PUBLICITAT

La història a l’inrevés

Les influències rarament són unidireccionals, és cert; però no és menys cert que la intensitat i el grau d’algunes d’elles, amb referència a la resta, acostumen a ser molt més pregons. Quan pensem en Egipte, en l’Egipte antic, des dels postulats que va difondre Cheikh Anta Diop –i que reprengué a Catalunya el professor Ferran Iniesta– ens meravella una idea central, fundadora: l’Egipte antic era una nació de persones de pell negra, si no en la seva totalitat, sí de mode majoritari.
Nosaltres imaginem Egipte a la vora de la Mediterrània, solcades les seves aigües per les naus que anirien cap a Fenícia, Tartessos, les illes gregues… Hi ha sorra, ports de fusta, bastiments inimaginables, turbulències de llengües, vestits esplendorosos, blancs paulins, dones, homes, nois que s’amaguen… Ens deixem emportar pel ventijol que arriba de la mar, i com avancem en el «record», anem aclarint la visió d’aquell territori. Però aquest Egipte marí també s’introduïa en una regió de riberes fluvials, cada volta més cap al sud, com si volgués aprofundir l’arrel de la seva saviesa o no l’hagués perduda mai.
Egipte se’ns presenta, així, com una cruïlla. Per a nosaltres, irradia la seva llum des de les primeries de la història escrita, però les cultures no han nascut del no-res, i tampoc no cal pensar en els extraterrestres o en les restes de l’Atlàntida per tal d’albirar una progressió cap arrere  dels segles. Si Egipte era negre, i la négritude (disculpeu per l’anacronisme) arribava a la Mediterrània, adés la cultura africana (bantu, en concret) havia influït en Egipte, adés el mateix Egipte era bantu, quelcom que defensen alguns deixebles d’Anta Diop. La qüestió és que Egipte deixà de ser negre, el que fa suposar que va donar-se una reculada de població al llarg de les centúries prèvies a la nostra era, o potser després… Si la influència cultural bantu arribà del sud, caldria fer recerques sobre imperis i cultures pel centre d’Àfrica, del quart mil·lenni abans de Crist cap arrere. Si la cultura bantu va estendre’s abans, Egipte seria un d’aqueixos imperis –o el gran imperi– de l’Àfrica negra antiga. El punt essencial és quan trobem influències egípcies al sud d’aquell país i a l’altre extrem de l’Àfrica. Evidentment, la cosa canvia si el que veiem en determinades regions de l’actual Malí són influència egípcia, són testimonis contemporanis d’aquell esplendor o són precedents del que va desenvolupar-se a les vores de la Mediterrània i les del Nil.
El viatger francès Félix Dubois va fer la seva descoberta a Djenné, a la ribera d’un altre riu gegantí: el Níger. Meravellat per l’art que hi vegé, i convençut que era una mena de colònia de l’antic Egipte en unes terres tan llunyanes, va parlar amb els oriünds d’aquella vila i va llegir també les obres històriques, en llengua àrab, en els manuscrits que hi conservaven i, després, a Timbuctu. No s’està de dir Dubois que Egipte és la mare de totes les nostres civilitzacions occidentals, retent homenatge explícit a la saviesa africana, però afegeix que també va influir en el cor dels països negres. Per tant, tot seguint Dubois, a Djenné hi havia un art i unes formes d’esperit egipci perquè algú els havia portats des del Nil. Més encara: no només els hi havia portats, sinó que fins i tot fundà Djenné.
    Dubois en veu la prova, d’aquesta «colònia egípcia», en els trets etnogràfics dels autòctons: els songhais, els quals, segons les seves entrevistes, li asseguraven que «llurs ancestres no eren originaris dels països negres». I si preguntava que, llavors, d’on procedien, el seu interlocutor assenyalava Orient. No debades, segons la crònica Tarik es-Sudan, «al primer rei songhai li deien Dialliaman. El seu nom prové de la frase àrab dia min el Jemen, és a dir, ha vingut del Iemen».
Ací hi ha un salt que Dubois no assaja amb valentia, i que separa la recreació històrica de la veritable recerca. El cas és que Dialliaman arriba a Kokia, una vila songhai, i hi descobreix que el déu d’aquell poble «era un peix que se’ls apareixia en determinades èpoques per damunt de les aigües del riu i que portava un anell d’or en el nas». Sorprès per l’aparició, i sabent ell –musulmà– que era una falsa divinitat, matà el peix d’un cop de llança. «Aleshores el poble el proclamà rei». El meravellós és que aquella vila no la descobrí ningú als marges del Níger, i quan Dubois els preguntava als songhais on era Kokia, li responien que molt lluny, que molt més enllà de Gao, capital també d’un antic regne, a l’est de Djenné. Però aquesta informació no bastava: on era Kokia? Ens imaginem Dubois preguntant als savis de l’actual vila songhai: on és Kokia? I veiem els descendents de l’imperi dient-li amb els braços que una vila llunyana; sí, llunyana, però quant?, de més enllà de Gao?; sí, de més enllà de Gao; però més enllà de Gao hi ha molta terra…, d’on en concret?; una vila llunyana, al país de Misr; al país de Misr?; sí, al país de Misr… I Dubois degué d’emocionar-se en sentir aquestes paraules, perquè a l’antic Sudan francès l’únic país de Misr era Egipte…

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT