De cop i volta, i moltes vegades sense que ningú ho vegi venir, es deixen adoctrinar i entren en el què, al meu parer, té més d’una secta que d’una altra cosa. 
 

Són joves que es tallen de la família, renuncien a tot (fins i tot a la seva vida) i saben que no podran tornar enrere per por a represàlies contra els seus.
 

 S’hi afegeix que la gran majoria procedeix de famílies desestructurades, amb els seus membres sovint a l’atur i que viuen en barris humils. 

Se’l  hi promet un món millor en el més enllà que resulta molt més atractiu que el de la terra ferma. Se’ls valoritza segurament com fa temps que ningú ho fa.
 

Per haver treballat fa uns anys a França, en un internat d’adolescents d’orígens diversos, amb problemes escolars i socials, em sembla retrobar trets comuns en la personalitat d’alguns alumnes que vaig conèixer i en el què anem sentint sobre aquests joves occidentals que s’apunten al Gihad.
 

Després de dies de lectura, de sentir opinions i de fer-me la meva pròpia, més em sembla que els caps pensants de tots aquests actes bàrbars han après a manipular les ments de joves ‘perduts’, mancats de ‘futur’, joves que no se senten, per raons diverses, reconeguts en la societat on han nascut. 
 

Sens dubte ens fa mal assabentar-nos que els propis terroristes siguin joves nascuts a les nostres societats, educats amb els nostres valors i alguns, fins i tot, sense cap vincle inicial amb Síria, Iraq i altres països amb conflictes bèl·lics.
 

Dóna la impressió que és una part de joventut ‘perduda’ que sembla que de cop troba un sentit a la vida. Herois d’un dia que estan convençuts d’estar investits d’una missió divina! 
 

Probablement han passat massa hores en mons virtuals en els quals han matat molts enemics efímers. D’una certa manera tantes hores de pantalla els han anat endurint de cara a adaptar-se a la seva darrera gran missió.
 

Arran dels atemptats terroristes del passat 13 de novembre, ens ha quedat a molts la sensació de que aquell món segur i de pau que coneixíem a les nostres societats occidentals s’ha esmicolat. Hi havia hagut altres avisos: les Torres Bessones a Nova York el 2001, els atemptats de Madrid del 2004, la massacre de Charlie Hebdo al gener... Però potser sentir que el president francès François Hollande anunciava que França estava en guerra ens va interpel·lar més que mai.
 

Són greus i preocupen les conseqüències d’aquests actes terroristes en la relació pacifica de les diferents comunitats que conviuen a les nostres societats. Fan por reaccions violents, epidèrmiques, aquelles que fan amalgames i que generalitzen. 
 

No entraré ara en valorar si la solució al problema és respondre amb bombardejos a Síria o Iraq, però el què sí tinc clar és que som fràgils i que un dels problemes el tenim a dins de casa. I no caiguem en la temptació de creure que Andorra no està concernida per aquesta crisi de valors! 
 

Avui no em venia de gust parlar de política andorrana malgrat sembla ser que tocaria per estar gairebé en campanya electoral. Tenia ganes de reflexionar sobre el món. Aquest món que alguns dies sembla que s’hagi tornat boig!