Bé, ja ho tenim aquí. Sembla que als catalans ens agrada posar-nos les coses difícils i fer-les llargues, estirant-les fins a l’impossible. Però ara ja ho tenim aquí. A tocar. Després del 9N, semblava un fet que tindríem eleccions a la primavera i que arrasaria el sí. Però no, calia fer-ho difícil com sempre, així que no hi va haver acord, i es posposaven les eleccions fins al setembre. Eleccions estil campi qui pugui, cadascú per la seva banda. Destrempada general (perdoneu l’expressió) i a Madrid ja obrien champagne, que al cava millor boicot. 
 

Els independentistes callats, el procés tocat de mort. Fins que arriben les municipals i resulta que el 75% dels ajuntaments estan en mans d’independentistes. Fins que CiU es trenca, perquè CDC ja no pot amb la indefinició d’Unió. I un parell de setmanes desprès, arriba la sorpresa. Resulta que l’impossible ha passat i per fi hi ha un acord. L’acord. L’acord somiat per uns i temut pels altres, l’acord que ningú esperava perquè el català és, com el culer, pessimista de mena. 

I el 3 d’agost el President Mas signa la convocatòria d’eleccions. Les eleccions plebiscitàries que han de decidir el nostre futur. Perquè no ho dubteu, són plebiscitàries. Algú dubta que si PP i C’s sumessin majoria absoluta això no s’interpretaria com un contracte indissoluble d’unió amb Espanya pels segles dels segles? sembla doncs coherent i just interpretar també que, si Junts pel Sí i la CUP sumen majoria absoluta s’interpretarà com un cop de puny a la taula del poble de Catalunya. Sí, vull ser lliure.
 

Perquè siguem clars per una vegada, i oblidem la dita que diu «dos catalans, tres opinions»: Volem que Catalunya sigui un Estat independent, lliure i sobirà? Votem Junts pel Sí o la CUP. Volem que Catalunya sigui una regió d’Espanya? Votem C’s o PP. No sabem què volem? Votem a qualsevol dels altres partits. 

Perquè a Catalunya si el procés ha servit per alguna cosa és per clarificar la posició dels partits a l’eix nacional. Això es veu clarament a les posicions d’ICV, PSC, i Unió. I és què és molt bonic i molt progre dir que ets a favor del dret a decidir. Com no! És un dret dels pobles, i els catalans som un poble (o segons a qui li preguntis, una regió). A més, estar a favor d’alguna cosa és molt barat i queda molt bé. Però arriba el moment en què del dit, s’ha de passar al fet. I d’estar a favor d’un dret teòric a exercir-lo, a Catalunya hi ha un abisme. I, si no, ho veurem durant aquest estiu, on els partits que son en terra de ningú empraran tota mena d’eufemismes per dir-nos que estan a favor que decidim, però no ho estan a que decidim sí. Ni tampoc a que decidim no. De fet, s’inventen tota mena de propostes estranyes per no dir ni sí ni no. 
 

Uns sembla que els hi agrada el masoquisme i volen continuar «negociant» amb l’Estat, o sigui, anar a Madrid i rebre cops de porta a la cara, perquè amb els que ens han donat fins ara no n’hi ha prou. Uns altres pretenen que Catalunya, que no arriba al 20% de la població d’Espanya, reinventi el país contra la voluntat general de l’altre 80%, que no té cap interès ni motivació per reinventar-se. I els altres ens prometen canviar la Constitució, cosa més difícil que apostatar de l’Esglèsia Catòlica o donar-se de baixa de Movistar. 
 

Els independentistes en general donem força motius per voler la independència. Us recomano llegir en Martí Anglada i en Xavier Sala i Martín. Creiem que si Catalunya fos un país sobirà, les nostres vides millorarien sensiblement, per un fet molt simple: un país que es gestiona a si mateix sempre podrà legislar lo que més convingui als seus ciutadans. No bloquejarà que el català sigui llengua oficial a Europa. Prioritzarà el corredor Mediterrani i no un recorregut estrambòtic amb túnels pels Monegros. Donarà prioritat als Rodalies i no als AVEs que es clausuren en poc temps, com el de Cuenca. No mirarà d’eliminar la immersió lingüística. No mirarà de «españolizar» a los niños catalanes. I no es passarà tot el Sant Dia recorrent les lleis que aprovi la Generalitat. Si resulta que volem una llei catalana d’horaris, la farem, i ningú la recorrerà, encara que sembli difícil de creure. Si volem fer una llei de cèntim sanitari, la farem. I si volem escola en català, la tindrem. 
 

No creiem en el espacio sideral,  ni en el abismo más profundo, ni en el destierro internacional, ni en vagar por los siglos de los siglos. Sabem, com saben a països com Finlàndia, Noruega, Islàndia, Polònia, Irlanda, Croàcia, Eslovènia, entre d’altres, que independitzar-se no és la fi del mon. És el començament. 

El Gobierno de España, em sorprèn. Em sorprèn pel seu raonament, que sembla un gag del Polònia de vegades. La ley. la ley es la ley, es la ley. Com en els millors temps del Nodo. La llei per sobre de tot. La llei no ho permet. Se siente. La ley se tiene que respetar. El imperio de la ley. És com jugar al monopoli contra un rival que ha fet les normes a la seva mida, i que anomena l’àrbitre a dit. Si et queixes, l’àrbitre et diu que no, i the broquil is over. 
 

Algú s’ha parat a pensar que, fins el 1931 a España era il·legal que les dones votessin? Fins que la llei es va canviar. Ara resulta que es il·legal que els catalans votin (sobre el seu futur polític) però tranquils, que aquesta llei a España no es canviarà mai.
 

Així doncs, tenim la llei. I tenim la por. Que si el boicot, que si fora de la UE, que si el desterrament internacional, que si la marginació, la suspensió d’autonomia, la resurrecció de Jack el Destripador i també l’arribada de l’home dels Nassos. Jo ja no sé com poden inventar-se tantes maneres d’amenaçar-te amb accions de caire dictatorial sense despentinar-se. 
 

I això em porta al punt principal que ens falla una mica als catalans. Aquest punt és l’orgull. El seny és l’enemic de l’orgull, i és possible que per això els catalans en tinguem poc, d’orgull, ja que som molt assenyats (diuen). I és que no sé quin altre poble del mon continuaria aguantant aquesta pluja de cops de porta, un no darrera l’altre, amenaces, insults, espoli, infraestructures no fetes, atacs a l’autogovern, caspositat general, etcètera, etcètera, tot entonant el clàssic no ens esveréssim que encara prendrem mal. 
 

Per això, catalans, jo, i molts altres com jo, us diem: ara sí que és l’hora. Informeu-vos bé. No tingueu por. Voteu amb el cor, poseu-hi valor, i voteu per un futur diferent. Un futur que serà com nosaltres vulguem que sigui. Mai havíem arribat tan lluny, ni volat tan amunt. Som en territori inexplorat, i per explorar cal ser valent. «Pit i collons!» que diuen. Sabem com fer-ho. I ho farem bé.
 

I ja per tancar, com deia molt bé un dels millors vídeos que ha fet l’assemblea: 
 

«Ara és l’hora. La història et crida a tu, a mi, ens crida a tots. És una història que no parla d’herois, parla de la gent. Tossuda. Il·lusionada. Alegre. Tenaç. 

Ara és l’hora. De canviar el somiar pel fer. D’exercir el dret i assumir-ne el deure. De decidir que ja ningú decideix per nosaltres. 

Ara és l’hora. Allò que ens deien que era impossible, és aquí al davant. A les nostres mans, a les teves mans. La història et crida a tu, a mi, ens crida a tots! Perquè ja no som la història que ens expliquen, som la història que escrivim. I ara ja no només volem votar, volem guanyar. Depèn de tu. Ara és l’hora». 

Jo afegiria que és hora de votar sí. El futur de Catalunya s’ho val.