El VPC està passant per una situació extremadament complicada. Són ja vuit les derrotes que porta acumulades de manera consecutiva. Una xifra que en qualsevol altra situació significaria –si no ho hagués estat abans– la destitució de l’entrenador. Ja se sap que els presidents i les juntes directives sovint tenen ben poca paciència, però amb resultats així els avala per prendre decisions dràstiques per trobar una solució que els permeti canviar de rumb immediatament.
 

Però el problema que té el VPC no crec que sigui a la banqueta. A la vida tot són cicles i el rugbi nacional n’és un clar exemple. Quantes vegades hem arribat a veure que un projecte engrescador acaba en no res? En quantes ocasions els jugadors han trobat a faltar elements motivacionals per tirar el projecte endavant? Quants tècnics han passat per la casa les últimes temporades? És un problema endèmic, al que no es troba solució. Hi ha hagut directives que ho han intentat, però sense èxit vist els resultats amb el temps. I mentrestant, l’equip ha anat perdent categories i arribant a declinar a comptar amb a un segon equip per falta d’efectius. Temporades enrera va haver de renunciar a un ascens, en part, per aquest motiu.
 

De projectes i propostes se n’han desenvolupat uns quants en aquest període. Unes vegades s’ha confiat més en els jugadors de la casa, com actualment, i en canvi en d’altres ocasions s’ha apostat més pels de fora, com és el cas dels georgians, argentins, australians i neozelandesos. A la banqueta, tres quarts del mateix. I res ha acabat de quallar. Els ingredients amb els que s’ha cuinat no han sorgit l’efecte esperat a l’hora de posar-ho en un plat. Sigui per una qüestió o una altra, la cosa no funciona.
 

El que primer que s’ha de fer és salvar la present temporada, perquè la dinàmica en la que es troba l’equip és difícil de superar. Vuit derrotes seguides fan molt de mal, i també afecta a la confiança a l’hora d’encarar un partit. Les baixes són un problema real, però no l’únic. S’ha de treballar en dos objectius que tenen una distància de mires ben diferents. Un és a curt termini, immediat, perquè és imperiosament necessari canviar la tendència actual. Optar a entrar a les fases d’ascens és tota una quimera, i en canvi la cua de la classificació està a tocar. Un altre descens sí que seria dramàtic. I l’altre camí a seguir és a mig termini. La directiva s’ha de plantejar seriosament el futur de l’entitat. Si és millor jugar a França en una categoria que es troba a les catacumbes, o bé tenir més opcions de ser en una divisió important a Espanya. Si s’ha de comptar més amb els de casa o portar jugadors de qualitat que permetin fer pujar el nivell al país a través de la competitivitat que presenten. O quina ha de ser la política a seguir amb els nacionals per a que la motivació no falti mai. Hi ha feina per davant i s’han de tenir les idees ben clares.