Si no tingués una família i depengués només de mi, probablement em decidiria a canviar d’horitzó per tenir la il·lusió (segurament més òptica que real) de poder començar de zero en un món ‘millor’.

De fet, fa dies que bullo en veure com funciona el món. No és que fins ara, no me n’hagués adonat però portem un període en què dia sí dia també, t’arriba a les orelles que la ineficiència, la incompetència, la manca de responsabilitat i de rigor,  la manca d’ètica, la corrupció o fins i tot la maldat extrema es recompensa i a sobre es remunera a preu d’or. Això es veu en països en guerra, en dictadures, però també, a més petita escala, en els nostres països occidentals.

T’assalta a la cara una societat partida en dos: la dels que viuen bé, molt bé, massa bé, sense ni mèrits ni massa treball; i la dels altres, entre els quals també n’hi ha molts que se’n surten com poden deixant-hi la pell. 

D’una part tots aquells que es guanyen la vida honestament amb el seu sou o amb el que guanyen amb les seves empreses. Per regla general són els mateixos que respecten les lleis i les persones. D’altra banda, aquells, sovint sobrats i prepotents que abusen del sistema i que  prenen, en general, als altres per rucs. Viuen sovint a les costelles de la gran majoria; i no penso en els funcionaris que fan un servei públic, essencial i necessari. Malgrat que n’hi pugui haver algun d’aquesta categoria, hi ha moltes altres maneres d’aprofitar-se de la societat. 

De fet, és una evidència que més en saps i més t’enfades!  

Costa entendre per què amb el mateix nivell de formació requerit, i a vegades, fins i tot amb feines molt menys penibles al dia a dia, certes activitats professionals estiguin pagades a preu d’or, sense que res o poca cosa ho justifiqui. 

I el pitjor de tot, és veure que alguns, malgrat que siguin públiques i notòries les seves males actuacions, continuïn inamovibles amb plena impunitat. Sovint, per no veure’s esquitxats, per manca de valentia, per passivitat o per més incompetència, ningú s’atreveix a moure els elements nefastos del seu pedestal daurat.

En un altre sentit però no menys greu, resulta inadmissible veure com la barreja de poders en els diferents àmbits de la societat fa que sovint estigui ‘tot dat i beneït’ abans què es comenci a debatre qualsevol negoci o qualsevol litigi. No importen els arguments que es puguin donar perquè queda clar que en molts casos, prevaldran els interessos d’alguns, en lloc d’imposar-se el què hauria de ser just i de sentit comú.

Enfront d’això, aquí i en molts llocs, hi ha una societat passiva que ho permet. La gran majoria amaga el cap, ho accepta amb l’excusa de què aquestes coses passen a tot arreu i dóna carta blanca a aquells que sense cap dubte saben aprofitar-se de l’avinentesa.

Els socialdemòcrates lluitem per una Andorra millor i més justa, en tots els sentits. Però sabem que per arribar a canviar les coses algun dia, cal una conscienciació col·lectiva valenta que es posicioni clarament sobre què es pot permetre i què no. 

*Consellera general socialdemòcrata