PUBLICITAT

Les especificitats andorranes (II)

Segons el diccionari de la llengua catalana de l’IEC el privilegi és l’avantatge excepcional concedit a algú. 
 
I, òbviament els privilegis sempre s’han concedit o guanyat per  alguna raó en concret o diverses alhora.
 
No conec que existeixi cap estudi fet sobre les raons dels privilegis i altres drets andorrans  al llarg de prop de mil anys i evidentment fins a les dates actuals.
I, potser per culpa de la inexistència d’aquest estudi,  de les  raons que han justificat els privilegis tant gelosament defensats per tots els nostres avantpassats, avui assistim a un cert negacionisme sobre els mateixos i fins i tot sobre la seva necessitat o raó. No hi ha com anar sobrats...Sobrats de què ?... que ens ho expliquin els negacionistes... No només no hi ha cap estudi específic sinó que tampoc s’han publicat els dos volums més antics que relacionen els mateixos i la diversa literatura existent sobre el tema i la seva comparació...incomprensible.
 
El Llibre de Privilegis de les Valls d’Andorra, de l’Arxiu de les set claus, de Casa de la Vall, es va iniciar el 1674, i es conserva en dos volums. Recull els privilegis reconeguts als andorrans pels seus Consenyors o Coprínceps, els Bisbes d’Urgell i els Comtes de Foix, i pels Reis d’Aragó. Un volum fou redactat pel notari de Bellver de Cerdanya, Isidre Soler recollint els privilegis del sud, i l’altre pel notari de Tarascó, Lauriol, recollint els privilegis del nord. L’existència d’aquests llibres no és casual. Contínues guerres entre les monarquies de França i d’Espanya a l’època i el Tractat dels Pirineus el 1659, que va afectar a la Catalunya Nord, que va passar tota sencera a domini de França per cessió d’Espanya, havien d’inquietar els andorrans. En conseqüència, d’un costat devien buscar arguments jurídics per a defensar-se davant d’ocupacions o exigències de pagaments, intents d’annexió, i problemes de pas de mercaderies, i d’un altre costat convèncer-se de la necessitat d’anar afirmant-se en les seves diferències en un entorn geopolític cada cop més complicat i més distant.
 
Setanta-quatre (74) anys més tard Antoni Fiter i Rossell, en el Manual Digest del 1748, dóna forma concreta i relaciona les prerrogatives, privilegis,  especials franquícies i exempcions de les Valls d’Andorra en el seu Llibre tercer, aconseguides en els anteriors mil anys, en raó de les especificitats que els andorrans varen saber fer valdre, davant els seus poderosos veïns. Especificitats presentades diferentment segurament a cada moment històric, per tal de defensar els seus interessos també evolutius. Documentades o indocumentades, argumentades o agafades pels pèls, creïbles o increïbles, varen utilitzar únicament els pocs recursos entorn a les seves poques, pobres i disponibles especificitats per a defensar la seva sobirania i els seus interessos econòmics. I  descriu setanta (70) privilegis i altres drets ja siguin en relació als Coprínceps o bé davant de França o Espanya.
 
Quinze (15) anys després el Politar Andorrà d’Antoni Puig  en citarà cinquanta-dos, incloent-hi sentències favorables.
 
Dos-cents cinquanta  (250) anys després, el seu equivalent més adequat,  són els tractats internacionals signats per Andorra (118 l’any 2008). Molts d’aquests tractats o convenis però són genèrics i no particulars o específics d’Andorra, com eren pràcticament tots els anterior incloent la Constitució del 1993, que tanca una etapa.
 
Però tant els privilegis i altres drets antics, com els tractats internacionals d’avui no són més que la translació, derivació o concreció d’unes especificitats gràcies a les quals s’ha pogut negociar uns acords concrets en uns termes i no en uns altres.
 
Entre les set qualitats o especificitats en que es sustenta l’andorranitat al nivell més alt i intangible, com a característiques de la idiosincràsia, caràcter o esperit dels andorrans hi ha els valors de:
 
–La voluntat de ser, d’una gent que es constitueix en una col·lectivitat, que es vol articular com a poble diferenciant-se dels veïns , dotant-se d’un sistema de govern propi.
–La llibertat, individual i col·lectiva, unida al territori i a la terra.
–La independència, dels uns i dels altres, per a poder ser nosaltres.
–La neutralitat com a posicionaments universal en reconeixement de la pluralitat i diversitat.
–La tolerància o acceptació de l’altre.
–La solidaritat per a compartir més que mai el poc que som i  el poc que tenim amb els  que siguem.
–La sostenibilitat, com a desenvolupament en equilibri, en contraposició a la idea de progrés com a creixement il·limitat.
 
I aquesta andorranitat incorporada a una població de procedències diverses, en un territori concret, amb unes característiques d’alta muntanya continental, de petitesa dimensional i de limitació de recursos, i concretada en un  règim polític singular i també únic com el coprincipat parlamentari, que ha quallat com a fruit pel pas del temps, ha configurat l’Estat andorrà.
 
I, és cert, que no hi ha hagut mai una voluntat de progrés que el poble andorrà  hagi fet prevaldre per sobre dels valors anteriorment mencionats. Fins i total el Partit demòcrata andorrà , l’any 1982 es va presentar a les eleccions amb el lema “Identitat abans que progrés”.
 
A diferència doncs de la Unió Europea, els andorrans no aspirem, en primera instància, al progrés, sinó a altres valors. I aquestes diferències amb la UE constitueixen noves especificitats que cal tenir presents, si s’escau.
 
Els pronunciaments darrers d’alguns dels nostres polítics entorn a les especificitats andorranes han estat diversos i fins i tot sorprenents. I sorprèn i fa respecte el que es tinguin els conceptes tant pobres i tant erronis en més d’un cas. Les especificitats andorranes han existit, existeixen i existiran sempre mentre existeixin andorrans perquè l’andorranitat es fonamenta en el principi bàsic de la singularitat i l’excepcionalitat. No entendre això és no haver entès què som, què hem estat i a què estem cridats a ser.
 
I aquesta especificitat no exclou la nostra pertinença i participació a un món més global ni al reconeixement de la universalitat dels drets i dels deures de l’espècie humana. Ni a la solidaritat global.
 
La pluralitat de mirades o subcultures dins de la cultura humana no és només un dret a la diversitat, sinó una necessitat per al progrés de l’espècie.
Des del segle XVIII pocs esforços més hem fet els andorrans per a concretar en que consisteix la idiosincràsia andorrana, llevat del període entre 1975 i 1993.
Contràriament, des de fora d’Andorra, és quan han aparegut més estudis i més explicacions, justificacions i negacions sobre l’anomalia que sempre hem sigut i encara som i serem.
 
Ens cal tenir el convenciment  de que hem d’afirmar-nos i reafirmar-nos contínuament i evolutivament. I que això serà per  sempre, mentre vulguem continuar a tenir el dret d’existir com a andorrans.
 
La feliç derivació del nostre país en un estat de dret, reconegut internacionalment el 1993, ens ha de fer estar de guàrdia més que mai perquè mantenir-nos com a membres de ple dret  en el concert internacional cada dia serà més complicat. 
 
L’afany d’uniformització aprofitant la globalització és molt atractiu per als més grans.
 
Avui els privilegis han estat substituïts pels acords i convenis internacionals, i ens hi cal adaptar. Però per a negociar-los cadascú hi aporta el que té. I els andorrans tenim el que tenim. I hauríem de saber o conèixer millor el que tenim. I així poder-ho  fer valer, si cal. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT