Fa tot just unes setmanes érem tots fent cua a les places del país per endur-nos cap a casa un bon plat d’escudella. És hivern i la meteorologia pirinenca ens obliga a menjar plats contundents, densos i amb moltes proteïnes per combatre les baixes temperatures. Les nostres tradicions sovint es relacionen amb dates assenyalades que vénen marcades pel calendari gregorià; així, si Sant Antoni és sinònim d’escudella, la Candelera avisa que arriba la temporada de calçots.
 

Les calçotades són com un segon Nadal, es reuneix la família, s’organitzen trobades amb els amics; de fet, és l’excusa perfecta per quedar amb aquells que viuen lluny i que potser només pots quedar-hi un cop a l’any. Sigui en una borda, masia, mas, torre, rafal o pallissa, la calçotada és fer cervesetes mentre, entre tots, anem escapçant les cebes. Els més pixapins descobreixen que per coure’ls bé, cal fer-ho amb una llenya especial, el que els vallencs anomenen les redoltes i que en altres contrades es coneixen com els sarments, és a dir, les branques del ceps. Un cop encès el foc, els col·loquem a la graella i comença a arribar aquella flaire... Podríem continuar explicant-ho de manera bucòlica però el cert és que aquella olor de fum i calçot es queda impregnada a la roba i ho empudega tot! 
 

I mentre els calçots es van coent, ens anem posant al dia de tot el que ha passat en l’últim any, projectes i il·lusions, és febrer, encara no s’ha espatllat l’any, queden molts dies per assolir noves fites. Uns expliquen batalletes, altres sopars de duro i al mateix temps que uns xerren pels descosits, els altres comencen a parar taula. Estovalles de quadrets vermells i blancs, amb els pitets de conjunt i els bols de terrissa que llueixen les lletres ‘calçotada’; tot a punt per començar a menjar. 
 

Els més tradicionals afirmen que cal menjar els calçots dempeus tot sucant-los a la salsa de calçots (que per cert, no és la mateixa que la de romesco!) i n’anem menjant fins que no puguem més! Deia Bigas Luna que els vallencs miren tres vegades al cel: en menjar calçots, en mirar els castells i en observar el campanar més alt de Catalunya. Però jo crec que se’n va deixar una: beure amb el porró! I és que beure a galet és una cosa molt nostrada, que mai no pot faltar en una bona calçotada. 
 

Després de les cebes, ara toca anar a fer la carn. Amb les brases que han quedat posarem la carn a la graella. A Valls en diem be, a Andorra és el corder i a les illes és el mè, el que a la resta del domini en diuen xai. Ho acompanyarem de llonganissa i fesols els del camp de Tarragona i els nord-occidentals; la resta del parlars, en canvi, menjaran botifarra amb seques o mongetes.
 

Per postres cal fer tirar avall tot el tiberi, així que les taronges són la fruita més recomanable per ajudar a fer una mica de lloc per poder menjar unes postres com cal: la crema catalana. Després vénen els cafès, les copes i més històries... Sigui com sigui sempre s’acaba el dia agombolats tots davant del foc a terra, mentre contents ens adonem que, una vegada més, és el menjar el que ens ajuda a retrobar-nos un altre any.