El que cobren els prínceps de les empreses espanyoles
El supervisor borsari espanyol (la CNMV) en publicar el seu primer Informe Anual sobre remuneracions de les Societats Cotitzades (SC) va destacar que «... els consellers executius de les companyies amb més capitalització borsària tenen remuneracions més elevades i no es percep una connexió directa entre els resultats de les companyies i el nivell de retribució dels consellers executius «, qüestionant així el tòpic que el valor que aporten les podrien acreditar, llevat, és clar, els de les del sistema financer que pot ser si han aportat valor a l’aconseguir un rescat que passarà als annals de la Història dels despropòsits pressupostaris de l’Estat espanyol.
Aplicar la teoria del factum princeps en les SC espanyoles permet delimitar la frontera entre el seu administrador o conseller i la seva propietat, posant límits a les presses que la Història ens recorda dels fets del príncep, equivalents als del «primer empleat» de la SC pels actes que es produeixen sota el seu mandat si s’agreugen, sense culpa, la situació de l’empresa la representació mercantil li ha encomanat la propietat o accionista i, més concretament, l’abast de la seva responsabilitat per pèrdues que no s’haguessin produït si en lloc dels interessos de tercers, com els dels seus creditors financers, haguessin atès els de la propietat o dit de forma més concreta, si ho hagués gestionat directament la propietat.
L’Administrador o membre del Consell d’Administració (el president i conseller delegat inclosos) és, ni més ni menys, un representant de la propietat de la SC, el que equival a tenir un poder per fer negocis jurídics que la propietat o accionistes de la SC assumeix com a propis.
A l’abast de les responsabilitats de l’Administrador de la SC i els drets de propietat en el marc jurídic de la mateixa pot trobar gran part del fonament econòmic i jurídic del principi de revocabilitat, en virtut del qual la Junta General d’accionistes pot cessar lliurement, sense indemnització, als consellers o administradors, el que pràcticament impedeix el reconeixement dels famosos blindatges amb que solen protegir la seva preeminència els prínceps de les SC, especialment pel gestor de la Hisenda Pública, que no hauria d’admetre l’erosió de les seves bases imposables per tan grans ineficiències.
La llarga agonia de les grans corporacions espanyoles en els mercats no permet paradoxes com la que accionistes que no perceben cap dividend, que veuen depreciades les seves accions i deteriorats seus actius, es vegin obligats a assistir a la prioritària i primorosa atenció dels seus Administradors per els interessos d’uns tercers, creditors financers subvencionats amb l’erari públic (directament per evitar la fallida del sistema i indirectament amb els ajornaments del pagament d’impostos i de quotes, a la Hisenda Pública i a la Seguretat Social, respectivament), oblidant-se de la necessitat de complir amb l’objecte social de la SC que hauria de guiar la seva actuació: els mercats i el creixement en ells dels seus ingressos (els riscos són contraris als interessos dels Bancs que no tenen interès en el risc d’invertir en els mercats, impedint).
La sorpresa s’amplia si considerem que estem parlant d’organitzacions plenes d’alts directius amb retribucions parelles a les dels administradors.
En moments de crisi els valors indiquen la porta de sortida, i els camins cap al valor del sentiment de pertinença, el valor de la funció social de les organitzacions empresarials, requereix la integració dels factors implicats (propietat, treball i gestió). Les reformes laborals i les reestructuracions de l’ocupació a què han donat lloc, la baixada dels salaris i altres condicions laborals, el tancament del mecenatge, el declivi de la funció social de l’empresa i, especialment, els mediocres resultats de les entitats que administren, posen de manifest, any rere any, la improcedència de les escandaloses o, si més no, exagerades retribucions als administradors de les grans corporacions espanyoles que, moltes vegades, mases, l’ùnic mercat que conquereixen es el pùblic.
Els codis ètics interns i els de bon govern impulsats per la CNMV haurien de posar límit a actes de preeminència dels prínceps de SC que, en cert context i sota determinades circumstàncies, només poden indicar sospita d’agència.
No sabem bé on encaixar al príncep de les SC espanyoles, si en el perfil intrigant i conspiratiu descrit per Maquiavel o en el de l’arcà 7 del tarot, la carta del carro muntat per un príncep que, sense brides que el guiïn, ha adquirit el ego suficient per aconseguir el poder i la posició social amb la qual confrontar-se amb resolució, determinació i tenacitat, humor variable, amenaça i un protegir-se a ultrança, irrompent i envaint l’espai dels altres, tancat en una armadura rovellada, incapaç d’explicitar emocions socials, a remolc, confús en els seus objectius socials. En qualsevol cas, parlant de retribucions, recordem que Espanya no és Amèrica i allí no s’han desenvolupat ni conquerit mercats parangonables les gestes de les seves empreses !. Poques lliçons es poden apendre de l’experiència de les grans corporacions espanyoles.
Miquel Mata
Advocat
Aplicar la teoria del factum princeps en les SC espanyoles permet delimitar la frontera entre el seu administrador o conseller i la seva propietat, posant límits a les presses que la Història ens recorda dels fets del príncep, equivalents als del «primer empleat» de la SC pels actes que es produeixen sota el seu mandat si s’agreugen, sense culpa, la situació de l’empresa la representació mercantil li ha encomanat la propietat o accionista i, més concretament, l’abast de la seva responsabilitat per pèrdues que no s’haguessin produït si en lloc dels interessos de tercers, com els dels seus creditors financers, haguessin atès els de la propietat o dit de forma més concreta, si ho hagués gestionat directament la propietat.
L’Administrador o membre del Consell d’Administració (el president i conseller delegat inclosos) és, ni més ni menys, un representant de la propietat de la SC, el que equival a tenir un poder per fer negocis jurídics que la propietat o accionistes de la SC assumeix com a propis.
A l’abast de les responsabilitats de l’Administrador de la SC i els drets de propietat en el marc jurídic de la mateixa pot trobar gran part del fonament econòmic i jurídic del principi de revocabilitat, en virtut del qual la Junta General d’accionistes pot cessar lliurement, sense indemnització, als consellers o administradors, el que pràcticament impedeix el reconeixement dels famosos blindatges amb que solen protegir la seva preeminència els prínceps de les SC, especialment pel gestor de la Hisenda Pública, que no hauria d’admetre l’erosió de les seves bases imposables per tan grans ineficiències.
La llarga agonia de les grans corporacions espanyoles en els mercats no permet paradoxes com la que accionistes que no perceben cap dividend, que veuen depreciades les seves accions i deteriorats seus actius, es vegin obligats a assistir a la prioritària i primorosa atenció dels seus Administradors per els interessos d’uns tercers, creditors financers subvencionats amb l’erari públic (directament per evitar la fallida del sistema i indirectament amb els ajornaments del pagament d’impostos i de quotes, a la Hisenda Pública i a la Seguretat Social, respectivament), oblidant-se de la necessitat de complir amb l’objecte social de la SC que hauria de guiar la seva actuació: els mercats i el creixement en ells dels seus ingressos (els riscos són contraris als interessos dels Bancs que no tenen interès en el risc d’invertir en els mercats, impedint).
La sorpresa s’amplia si considerem que estem parlant d’organitzacions plenes d’alts directius amb retribucions parelles a les dels administradors.
En moments de crisi els valors indiquen la porta de sortida, i els camins cap al valor del sentiment de pertinença, el valor de la funció social de les organitzacions empresarials, requereix la integració dels factors implicats (propietat, treball i gestió). Les reformes laborals i les reestructuracions de l’ocupació a què han donat lloc, la baixada dels salaris i altres condicions laborals, el tancament del mecenatge, el declivi de la funció social de l’empresa i, especialment, els mediocres resultats de les entitats que administren, posen de manifest, any rere any, la improcedència de les escandaloses o, si més no, exagerades retribucions als administradors de les grans corporacions espanyoles que, moltes vegades, mases, l’ùnic mercat que conquereixen es el pùblic.
Els codis ètics interns i els de bon govern impulsats per la CNMV haurien de posar límit a actes de preeminència dels prínceps de SC que, en cert context i sota determinades circumstàncies, només poden indicar sospita d’agència.
No sabem bé on encaixar al príncep de les SC espanyoles, si en el perfil intrigant i conspiratiu descrit per Maquiavel o en el de l’arcà 7 del tarot, la carta del carro muntat per un príncep que, sense brides que el guiïn, ha adquirit el ego suficient per aconseguir el poder i la posició social amb la qual confrontar-se amb resolució, determinació i tenacitat, humor variable, amenaça i un protegir-se a ultrança, irrompent i envaint l’espai dels altres, tancat en una armadura rovellada, incapaç d’explicitar emocions socials, a remolc, confús en els seus objectius socials. En qualsevol cas, parlant de retribucions, recordem que Espanya no és Amèrica i allí no s’han desenvolupat ni conquerit mercats parangonables les gestes de les seves empreses !. Poques lliçons es poden apendre de l’experiència de les grans corporacions espanyoles.
Miquel Mata
Advocat