Faci’s la teva voluntat és la traducció de la divisa o lema que apareix en l’escut de l’arquebisbe Cañizares. Humilment desconec la voluntat de Déu; però n’estem segurs que les homilies de l’Arquebisbe de València generen concòrdia, misericòrdia i justícia? Crec que no.
Més enllà de les opinions al respecte de l’avortament, la molt mal anomenada defensa de la família el feminisme o la invasió de immigrants dels quals deia «que no todos són trigo limpio» no simpatitzo amb aquest tipus de fer església ni tampoc simpatitzo amb la persona que és regeix per aquesta màxima vital de que l’atac és la millor defensa.
La línia dura que representa l’arquebisbe xoca frontalment amb la manera de fer les coses de l’actual Papa. Agraeixo  que des del Vaticà és vegi la manera d’actuar del senyor Cañizares com un boicot als missatges del Papa Francesc o almenys així ho comuniquin als periodistes d’on extrec la informació. Des del meu punt de vista i després de les última homilia a la catedral de València amb el que no és el prototip de família n’és una mostra. Des de quan la patent del concepte família sols pot ser cristiana? Exaltant la defensa d’un suposat atac es crea un fals miratge i crec que això és tal i com ho va dir Mónica Oltra, vicepresidenta valenciana, és fomentar l’odi i la divisió (certament d’una manera creativa). Per què en el dia d’avui qui ens pot explicar quins són aquests suposats perjudicis que suporta la família tradicional en detriment a la noves fórmules? Parlo de legalitats o beneficis fiscals. Quins són els arguments que esgrimeix aquest moviment? Cap, sols sentir-se propietari de l’etimologia d’una paraula i evidenciar una cosa tant allunyada de l’evangeli com el menyspreu.
L’única eina que conec per fer front a aquesta llavor és plantar confiança, respecte, autoestima i orgull sense menystenir a l’altre.
Un pot entendre la voluntat de Déu com un seguit de normes rígides o com l’amor als altres de manera incondicional; tant una com una altra finalment són interpretacions humanes i molt mundanes.