seu veritable jo. I menys, a Andorra.
Hi tinc esperança i, aquesta, és diu igualtat.