Ja som a la tardor i he tornat per compartir amb vosaltres impressions, reflexions, qüestions i dubtes molts dubtes. Mai com ara havia dubtat de la  bondat humana. Avui que el realisme m’envolta sento vergonya pròpia i aliena del mal del món. Pròpia perquè jo sóc de les persones que he pogut fer vacances. 
 

Aliena perquè la vella i ‘civilitzada’ (subratllo civilitzada ) Europa no ha estat capaç de mitigar el dolor de tanta i tanta gent i s’em planteja el dubte d’on hi ha el límit entre barbàrie i civilització. 
 

Segons el diccionari, la barbàrie és un estadi entre el salvatgisme i la civilització. Està clar que si no ens podem definir com salvatges doncs tenim unes cultures pròpies, anem vestits, mengem amb coberts, dormim en llits; Parlem llengües diverses i un llarg etc.
 

Tampoc ens podem definir com a civilitzats quan deixem morir a milers de persones que fugen de guerres, de destrucció i de fam. La qüestió és qui ha provocat aquestes guerres i aquesta misèria. Ningú marxa de casa seva per gust. L’origen és l’avarícia i l’ambició del capitalisme salvatge que vol controlar la riquesa petrolífera del Pròxim Orient; I aquí hi ha responsables, doncs tot va començar e les Guerres de l’Iraq amb el protagonisme primer de Bush pare i  continuat pel Trio de las Azores, sobretot amb  Bush fill acompanyat de Tony Blair i d’Aznar. Ja sé que abans aquest territori era un polvorí per la qüestió d’Israel, Palestina i Síria. Però aquelles guerres en lloc de resoldre res van obrir moltes ferides.
 

Ja sé que hi ha bona gent arreu i que moltes persones ajuden molt, però el que ens manca és la cultura política de la solidaritat. Sembla que ara la Unió Europea és comença a posar les piles per distribuir aquest allau de gent en els seus diversos països.
 

Encara hi han d’altres dubtes que em neguitexen. Els desnonaments, els nens que no tenen llibres, els problemes econòmics dels menjadors escolars i dels hospitals, i com es pot tolerar una barbaritat com la del Toro de la Vega?, que encara avui és considerat a Tordessilles com una festa.
 

I el dubte més gran me’l genera el futur del meu país: Catalunya. Enguany també vaig anar a la Meridiana de Barcelona a reclamar els drets històrics que com a poble ens pertanyen, i de passada deixeu-me dir que algú al Facebook m’ha titllat de traïdora perquè he votat Catalunya sí que es Pot. Llibertat és llibertat. El resultat de les eleccions presenta un panorama complicat. Primer felicitar als guanyadors. Em sap greu l’ascens de Ciutadans i que Catalunya si que es Pot a la demarcació de Lleida  i  a l’Alt Pirineu no haguem estat capaços que la Sara Vilà hagi obtingut la seva acta de diputada. És una pena prescindir d’una persona de tanta vàlua. Això és la democràcia, que acceptem plenament.