Sevilla, CAI, Tenerife i Penya en dues ocasions; Gran Canària, Manresa, Fuenlabrada, Estudiantes, Múrcia i ahir, per fi, Unicaja. Aquestes són les víctimes de l’equip que dirigeix Joan Peñarroya en el retorn a la Lliga Endesa. Un any i un mes, 41 partits, ha trigat el BC MoraBanc Andorra en guanyar a un gran.
 

És, a més, un moment molt oportú. ‘Canvi de dinàmica’ era el titular de la tapa del #GASS del dilluns de la setmana passada, el de la victòria a Saragossa que posava punt i final a una ratxa de tres derrotes seguides i la sensació de veure un equip desorientat.
 

Quan tot es veia negre, però Peñarroya començava a tenir a disposició a tots els efectius, després de veure com la infermeria se li havia omplert amb Sada i Bogdanovic, i en menys mesura, amb Shermadini i Clark. Aquest no havia estat exactament un problema de baixes, sinó d’absències en els entrenaments. Avisava el tècnic després de caure amb el Barça –que amb una superioritat aclaparadora va aturar ben ràpid les il·lusions de guanyar un gran– que per fi començava a treballar de dilluns a divendres amb tota la plantilla a disposició, i que començava a notar-se. 
 

Avui li hem de donar la raó. Guanyar al Príncep Felipe va ser un bany de fe en aquest equip per a l’aficionat i obtenir la segona victòria seguida ahir davant tot un Unicaja, encara que estigui en hores baixes, fa creure el que se sospitava abans de l’11 d’octubre i que s’havia ensorrat a base de plantofades quan va començar tot: la creença de que aquesta plantilla té més qualitat que la de lluitar per no perdre la categoria. No ho dic jo. Ho va dir Shermadini l’endemà de signar.
 

El cert, però, és que la manera de guanyar l’Unicaja engrescaria a qualsevol. Trencar per fi aquest tabú de no poder amb un gran, almenys a mi, m’allibera la ment.  Ho dic perquè ahir vaig veure al Poliesportiu un Clark en pla estel·lar, un Shermadini al que els rivals intenten aturar acumulant homes al seu voltant (i ni així), un Stojanovski apareixent en el moment que se’l necessita per exhibir el seu canell... Han cregut que podien ser millors que els Díaz, Hendrix, Markovic, Suárez, Vázquez i companyia i ho han estat. De nou patint amb paciència per darrere en el marcador fins que va passar el tren i el van agafar sense miraments. Segurs defensant. Letals tirant. Mostrant descaradament les condicions que necessita un equip de ‘play-off’. Aquest ha estat el vertader regal per al quàdruple centenari de Sada.
 

Per això Peñarroya tenia a la roda de premsa un somriure que se li sortia dels marges de la cara. L’afició està molt orgullosa d’aquest equip, que suma dos victòries consecutives però que sobretot comença a carburar com una màquina.
 

Podria tirar de tòpics i dir que ara només li cal a aquest equip ser regular i bla, bla, bla. Però no em ve de gust. Prefereixo gaudir recordant que hem tombat l’Unicaja. Per això és tan maco el bàsquet, perquè per dies com el d’ahir el MoraBanc Andorra està a l'ACB.