En la nota introductòria a Facundo, l’escriptor i polític argentí del segle XIX, Domingo Faustino Sarmiento, escrivia aquesta frase que ell atribuïa a Fortoul.
El llibre de Sarmiento sobre Facundo Quiroga portava el subtítol «Civilización y barbàrie en las Pampas Argentinas».
Em va venir a la memòria aquesta frase, llegint o escoltant un comentari «en calent» sobre l’atemptat jihadista del 14 de juliol a Niça: «Aquesta gent només saben que matar».
Cada atemptat comès a «Occident» per alguna de les diferents faccions de la Jihad, va seguit de milers de comentaris, de desenes de pàgines a la premsa escrita i d’hores d’emissió en ràdios i televisions. A aquestes paraules pronunciades o escrites, les acompanyem de gestos: encenem espelmes, portem flors o simplement guardem un minut de silenci. Són comportaments normals, que ens haurien de permetre organitzar la nostra resiliència per a sobreposar-nos a aquestes situacions dramàtiques.
En calent utilitzem frases amb molts adjectius. Roland Barthes deia que la categoria lingüística més pobra és l’adjectiu, la forma més fàcil de completar el predicat d’una frase. Suposo que, en certa manera, els epítets que llancem per qualificar els autors d’aquests actes de barbàrie també formen part d’una estratègia del nostre inconscient per fer suportables les nostres emocions.
Tanmateix ens cal, a tots, als polítics, a les institucions, però també a nosaltres, als ciutadans, raonar, «convocar la raó» deia l’exministra Christiane Taubira al seu opuscle Murmures à la jeunesse.
Però en moltes de les reaccions del poder, dels partits i dels mitjans d’opinió jo trobo que manca aquesta convocatòria a la raó. Taubira enuncia algunes mesures que ella considera  ineficaces o obsoletes com algunes de les plantejades: restabliment de la pena de mort o la retirada de nacionalitat. Quin fre podria representar a un terrorista suïcida, la pena de mort?
La prudència i la lleialtat amb el president Hollande impedeixen a l’exministra explicitar més crítiques sobre altres de les mesures ineficaces. L’estat d’urgència, vigent després dels atemptats de novembre i ara prorrogat per sis mesos més, no ha evitat l’acte terrorista de Niça, però ha dificultat, i en alguns casos impedit, les manifestacions sindicals i ciutadanes contra la reforma «El Khomri» del codi del treball o les lleis liberalitzadores de Macron.
A poc a poc, des de punts diferents de l’espectre polític francès s’està imposant un esperit lepénisé, segons l’expressió de Laurent Mucchielli; un esperit que amalgama musulmà practicant amb terrorista potencial. Un esperit que vol ignorar que vint de les víctimes mortals de Promenade des Anglais eren d’origen magrebí.
Està a les mans dels dirigents francesos encarar aquesta confrontació amb intel·ligència, amb coratge, sense cedir a la demagògia dels gestos, sense renunciar als valors democràtics per aconseguir una reconciliació nacional a una França en perill de fractura.
Sarmiento, feia una traducció molt lliure de la sentència de Fortoul: «A los hombres se degüella: a las ideas no».
Els demòcrates francesos han d’esforçar-se per impedir que els jihadistes, a més de matar ciutadans, aconsegueixin «degollar» també les idees i les normes democràtiques.