L’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra, sensible a la situació i el moment que viuen els professionals encarregats de comunicar i informar a tothom,  vol unir-se a aquesta commemoració i aportar el seu petit gra de sorra per tal que la nostra professió, amb els seus clars i imperfeccions, sigui un servei i una ajuda a la ciutadania en general.

La Llibertat d’expressió és l’ADN que hauríem de portar tots els professionals que ens dediquem al periodisme en les seves diferents expressions, corrents i maneres.

La llibertat d’expressió és un dret fonamental o un dret humà, assenyalat en l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, recollit també per les constitucions dels sistemes democràtics. D’ella deriva la llibertat d’impremta també anomenada llibertat de premsa.

El dret a la llibertat d’expressió és definit com un mitjà per a la lliure difusió de les idees, i així va ser concebut durant la Il·lustració. Per filòsofs com Montesquieu, Voltaire i Rousseau. La possibilitat del dissentiment fomenta l’avanç de les arts i les ciències i l’autèntica participació política. Va ser un dels pilars de la Guerra d’Independència dels Estats Units (Primera Esmena) i la Revolució francesa, fets que van regirar les corts dels altres estats occidentals

 

Segons l’Organització Fòrum de la Llibertat, els sistemes jurídics, i la societat en general, reconeixen límits a la llibertat d’expressió, en particular quan aquesta entra en conflicte amb altres valors o drets. Limitacions a la llibertat d’expressió pot seguir el ‘principi de dany’ o el ‘principi de delicte’; per exemple, en el cas de la pornografia o el ‘discurs de l’odi’.Las  limitacions a la llibertat d’expressió pot arribar a través de la sanció legal i/o de la desaprovació social.

A On Liberty (1859) John Stuart Mill va argumentar que «... hi ha d’haver la màxima llibertat de professar i discutir, com una qüestió de convicció ètica, qualsevol doctrina, per immoral que pugui considerar-se». Mill sosté que la major llibertat d’expressió és necessària per empènyer els arguments dels seus límits lògics, en lloc dels límits de la vergonya social. No obstant això, Mill també va introduir el que es coneix com el principi de dany, en la col·locació de la següent limitació a la lliure expressió evitar danys a altres.

El 1985, Joel Feinberg va introduir el que es coneix com el ‘principi d’ofensa’, argumentant que el principi del dany de Mill no ofereix una protecció suficient contra els comportaments il·lícits dels altres. Feinberg va escriure: «Sempre és una bona raó en suport d’una prohibició penal proposat que probablement seria una forma eficaç de prevenció d’ofenses greus (en contraposició a la lesió o dany) a altres persones que l’actor, i que és probable que sigui necessària mitjans per a tal fi». Per tant, Feinberg sosté que el principi de dany posa el llistó massa alt i que algunes formes d’expressió poden ser legítimament prohibides per la llei perquè són molt ofensives. Però, com ofendre a algú és menys greu que fer mal a algú, les penes imposades han de ser més altes per causar dany. Mill, al contrari, no dóna suport a sancions legals si no es basen en el principi de dany. Atès que el grau en què les persones poden ofendre varia, o pot ser el resultat de prejudicis injustificats, Feinberg suggereix que s’han de tenir en compte certs factors en aplicar el principi de l’ofensa, incloent: l’abast, la durada i el valor social dels discurs, la facilitat amb què es pot evitar, els motius de l’orador, el nombre de persones ofeses, la intensitat de l’ofensa i l’interès general de la comunitat 

 

Al nostre país la llibertat d’expressió es mou en uns nivells que moltes vegades oscil·len segons el parer o el sentiment dels afectats. Per a uns la llibertat d’expressió no existeix perquè desitgen una major amplitud, més espai per a la seva forma de pensar i viure, fregant de vegades el principi que manté, que la seva llibertat finalitza en el moment que perjudica el veí. Però també tenim els que creuen i consideren que vells tics, antics costums i ancestrals martingales estan per sobre de qualsevol regla o forma actual de convivència.

Els professionals de la comunicació que formen part d’APCA ja van expressar el seu punt de vista respecte a la llei titulada ‘Protecció civil als drets a la intimitat, a l’honor i la pròpia imatge’. Una llei feta pel grup parlamentari que té la majoria i que va ser rebutjada en bloc per tota l’oposició

Per a la consellera del PS, Rosa Gili Casals, «aquesta Llei podria semblar una primera obertura a la censura de la informació per la via de l’autocensura dels Informadors, dels medis de comunicació, dels editors ... en fi, de tots els operadors dels medis». 

Aquesta llei la considerem innecessària perquè tots els drets que pretén protegir ja estan prou regulats. Es recullen en els articles 12 i 14 de la Carta Magna i a més, aquests drets que pretenen protegir a la nova llei, ara mateix, poden ser denunciables davant els tribunals ordinaris. Pel que fa als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge ja estan protegits per la via penal mitjançant els  articles 334 al 337, Capitol cinquè del Codi Penal en el seu títol  titulat ‘Delictes contra l’honor’ i, Delictes contra la intimitat.

Creiem que amb aquestes noves accions es busca la pressió a les empreses editores i els professionals de la comunicació. Es busca l’autocensura del professional i la coacció permanent als empresaris i editors dels mitjans de comunicació del país.

Copiant les paraules del professor Carlos Soria de la Universitat de Navarra, quan va criticar la versió espanyola d’aquesta llei, considerada llavors com a Llei Mordass, «des de la perspectiva d’empreses i Informadors ha enterbolit el clima de llibertat i de Seguretat jurídica que sempre requereix l ‘Exercici Organitzat o professional al Dret a la informació reconegut per la Constitució». 

*Periodista

Membre de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA)