PUBLICITAT

La intolerància del convers

Els socialdemòcrates andorrans ja plantejàvem fa 12 anys la signatura d’un acord d’associació amb la Unió Europea. La resta de forces polítiques han estat tot aquest temps marejant la perdiu, amb la signatura del minimalista i estèril ‘acord de cooperació’ i propostes ambigües com la de la Coalició reformista –la de Ladislau Baró i Gilbert Saboya– en 2009: «Definirem un model ad hoc de relació específica d’Andorra amb l’Espai Econòmic Europeu». 
 
La irrupció del partit taronja en 2011 no va significar cap canvi; ni al programa electoral, ni al primer discurs d’investidura, ni als successius debats d’orientació, mai no van dir quina era la relació amb Europa que desitjaven establir. Els andorrans hem hagut d’esperar a les eleccions de 2015 per llegir al programa de DA: «Iniciarem la negociació per a un acord d’associació amb la Unió Europea, com també fan Mònaco i San Marino, defensant les nostres especificitats». 
 
Després, al debat d’orientació d’octubre de 2015, Antoni Martí, ja ens donava lliçons sobre els perills de continuar amb les ambigüitats en aquest tema. 
 
La cirereta del pastís ha estat la virulència amb què, des de les files de DA, han reaccionat al refús dels liberals d’incorporar-se a «pacte d’Estat sobre l’acord d’associació». Amb un cinisme important, DA «troba sorprenent que el principal partit de l’oposició no tingui un posicionament clar sobre una qüestió tan cabdal com és l’associació amb la Unió Europea». Com si no sabessin que pensen els seus exsocis de la ‘gran coalició’ que van muntar plegats expressament per aturar les reformes del PS! Com si Martí i DA estiguessin capacitats per donar lliçons sobre el tema!
 
Aquesta pirueta política dels ‘demòcrates’ m’ha fet recordar el comportament del fariseu Pau de Tars perseguidor de cristians, la seva caiguda pel camí de Damasc, la ceguesa temporal i la seva posterior conversió en predicador il·luminat i integrista.
 
Al fariseu Martí sembla que li hagin caigut les escates dels ulls i ja té una nova veritat revelada a predicar, i ai d’aquell que no combregui amb la seva prèdica! Però no ens deixem anar per símils ni il·lusions, la ‘caiguda del cavall’ de Martí no ha estat provocada per cap aparició sobrenatural; tot ha estat molt més prosaic que el que expliquen els Fets dels Apòstols sobre la conversió de Pau. Antoni Martí ho admetia –entre línies– al darrer debat d’orientació: el nucli dur del sector financer ja ha donat llum verda per negociar l’acord d’associació. Havent constatat, de manera prou contundent, que continuar invocant l’aspiració al ‘level playing field’ és una quimera, la banca ha canviat d’estratègia i, amb la banca el seu Govern. 
 
Per això, hem d’extremar la vigilància sobre com es negocia i què es negocia. De moment, ja hem  pogut constatar que les ‘línies vermelles’ que esmentava Martí en el debat d’investidura s’han difuminat i relativitzat en el debat d’orientació, només set mesos després. Sabem també que la negociació sobre l’associació ha començat tard i en el moment més inoportú.
 
Hem d’intentar que aquestes negociacions no es facin malament. El pacte d’Estat per les relacions amb Europa no és, no pot ser, una carta blanca al govern. Si els deixem sols, si no els controlem cada pas que facin, correm el risc que la única línia vermella que romangui al final del procés negociador sigui un període de transició molt generós pel sector de serveis financers i el manteniment del proteccionisme en el sector de l’energia i les telecomunicacions. La resta de sectors i els treballadors, sacrificats com a moneda de canvi.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT