El complex d’assetjats
El refús terminant de la cúpula de DA a considerar la possibilitat de fer els canvis necessaris per a que els no-nacionals residents a Andorra puguin exercir els drets polítics en les eleccions comunals constitueix una prova més – com si en calguessin més!!- del caràcter immobilista i conservador de la formació que lidera Toni Martí.
Potser la «novetat» enguany han estat les persones escollides (o voluntàries?) per argumentar aquest rebuig: el síndic Mateu i el president del Grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, dues persones amb “prestigi” centrista, que han tractat de justificar l’oposició a una evident millora del sistema democràtic en termes quantitatius, qualitatius i de justícia.
El gran problema de legitimitat en un sistema democràtic és el que es planteja quan una part de la ciutadania es replega en si mateixa i nega a l’altra part dels seus habitants el dret de vot. Els residents són, d’aquesta manera, uns ciutadans víctimes d’un estatus asimètric, de segona classe, malgrat que treballen, paguen impostos, usen els serveis públics, participen en associacions civils, esportives, però a qui es nega el dret de sufragi. En definitiva els residents són subjectes sense arribar a ser ciutadans i aquesta exclusió ha de ser contemplada com un escarni a la seva dignitat i una barrera a la seva completa integració.
I aquest tema és, junt amb la negativa de reduir el temps de residència per assolir la nacionalitat, una de les raons per la qual a Andorra tenim una democràcia de baixa qualitat.
Les classes dirigents andorranes continuen tenint el complex obsidional – de fortalesa assetjada- que ja van detectar Baraté i Riera ( Le dépassement des contradictions en Andorre- Revue du droit public 2-1980): volen interessar superficialment la mà d’obra, els empresaris i els inversors estrangers que necessiten pel creixement econòmic, però alhora tenen por de perdre les «seves» pertinències, d’aquí la recerca compulsiva de protecció rere les muralles i la millor barrera que imaginen per a mantenir els seus privilegis és el de perpetuar els residents en un estat de subdesenvolupament polític.
En una societat políticament endogàmica, el concepte d’interès general s’interpreta en clau de clan i dels interessos dels prohoms, d’aquí la pobresa temàtica de les eleccions comunals que no van més enllà de les pugnes entre famílies poderoses -socialment i econòmicament- per col·locar electes favorables als seus interessos econòmics, urbanístics....
La irrupció quantitativa i qualitativa de nous electors hauria de permetre que, al nou espai públic, desapareguin els temes esclerosats que no tenen cap incidència favorable sobre el benestar col·lectiu i que són només el pretext de Montescs i Capulets per defensar els seus interessos subjectius.
Una millor qualitat democràtica derivada de l’ampliació del cens posaria sobre l’escena del debat les polítiques públiques necessàries en l’àmbit ambiental (sorolls, contaminacions, subministrament d’aigua), de qualitat de vida, d’accessibilitat, de mobilitat, de seguretat viaria, de neteja i dignificació dels espais públics, dels serveis als ciutadans, de transport públic, polítiques d’habitatge, d’atenció als grups més vulnerables (gent gran, discapacitats, infants), de protecció al consumidor, etcètera. Temes, al meu parer, molt més importants que si el candidat serà Minguillón o «menganito».
Potser la «novetat» enguany han estat les persones escollides (o voluntàries?) per argumentar aquest rebuig: el síndic Mateu i el president del Grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, dues persones amb “prestigi” centrista, que han tractat de justificar l’oposició a una evident millora del sistema democràtic en termes quantitatius, qualitatius i de justícia.
El gran problema de legitimitat en un sistema democràtic és el que es planteja quan una part de la ciutadania es replega en si mateixa i nega a l’altra part dels seus habitants el dret de vot. Els residents són, d’aquesta manera, uns ciutadans víctimes d’un estatus asimètric, de segona classe, malgrat que treballen, paguen impostos, usen els serveis públics, participen en associacions civils, esportives, però a qui es nega el dret de sufragi. En definitiva els residents són subjectes sense arribar a ser ciutadans i aquesta exclusió ha de ser contemplada com un escarni a la seva dignitat i una barrera a la seva completa integració.
I aquest tema és, junt amb la negativa de reduir el temps de residència per assolir la nacionalitat, una de les raons per la qual a Andorra tenim una democràcia de baixa qualitat.
Les classes dirigents andorranes continuen tenint el complex obsidional – de fortalesa assetjada- que ja van detectar Baraté i Riera ( Le dépassement des contradictions en Andorre- Revue du droit public 2-1980): volen interessar superficialment la mà d’obra, els empresaris i els inversors estrangers que necessiten pel creixement econòmic, però alhora tenen por de perdre les «seves» pertinències, d’aquí la recerca compulsiva de protecció rere les muralles i la millor barrera que imaginen per a mantenir els seus privilegis és el de perpetuar els residents en un estat de subdesenvolupament polític.
En una societat políticament endogàmica, el concepte d’interès general s’interpreta en clau de clan i dels interessos dels prohoms, d’aquí la pobresa temàtica de les eleccions comunals que no van més enllà de les pugnes entre famílies poderoses -socialment i econòmicament- per col·locar electes favorables als seus interessos econòmics, urbanístics....
La irrupció quantitativa i qualitativa de nous electors hauria de permetre que, al nou espai públic, desapareguin els temes esclerosats que no tenen cap incidència favorable sobre el benestar col·lectiu i que són només el pretext de Montescs i Capulets per defensar els seus interessos subjectius.
Una millor qualitat democràtica derivada de l’ampliació del cens posaria sobre l’escena del debat les polítiques públiques necessàries en l’àmbit ambiental (sorolls, contaminacions, subministrament d’aigua), de qualitat de vida, d’accessibilitat, de mobilitat, de seguretat viaria, de neteja i dignificació dels espais públics, dels serveis als ciutadans, de transport públic, polítiques d’habitatge, d’atenció als grups més vulnerables (gent gran, discapacitats, infants), de protecció al consumidor, etcètera. Temes, al meu parer, molt més importants que si el candidat serà Minguillón o «menganito».