Mentre els representants –alguns com a mínim– dels treballadors de Banca Privada d’Andorra (BPA) celebren com un gran triomf el suposat acord amb l’Agència estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB), la gent del carrer –la majoria, almenys– mira, incrèdula, els darrers episodis d’aquell thriller de què parlàvem fa uns dies. El ‘cas BPA’ no només no és un triomf: és una severa derrota. Si el camí traçat s’acaba confirmant, hi sortiran perdent, i de quina manera, clients, treballadors, accionistes… Però no només ells. També tots nosaltres. El ‘cas BPA’ és, o pot arribar a ser, una condemna per al sistema financer andorrà i per al Principat en el seu conjunt. Res ja no serà com havia estat. I no pas per bé. El rebombori generat ressona tant lluny que els efectes nocius no deixaran veure, en cap cas, cap aportació positiva. Ens haurem homologat amb la comunitat internacional –obsessió governamental a qualsevol preu–, potser sí, però ho haurem fet de la pitjor manera possible i igualant-nos per baix. No pas per dalt. És a dir, equiparant-nos a la resta en allò dolent i no pas en allò millor al qual hauríem de pretendre arribar.
 

Cinc mesos després de l’esclat de la crisi, sembla clar que el ‘cas BPA’ no és ni tan sols cas. Això sí, la desesperant filera de despropòsits que s’ha anat formant des del 10 de març –¿o ja abans, potser?– s’haurà cobrat prop de sis centenars (600!) llocs de treball, tres bancs que estaven en ple auge i un parell de desenes d’accionistes disposats a aportar valor a un sector gens fàcil però en què se sustenta –¿o potser hem de parlar ja de què s’hi sustentava?– una part molt important de l’economia de tot un país, que és petit, però és el nostre. Massa sovint em paro a pensar en allò en què crec que mai no han pensat -potser per desconeixement; potser perquè no ho han volgut fer- els nostres dirigents. ¿Era necessari tot aquest enrenou? ¿Calia destruir tantes i tantes coses? Ens respondran que sí. Però cada dia que passa són menys capaços de fonamentar-nos aquest sí. La tossuderia dels fets acaba sent molt més tossuda que ells mateixos. Si va ser un pla dissenyat amb una finalitat concreta, se’ls ha escapat de les mans. És ben clar que els efectes col·laterals del tret han anat molt més enllà de la concreció. Per acció o per omissió.
 

Cinc mesos després d’aquella maleïda nota del FinCEN hi ha centenars de persones que han perdut o estan a punt de perdre la feina. Hi ha desenes, centenars, uns quants milers de persones més que cada vegada tenen més clar que una part dels seus dipòsits, dels seus estalvis, no els tornaran a veure. Hi ha un grup d’empresaris emprenedors que cada cop confien menys en la necessitat d’haver-se de trencar les banyes per contribuir a la creació de riquesa. I hi ha, també, una consciència cada vegada més generalitzada que l’Estat andorrà no garanteix principis fonamentals del Dret. Com a mínim del Dret que s’espera d’un suposat país democràtic i que respecta les llibertats individuals i col·lectives. Que respecta el dret d’empresa o de propietat privada. Del 10 de març ençà hi ha un evident malestar en la societat andorrana. Hi ha una frenada en la lenta recuperació econòmica que semblava intuir-se a l’inici de l’any. En canvi, el que no hi ha és aquella màquina blanquejadora que ens van voler fer creure que hi havia. ¿Per què algú pot creure que si els treballs d’auditoria no haguessin revelat res de transcendental no hauria aparegut ja a la llum pública? 
 

Fa molts mesos que s’hauria d’haver fet públic –o, com a mínim, s’hauria d’haver lliurat als consellers generals, que no deixen de ser els nostres representants electes– un primer informe provisional elaborat per la firma que està revisant fil per randa tots els comptes i tots els clients de BPA. 

Res no se sap d’aquell informe perquè res no hi ha del que van donar per fet que hi havia. Van vendre’ns un castell del terror que ha resultat ser construït per aquelles cartes que se les endú el vent. Potser ens han aterrit; de ben segur que, volgudament o no, els nostres dirigents ens van posar la por al cos. I encara alguns estem corpresos. Però aquella por inicial és cada dia que passa una indignació tan rotunda i tan sincera com el convenciment que sempre acaben pagant justos per pecadors. I que en aquest cas, com en tants altres, s’ha fet i s’està fent molt soroll per no res. O, com a màxim, per molt poqueta cosa.