Això de l’AREB –l’Agència estatal de Resolució d’Entitats Bancàries– i la resolució de Banca Privada d’Andorra (BPA) no hi ha per on agafar-ho. Si ja ho tenia força clar, havent presenciat la compareixença dels dos principals responsables de l’agència –Albert Hinojosa i César Goyache– ahir, al Consell General, ja no em queda cap mena de dubte. I no es perquè sigui part afectada en el procés, si no per les maneres de fer i les coses que es diuen en aquests estaments públics. 
 

M’ha sobtat que les veritats a mitges sigui allò que val en política i que l’esport preferit sigui tirar pilotes fora quan l’oposició pregunta sobre certes qüestions compromeses. Després de donar quatre voltes a la qüestió per marejar la perdiu, el resultat final, en moltes ocasions, és que no s’acaba responent la pregunta. I si l’oposició repregunta la justificació de l’AREB és que la seva forma de procedir està fonamentada per la llei 8/2015 que va ser aprovada per 26 dels 28 consellers l’any passat. Aquí, senyors consellers de l’oposició, queda clar que els utilitzaran per ser corresponsables per l’aprovació d’una llei que no corresponia. Per molt que s’imposés l’estratègia de la por i la de la veritat a mitges.
 

Hi ha coses en democràcia que no poden ser vulnerades en cap situació per molt complexa o extrema que sigui. Per començar, per respecte a les institucions. Tinc molts dubtes que aquesta condició es compleixi en l’actual situació que es viu a Andorra. Aquesta manca de transparència sistemàtica, aquesta falta d’informació als membres del Consell General i la constant reiteració d’injúries i calúmnies contra aquell que no s’avé a la situació volguda crec que no es corresponen. No està justificat que les duguin a terme dirigents d’un teòric Estat de dret. Per citar un exemple: a la resolució de l’AREB de data 21 d’abril de 2016, en el seu punt 65, es fa al·lusió als Key Attributes of Effective Resolution Regimes for Financial Institutions. Segons diu la resolució, i és el concepte més repetit del document, el procés de resolució ha de complir en tot moment un principi bàsic, que és la transparència del mateix. Deu ser que l’idioma limita la comprensió del document en tot el seu abast.  
 

Estem immersos en un procés i en una dinàmica on ens volen fer creure una situació que potser en realitat no l’és. Potser més d’un i de dos van errats. Volgudament o sense voler-ho. Per tant, la presumpció d’innocència, a la qual també s’ha al·ludit en el Consell, hauria de ser respectada. I no hauria de ser possible fer afirmacions tendencioses per jutjar abans d’hora. Crec que els dirigents d’aquest país no haurien d’entrar en aquest joc pel sol fet de justificar la seva actuació. L’únic que fan és confondre la població, i en especial a la part de ciutadania que els va votar.  I en aquest punt hem de recordar que hi ha una persona presa, que hi ha una sèrie de drets humans fonamentals sobre els quals difícilment se’n pot justificar la seva vulneració. Almenys, en un Estat de dret.
 

I acabo pel que hauria d’haver estat el principi. La famosa nota del FinCEN. I els casos que se suposa que van portar a la intervenció de BPA. Aquells i no cap altres. Ara ja poc se’n parla. Potser perquè tot ha estat un despropòsit i ara només queda el recurs d’anar fent la pilota cada cop més grossa en lloc de rectificar i mirar de ser més realistes. Sense posar tota la plaça financera en risc com s’està fent. Solament, doncs, em queda pregar perquè l’oposició vagi posant les coses al seu lloc, que la Justícia actuï amb la independència que li brinda la democràcia i que la veritat surti a la llum algun dia, encara que sigui tard i s’hagin creat moltes diferències i enemistats pel camí.