L’explicació dels viatges
Una amiga economista, Berta Guardiola, va amollar-me un dia quan em parlava de la sensació d’escoltar chill out en un veler a les Pitiüses: «Mira que n’ets, de rar, i que t’agrada que t’ho diguin!». La raresa de les coses… Normalment sempre és una distinció, encara que molts dels qui etiqueten pensen més en extravagància que en quelcom extraordinari. Hi ha poca objectivitat en l’apel·latiu: un especialista en Àfrica no resulta gens comú, per exemple, a Andorra, és cert (tot i que n’hi ha hagut, i de rellevància), però la consideració de «molt poc freqüent» se’n va pica avall amb prestesa i sorgeix la de cosa anòmala, «fora d’allò que hom considera normal», com podem llegir al DIEC. Àfrica és rara per als europeus? O més ben dit: per què Àfrica ens resulta rara, aliena, «misteriosa»…? Per què un especialista en la poesia medieval galaicoportuguesa és un intel·lectual, i un africanista és encara, en aquestes terres nostres, una mena de friqui, o de membre d’ONG, o d’aventurer de sots feréstecs?
Recordo fa molts anys un programa en alguna cadena televisiva. Era sobre Guinea Equatorial, i algú deia mirant a la càmera, o potser en veu en off: «Per als africans, hi ha dos tipus de blancs: l’explotador, que ve a fer diners, i el cooperador, a qui consideren un babau». Qualsevol descripció així recorre als clixés, però també diu molt, si no dels africans, dels qui s’hi interessen. O potser la definició és un compendi de totes dues actituds: un continent encara inexplorat, però menys que algunes regions de Papua Nova Guinea a l’altre costat del globus, que pel simple fet de nomenar-lo et situa en la novetat, et converteix en algú que obri fresques vies per al coneixement, i sempre pots tenir la possibilitat de fer alguna descoberta profitosa. Caic en el tòpic a consciència, ho sé, o en la dada de conte de sobretaula, quan totes les fantasies, de nens, eren més que possibles: futures.
M’han vingut al cap aquestes imatges en preguntar-me quan comença el jovent europeu a saber d’Àfrica, a plantejar-se què hi ha a l’altre costat de la Mediterrània i, sobretot, un cop superada la sorra i la pedra dels deserts, què ens aporta Àfrica des de l’antiguitat més remota. Per saber coses sobre un lloc no cal viatjar-hi, i molt menys sota l’imperi de la ubiqüitat digital, però no crec que, amb les informacions que ens arriben del continent abans dit, incorrectament, negre, hi hagi algú que tingui nocions clares sobre què hi ha, què hi hagué, i què ens correspon saber-ne. Alguns catedràtics de llengua grega, especialistes en la seva literatura antiga –en conec alguns–, no han trepitjat mai les sagrades terres hel·lenes. Quin motiu esgrimeixen? El món que ells estimen ja és mort, i el que podrien trobar-hi, a les ciutats o les ruïnes per on passejaren els clàssics, no els proporcionaria cap coneixement auxiliar a tot el que saben. Viatjar implica cansament, pèrdua de la quotidianitat, i, en casos, decepció, sens dubte.
Aquells qui viatgen i malden per arribar a llocs remots perquè hi hagué una civilització antiga, o la ciutat té ressonàncies plenes de connotacions a no sabem què, però sí distint, no deixen de situar-se en una mena de pensament màgic, com si, pel contacte, es pogueren impregnar de quelcom que ja no existeix. Són viatges diferents, de vegades més profitosos que uns altres on està assegurada la bellesa formal, o l’indret on cercarem la foto vista en un llibre o en una guia, per tal d’apropiar-nos-la i fer-la nostra. A aquest respecte, el creador i catedràtic José Ramón Alcalá em comentava fa dècades que, quan viatgem, cerquem tothora els llocs que abans ja coneixíem per tal de fer-nos hi una foto. Tenia raó, i desitgem tant arribar a un espai concret del qual ens han parlat, o hem vist en algun llibre, que de vegades passem per alt coses que mereixerien una visita amb calma, una delectació passatgera, o la fotografia que perdérem per a sempre en no aturar-nos-hi uns minuts; com si en compte de descobrir, recuperéssim. En aquest sentit –i potser també en alguns altres– el viatge s’assemblaria a un recorregut planificat d’antuvi, a una obligació, a allò que s’ha inscrit en l’economia del consum.
La síndrome de Walckelnaer podria conjuminar-se així amb la figura del hikikomori. Fruïm dels viatges que uns altres feren, i alhora fruïm del doble tancament que suposa no haver de sortir de casa per a accedir a aquella fruïció del qui resseguia, en algun antic mapa sobre una taula de caoba, els passos dels viatgers que desaparegueren, perduts en la immensitat d’una regió desèrtica o als seients d’un autobús abandonat a l’Estat d’Alaska, entre rius, boscos…, i autopistes.
Àfrica també ha fet perdre’s –en tots els sentits– molts d’aquells que hi viatjaren, anant a la recerca d’allò que sabien que hi era, morint mentre fugien de les guerres i persecucions d’uns i altres, o abandonant-se a allò que no hi trobarien. Noms de dones, com Isabelle Eberhardt (1877-1904), o d’homes, com Charles de Foucauld (1858-1916), que, tot i no passar de la ratlla serpentejant que marca el Sàhara, descobriren en aquell territori, poblat en l’Antiguitat per l’imperi de Roma, una xifra inquieta del seu ésser vital. Nosaltres, en canvi, preferim un estany a la cima més alta, la neu més pura cobrint el món.
Recordo fa molts anys un programa en alguna cadena televisiva. Era sobre Guinea Equatorial, i algú deia mirant a la càmera, o potser en veu en off: «Per als africans, hi ha dos tipus de blancs: l’explotador, que ve a fer diners, i el cooperador, a qui consideren un babau». Qualsevol descripció així recorre als clixés, però també diu molt, si no dels africans, dels qui s’hi interessen. O potser la definició és un compendi de totes dues actituds: un continent encara inexplorat, però menys que algunes regions de Papua Nova Guinea a l’altre costat del globus, que pel simple fet de nomenar-lo et situa en la novetat, et converteix en algú que obri fresques vies per al coneixement, i sempre pots tenir la possibilitat de fer alguna descoberta profitosa. Caic en el tòpic a consciència, ho sé, o en la dada de conte de sobretaula, quan totes les fantasies, de nens, eren més que possibles: futures.
M’han vingut al cap aquestes imatges en preguntar-me quan comença el jovent europeu a saber d’Àfrica, a plantejar-se què hi ha a l’altre costat de la Mediterrània i, sobretot, un cop superada la sorra i la pedra dels deserts, què ens aporta Àfrica des de l’antiguitat més remota. Per saber coses sobre un lloc no cal viatjar-hi, i molt menys sota l’imperi de la ubiqüitat digital, però no crec que, amb les informacions que ens arriben del continent abans dit, incorrectament, negre, hi hagi algú que tingui nocions clares sobre què hi ha, què hi hagué, i què ens correspon saber-ne. Alguns catedràtics de llengua grega, especialistes en la seva literatura antiga –en conec alguns–, no han trepitjat mai les sagrades terres hel·lenes. Quin motiu esgrimeixen? El món que ells estimen ja és mort, i el que podrien trobar-hi, a les ciutats o les ruïnes per on passejaren els clàssics, no els proporcionaria cap coneixement auxiliar a tot el que saben. Viatjar implica cansament, pèrdua de la quotidianitat, i, en casos, decepció, sens dubte.
Aquells qui viatgen i malden per arribar a llocs remots perquè hi hagué una civilització antiga, o la ciutat té ressonàncies plenes de connotacions a no sabem què, però sí distint, no deixen de situar-se en una mena de pensament màgic, com si, pel contacte, es pogueren impregnar de quelcom que ja no existeix. Són viatges diferents, de vegades més profitosos que uns altres on està assegurada la bellesa formal, o l’indret on cercarem la foto vista en un llibre o en una guia, per tal d’apropiar-nos-la i fer-la nostra. A aquest respecte, el creador i catedràtic José Ramón Alcalá em comentava fa dècades que, quan viatgem, cerquem tothora els llocs que abans ja coneixíem per tal de fer-nos hi una foto. Tenia raó, i desitgem tant arribar a un espai concret del qual ens han parlat, o hem vist en algun llibre, que de vegades passem per alt coses que mereixerien una visita amb calma, una delectació passatgera, o la fotografia que perdérem per a sempre en no aturar-nos-hi uns minuts; com si en compte de descobrir, recuperéssim. En aquest sentit –i potser també en alguns altres– el viatge s’assemblaria a un recorregut planificat d’antuvi, a una obligació, a allò que s’ha inscrit en l’economia del consum.
La síndrome de Walckelnaer podria conjuminar-se així amb la figura del hikikomori. Fruïm dels viatges que uns altres feren, i alhora fruïm del doble tancament que suposa no haver de sortir de casa per a accedir a aquella fruïció del qui resseguia, en algun antic mapa sobre una taula de caoba, els passos dels viatgers que desaparegueren, perduts en la immensitat d’una regió desèrtica o als seients d’un autobús abandonat a l’Estat d’Alaska, entre rius, boscos…, i autopistes.
Àfrica també ha fet perdre’s –en tots els sentits– molts d’aquells que hi viatjaren, anant a la recerca d’allò que sabien que hi era, morint mentre fugien de les guerres i persecucions d’uns i altres, o abandonant-se a allò que no hi trobarien. Noms de dones, com Isabelle Eberhardt (1877-1904), o d’homes, com Charles de Foucauld (1858-1916), que, tot i no passar de la ratlla serpentejant que marca el Sàhara, descobriren en aquell territori, poblat en l’Antiguitat per l’imperi de Roma, una xifra inquieta del seu ésser vital. Nosaltres, en canvi, preferim un estany a la cima més alta, la neu més pura cobrint el món.