L’activitat socioeconòmica del Principat viu pendent i condicionada pel denominat ‘cas BPA’. Des del 10 de març el sistema financer andorrà se segueix amb lupa dins i fora de les fronteres del país. I mentre la remor de sabres es mantingui una de les potes en què se sustenta la riquesa del país continuarà movent-se en un fangar. Ningú no podia esperar una crisi de tal magnitud. Ningú tampoc n’hauria d’haver de pagar factures ingents i, en funció de com acabi tot plegat, tan cares pels andorrans com del tot il·lògiques i irracionals. Només des del consens –que totes les parts que explícitament o implícitament intervenen en la gestió del conflicte haurien de voler i fomentar– es podrà aconseguir un desenllaç que no deixi obertes fractures que condicionaran enormement el futur no sols del sistema financer andorrà si no de tot el Principat. Sols una solució que tingui en compte tots els actors d’aquest thriller tindrà un final feliç. O, com a mínim, un final molt millor que el que acabaria oferint qualsevol pel·lícula que deixi de banda alguns dels intervinents.
 

Quatre mesos llargs després de l’esclat de la crisi, queda clar no només allò que tothom sabia, que BPA era un banc totalment solvent i amb enorme liquiditat, si no que resulta també evident que no hi havia cap pràctica de blanqueig generalitzada, cap cop amagat que en un altre estadi de la gestió de la crisi i amb una actitud serena, responsable i previsora no s’hagués pogut salvar amb una reestructuració. Les auditories que s’estan fent de tots els comptes i de tots els clients no han permès trobar cap operació de neteja de diners suposadament irregular més enllà d’aquelles en què les autoritats judicials ja treballaven. I, en algun cas, hi treballaven gràcies a la intervenció directa del propi banc, que seguint la normativa local i la internacional havien posat en marxa la maquinària establerta en matèria de prevenció de blanqueig de capitals. Amb l’exposat fins ara, sembla claríssim que BPA era solvent i que no era cap màquina de blanquejar. I això deixa en no-res la Notice del FinCEN i treu base moral i efectiva a l’assumpció de culpabilitat que el Govern va atribuir a BPA i als seus executius i accionistes des del primer moment. Els treballs analítics fets per PricewaterhouseCoopers, llargs i costosos, vindrien a de-mostrar que no hi ha res de res. Ara, BPA, Vall Banc o com es vulgui que es digui, serà el banc més net del món, el que més controls ha passat. I aquest serà el principal missatge que els actuals responsables del banc intervingut, és a dir, l’Agència estatal de resolució d’entitats bancàries (AREB) voldran trametre de cara als hipotètics compradors del que s’ha denominat com a banc bo. Per què la venda de l’entitat, ara ja constituïda com a Vall Banc, es pressuposa com la solució. Així ho han anat advertint les autoritats competents i així sembla que es vol fer abans de final d’any malgrat que els contactes que s’han fet fins ara no han reeixit pas.

S’entra, doncs, en la recta final. En l’hipotètic desenllaç d’aquell thriller que descrivíem. Com a mínim, en un desenllaç parcial. Perquè si el procés no es fa prou bé, les repercussions que es derivin de qualsevol pas en fals poden durar anys i poden tenir conseqüències directes per a tots i cadascun dels ciutadans d’Andorra. Ja no pel fet que es pugui debilitar una de les potes, ja ho hem dit, de l’economia andorrana. El greuge més important pot venir donat del fet que hi hagi demandes econòmiques milionàries que condicionin durant anys els pressupostos de l’Estat i acabin obligant l’administració, els governants, a incrementar la pressió fiscal, per exemple, per augmentar la recaptació pública i així poder fer front a les eventuals responsabilitats derivades d’una futura i hipotètica condemna pels danys i perjudicis que es pugui causar als encara avui propietaris de BPA, un banc solvent, amb una majoria de clients nets i clars i que va posar sota el control de les autoritats judicials aquells casos sobre els quals ja s’havien generat dubtes.
 

S’ha optat, sí o sí, per la venda, per la resolució. Des del primer moment es va descartar la reestructuració. I això què el banc es podria retornar als seus legítims propietaris. Aquesta seria una opció. Però no ens enganyem, la imatge de BPA està tan danyada que no tindria cap mena de sentit pràctic. Es podria optar per posar els actius bons del banc, és a dir, la immensa majoria dels actius, sota l’aixopluc d’una nova fórmula financera: una banca cívica en què un grup de ciutadans han estat treballant i treballen per estudiar-ne la seva viabilitat. Podria ser una excel·lent idea. Però el marc legislatiu andorrà no contempla aquesta possibilitat i adaptar el marc legal suposaria alentir un procés per al qual, certament, cal trobar-li una solució ràpida, més o menys definitiva i, en tot cas, seriosa i d’ampli consens. Davant d’aquest escenari, la venda, a una entitat estrangera o a una de local, esdevé l’única alternativa possible. Però si es vol un desenllaç feliç, una solució de veritat, aquesta ha de tenir en compte, també, els actuals propietaris. ¿Qui voldrà un banc que tothom sap que tindrà un gravamen en forma de demanda econòmica d’alguns centenars de milions d’euros? ¿O és que l’administració andorrana està disposada a dir-li als contribuents que ells hauran d’assumir el cost de l’esmentada demanda i garantir a un hipotètic futur comprador que el banc que es posa a la venda està lliure de qualsevol càrrega? ¿Serà això? ¿Serà l’Estat i, per tant, tots i cadascun dels ciutadans del Principat els que hauran, els que haurem, de pagar els plats trencats per una falta de diligència del Govern per tancar-se al diàleg i propiciar així una segura –i ara sabem que molt quantiosa– demanda econòmica legítima d’altra banda vist com s’ha esdevingut tot?
 

Sincerament, només una solució on hi intervinguin totes les parts podrà donar garanties suficients. Fins i tot, només un desenllaç per al qual prèviament s’hagin tancat acords amb totes les parts tindrà la necessària seguretat jurídica. Tot el que no sigui una sortida pactada pot tenir un cost elevadíssim que Andorra, el país i la seva gent, no es mereix haver de pagar. Si la reclamació indemnitzatòria dels actuals propietaris l’hagués d’assumir l’eventual comprador, no hi haurà ofertes. Si la compensació econòmica futura l’ha d’assumir l’Estat, s’imposen anys de vaques magres i impostos grassos. I encara més, una manca d’entesa i la perspectiva que quedés pendent una substanciosa demanda econòmica –tan si és sobre el nou banc com si amenaça l’Estat andorrà– segur que no passaria desapercebut per Standard&Poor’s, que ja té el Principat sota vigilància, i podria dur conseqüències nefastes tant per al país com pels altres bancs si hi ha una nova rebaixa del rating estatal. Un diàleg franc i sincer i un acord ferm i transparent que inclogui els accionistes actuals, els legítims propietaris (¿o algú s’imagina una expropiació encara que sigui forçosa en què l’expropiat no rebi ni tan sols una mínima compensació?) és l’únic camí que pot conduir a un desenllaç intel·ligent, a un bon final o una sortida d’èxit. Tota la resta serà allargar el mal de cap que amenaça de posar en risc tot un país.