L’ AREB fa el que li ha estat encomanat per una Llei que encara és impugnada com a inconstitucional, i avança en les decisions relacionades amb la BPA sense mirar enrere. Ha creat un banc nou i vol que aquest banc sigui comprat o assumit pels altres bancs d’Andorra.
 

Tot això, mentre els accionistes majoritaris de la BPA en defensa dels seus legítims drets, segueixen la via judicial que pot portar un dia a la declaració que van ser espoliats, sense haver-los ni escoltat. Les vies de reclamació estan obertes, no solament a Andorra, sinó també als EUA. I la cosa pot anar per a molt llarg, fins a Estrasburg, com a mínim. Igualment fan molts clients que podran arribar fins als U.S.A. (la seva Reserva Federal), tal com han fet molts dipositants de fons del Banco Delta Asia.
 

Torno a invocar el Sr. Òscar Ribas Reig quan diu, ple d’encert, ara en el seu article del 29 de juny darrer al D.d’A que «ni l’imperi americà, pels danys col·laterals ocasionats, té la raó moral i sobretot jurídica en el trist afer de la BPA, ni el nostre Govern és culpable que Andorra figuri en una llista negra o l’altra com a país no col·laborador». Prou deu saber què vol dir quan parla de danys col·laterals. Segurament es refereix a la por que han agafat els qui fins ara havien confiat en el nostre país i en tots els seus bancs. I si no volia dir això, ja ho dic jo, també en aquest article. El que hem de compartir sense cap dubte, és quan diu que els americans no tenen la raó moral ni la jurídica. Però, llavors, el nostre Govern ha seguit els passos del FinCEN sense que aquest tingués raó moral ni jurídica?
 

Potser ara podríem afegir a la llista de reflexions sobre la hipocresia de l’altre dia, una altra que és ben ‘europea’: mentre el Sr. Moscovici es dedica a fer llistes, sempre de molt petits Estats del continent europeu, ni ell ni ningú de tota la magnífica Unió Europea tenen cap inconvenient a elegir un President de la Comissió, el Sr. Junker, que va ser un magnífic (això sí) primer ministre els darrers vint anys del seu Luxemburg, el qual es va especialitzar a captar la seu de societats de tot el món amb una fiscalitat molt favorable i molt més baixa que l’europea en general. És clar que Luxemburg també és un Petit Estat, però és membre fundador del BENELUX i de la Comunitat Europea inicial, i els hem de felicitar per aquesta especial habilitat que sempre han tingut. Em fa pensar en aquell dia que el nostre Copríncep va dir a la tele francesa que França tenia un problema amb Andorra que és un paradís fiscal, mentre que Mònaco no ho és (sic)…Hi va faltar un Visca Europa! Per això m’entesto a parlar de la suposada o la magnífica Unió Europea i penso, cada vegada més, que els 27 són un conjunt d’egoismes. Quasi podrien afegir un parell de lletres ‘E’  a la UE i dir-ne Unió Europea d’Estats Egoistes. 
 

Per això em costa tant d’entendre el seguidisme cec que sembla practicar el nostre Govern, com si tot el que ve de la UE fos indiscutible i bo. I que no es llegeixi això com un ressentiment anti-europeu: som a Europa (de fet i érem abans que quasi tots ells), tots els europeus i les seves empreses han de ser benvinguts a Andorra. Però no puc pensar el mateix de la majoria dels seus dirigents i líders actuals. Es troben a faltar tants líders europeus valents de veritat !

Tornant a la BPA i tal com deia al meu article anterior, la invocació al diàleg de que parlava el Sr. Ignacio Arroyo encara s’hauria de desenvolupar. I no pas per voler que les coses no acabin bé, com ha suggerit el Sr. Cap de Govern, ans al contrari, per voler que les coses acabin millor per Andorra.
 

S’ha de tenir en compte que d’ençà el dia 10 de març darrer el mal irreparable ja s’havia fet. El Banc ja havia entrat en una situació insostenible per la seva intervenció. A Espanya van fer, de seguida, mans i mànegues per anorrear el Banco de Madrid, ben a prop d’un lloc on havien corregut a salvar Bankia a cops de dotzenes de milers de milions d’Euros… Tornem a allò de fort amb els febles…
 

Aquests dies s’ha sabut que l’AREB i els assalariats de la BPA potser han arribat a un acord. Un acord que deixa a la majoria d’ells esperant si formen part dels preferits i es poden quedar amb una feina a un hipotètic banc. Per als que fossin acomiadats, els seria aplicada la Llei actual, és a dir cobrarien 25 dies de salari per cada any de treball a BPA, com tots els acomiadats dels darrers anys. 
 

No sembla que mai s’hagi pensat a equiparar els empleats de la BPA dins del nou banc, amb els del Crèdit Andorrà que tenen i sempre han tingut més o menys el 20% del capital del Banc. S’ha descartat de demanar als empleats si volien continuar treballant en el nou banc, renunciar a indemnitzacions i canviar-ho tot per una participació en el nou banc? Aquella sàvia política, crec que instaurada pel Sr. Termes quan, amb el Banco Popular i els socis andorrans, van fundar el Crèdit Andorrà, ha donat uns fruïts envejables. La gent de Crèdit Andorrà (no tots) saben que el banc és, en part seu. Hi treballen i el defensen com a cap altre lloc. És una excepció, segurament, mundial.
 

També s’ha descartat de demanar als accionistes si es conformaven a quedar, per exemple, en un 30% del nou banc, a condició de no seguir cap acció judicial, constitucional ni política contra les decisions del Govern i del Consell General?
 

Aquest diàleg encara hauria d’ésser possible, qualsevol pacte en un litigi acostuma a ser millor que una guerra judicial llarga i incerta. Els qui hi tenen més responsabilitat final són el Govern i els consellers generals de Demòcrates per Andorra.
 

Ara no n’hi ha prou a dir que cada Institució fa el que li ha estat encomanat… (o potser sí… altrament ¿com és que l’AREB ha optat únicament i de manera immediata per la resolució i venda, descartant la reestructuració?) 
 

Aquesta anàlisi i demanda de diàleg els fa en un article del dia 4 d’agost a El Periòdic d’Andorra, la Marta Martínez, amb tot de precisions que caldria que fossin llegides i tingudes en compte, encara que no es diguin en seu parlamentària com aquestes meves.