Excurs sobre l’Atlàntida
L’illa somniada per Plató ha donat força de si. I no solament l’illa, sinó la civilització que, en teoria, va arribar a severes alçades de saviesa. Fou una invenció d’aquell filòsof? Una mena d’Arcàdia, de Paradís, d’Utopia, de terra de Mai-més imaginada per tal de servir-se’n en les seves classes? O hi hagué una illa al bell mig d’algun lloc, ara com ara desconegut, amb les característiques de les quals parlà el fundador de l’Acadèmia d’Atenes? La primera possibilitat romandria en l’àmbit purament literari, i s’afegiria a d’altres espais –com els susdits– que nodreixen la imaginació de l’ésser humà; és, no cal dir-ho, l’opció acceptada pels qui es consideren assenyats…, ja que, si fou tan important, i al segle V a. C. en tenien coneixença d’una catàstrofe ocorreguda nou mil anys abans de Soló, és versemblant que, de l’Atlàntida, no n’hagués arribat cap altre testimoni que les referències parlades de l’autor de tants diàlegs? Resulta difícil explicar-ho. Ara bé, la segona alternativa –val a dir, que aquella civilització existí verament– ha tingut, té i tindrà partidaris, perquè el més humà dels vicis és anhelar allò que ens tempta per a la fantasia…
La hipòtesi de l’Atlàntida resplendeix encara en àmbits esotèrics i pretesament científics. N’esmentaré només dos. Quant al primer, S. S. El Pax Immanuel II, de l’Església Cristiana Essènia, de nom oficial Eckard Strohm, és autor d’una trilogia on descriu l’espiritualitat dels atlantes i la complexa jerarquia angèlica que guardava la ciutat. Sabem quants eren, què feien i, sobretot, com podem comunicar-nos amb ells. L’autor i líder cristià esseni no ha tingut accés a manuscrits o a fonts antigues o ignorades; ben al contrari, tots els seus coneixements els ha trets gràcies a la consulta dels registres akàixics, és a dir, registres plens de dades. On es troben? Enlloc i pertot, o, en qualsevol cas, en l’èter: són un «arxiu» immaterial on es conserva tot el que s’ha esdevingut en l’univers. Com és lògic, només les persones altament evolucionades i espiritualment habilitades disposarien del privilegi d’accedir a aqueixa informació, i posar-la a disposició d’una societat descreguda com la nostra. A partir d’ací, es legalitza una església, es practiquen tècniques de sanació i es crea una nova branca de la lingüística. Amb tot, allò bàsic no és l’accés del Papa esseni a l’arxiu akàixic, sinó el fet que un grup religiós implantat en diversos països d’Europa tingui com a fonament principal el pretès coneixement que procedeix de l’Atlàntida.
Ara bé, en l’àmbit científic, vol trobar-se la teoria d’un escriptor de l’antic regne de Lleó. Es tracta del filòleg Jorge María Ribero-Meneses, qui afirma que la localització de l’Atlàntida era una zona litoral del Cantàbric. Tanmateix, el seu objectiu no és a soles atlant, sinó molt més ambiciós: pretén capgirar els fonaments de la història; m’explico: de tota la història. Com llegim en un fullet on s’anuncia el seu Primer diccionario histórico-etimológico-geográfico-iconográfico universal (d’aquest llibre, a més a més, se’n pot consultar la descripció, de tot asèptica…: «Primera y hasta la fecha única interpretación general, coherente, razonada, amplísimamente documentada, y, por ende, rigurosamente científica sobre la génesis, evolución y dispersión de nuestra especie»). Ribero-Meneses és un científic perseguit per l’establishment des de l’any 1984, i per això se situaria en la línia de Copèrnic, Galileu, Servet, Giordano Bruno… Què succeí aquella atziaga data? Ens respon de forma concisa aquest fullet: el filòleg vallisoletà va detectar quelcom insuperable: «La Humanidad y la Civilización tuvieron su cuna a orillas del Cantábrico y en el ámbito de la antigua Baskonia = Bizkaya que incluía a la actual provincia de Santander». Nyas, coca! No és insòlit que la intel·lectualitat europea no s’hagi encara refet d’una descoberta d’aquesta transcendència.
Els llibres de Jorge María Ribero-Meneses publicats són nombrosíssims (vora 150), així com les pàgines de divulgació científica (mig miler) escrites per donar a conèixer, de forma més entenedora, les seves teories. Aquesta abundància fa que abraci disciplines i objectius ben variats: des de la lingüística a la història de la medicina, passant per la religió i també per Catalunya! Sí! «Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor», que cantava el nostre Jacint Verdaguer! D’acord amb les investigacions de Ribero-Meneses, «[e]l poblamiento de TODOS los países que se suceden en torno a las orillas del Mediterráneo se produjo desde CATALUNYA», i per això el títol d’un dels seus llibres és Tarragona, cuna del Mediterráneo. Els primitius catalans ho poblaren tot: Europa, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient…, però aquesta primera onada de civilització fou esborrada (maleïts!), puix que es tractava d’una colonització «absolutamente contradictoria con la maternidad que Griegos y Romanos se atribuyeron sobre las culturas mediterráneas, así como sobre la Historia, la Cultura, la Democracia, la Religión, la Lengua, la Ciencia o el Arte…». Totes aquestes coses les té Europa no per Grècia, Roma, Egipte o Sumèria, sinó gràcies a aquells pioners que navegaren Ebre avall des del bressol de la civilització: el Cantàbric, és a dir, l’Atlàntida. D’alguna manera, els primers catalans foren els últims atlants.
Però del continent imaginat per Plató s’ocupa Ribero-Meneses en la monografia La Atlántida descubierta, a la luz del testimonio de los historiadores antiguos. El nostre autor iguala Atlàntida a Hespèrida, i inicia, a partir d’aquest segon topònim, un viatge a la descoberta del lloc on es trobava. El localitza a la badia de Sant’Ander, actual Santander, de nom antic Káliz (i no la Cadis del sud de la península ibèrica). Aquesta ciutat i el seu hinterland són per al nostre filòleg l’emplaçament de la «remotísima HESPÉRIDA, postulada en la Antigüedad como matriz de la Humanidad y de la Civilización». I conte contat, enigma resolt.
Fora ironies. L’Atlàntida continua donant molt de si, i és una referència ineludible per a moltes vides humanes de l’Europa caçapokemons. El problema és quan trobem no una Atlàntida, sinó dues o tres (o quatre), o fem servir el topònim com un símbol d’antigor, a la manera de l’etnòleg i africanista alemany Leo Frobenius… Però no en parlaré avui, no, ho promet. Vull acabar aquestes ratlles amb uns adients versos del mateix Jorge María Ribero-Meneses Lázaro-Cano, qui, segons la seva web, ha estat comparat amb Miguel de Cervantes, i considerat amb Albert Einstein un dels dos majors genis de la història. Diuen així: «Qué hermoso soñar / con un largo vuelo / que lejos del suelo / y a fuerza de amar, / nos haga alcanzar / las cumbres del Cielo» (Sonet 13). O per si els preferiu amb música: «Volare, oh oh! / Cantare, oh oh oh oh!».
La hipòtesi de l’Atlàntida resplendeix encara en àmbits esotèrics i pretesament científics. N’esmentaré només dos. Quant al primer, S. S. El Pax Immanuel II, de l’Església Cristiana Essènia, de nom oficial Eckard Strohm, és autor d’una trilogia on descriu l’espiritualitat dels atlantes i la complexa jerarquia angèlica que guardava la ciutat. Sabem quants eren, què feien i, sobretot, com podem comunicar-nos amb ells. L’autor i líder cristià esseni no ha tingut accés a manuscrits o a fonts antigues o ignorades; ben al contrari, tots els seus coneixements els ha trets gràcies a la consulta dels registres akàixics, és a dir, registres plens de dades. On es troben? Enlloc i pertot, o, en qualsevol cas, en l’èter: són un «arxiu» immaterial on es conserva tot el que s’ha esdevingut en l’univers. Com és lògic, només les persones altament evolucionades i espiritualment habilitades disposarien del privilegi d’accedir a aqueixa informació, i posar-la a disposició d’una societat descreguda com la nostra. A partir d’ací, es legalitza una església, es practiquen tècniques de sanació i es crea una nova branca de la lingüística. Amb tot, allò bàsic no és l’accés del Papa esseni a l’arxiu akàixic, sinó el fet que un grup religiós implantat en diversos països d’Europa tingui com a fonament principal el pretès coneixement que procedeix de l’Atlàntida.
Ara bé, en l’àmbit científic, vol trobar-se la teoria d’un escriptor de l’antic regne de Lleó. Es tracta del filòleg Jorge María Ribero-Meneses, qui afirma que la localització de l’Atlàntida era una zona litoral del Cantàbric. Tanmateix, el seu objectiu no és a soles atlant, sinó molt més ambiciós: pretén capgirar els fonaments de la història; m’explico: de tota la història. Com llegim en un fullet on s’anuncia el seu Primer diccionario histórico-etimológico-geográfico-iconográfico universal (d’aquest llibre, a més a més, se’n pot consultar la descripció, de tot asèptica…: «Primera y hasta la fecha única interpretación general, coherente, razonada, amplísimamente documentada, y, por ende, rigurosamente científica sobre la génesis, evolución y dispersión de nuestra especie»). Ribero-Meneses és un científic perseguit per l’establishment des de l’any 1984, i per això se situaria en la línia de Copèrnic, Galileu, Servet, Giordano Bruno… Què succeí aquella atziaga data? Ens respon de forma concisa aquest fullet: el filòleg vallisoletà va detectar quelcom insuperable: «La Humanidad y la Civilización tuvieron su cuna a orillas del Cantábrico y en el ámbito de la antigua Baskonia = Bizkaya que incluía a la actual provincia de Santander». Nyas, coca! No és insòlit que la intel·lectualitat europea no s’hagi encara refet d’una descoberta d’aquesta transcendència.
Els llibres de Jorge María Ribero-Meneses publicats són nombrosíssims (vora 150), així com les pàgines de divulgació científica (mig miler) escrites per donar a conèixer, de forma més entenedora, les seves teories. Aquesta abundància fa que abraci disciplines i objectius ben variats: des de la lingüística a la història de la medicina, passant per la religió i també per Catalunya! Sí! «Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor», que cantava el nostre Jacint Verdaguer! D’acord amb les investigacions de Ribero-Meneses, «[e]l poblamiento de TODOS los países que se suceden en torno a las orillas del Mediterráneo se produjo desde CATALUNYA», i per això el títol d’un dels seus llibres és Tarragona, cuna del Mediterráneo. Els primitius catalans ho poblaren tot: Europa, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient…, però aquesta primera onada de civilització fou esborrada (maleïts!), puix que es tractava d’una colonització «absolutamente contradictoria con la maternidad que Griegos y Romanos se atribuyeron sobre las culturas mediterráneas, así como sobre la Historia, la Cultura, la Democracia, la Religión, la Lengua, la Ciencia o el Arte…». Totes aquestes coses les té Europa no per Grècia, Roma, Egipte o Sumèria, sinó gràcies a aquells pioners que navegaren Ebre avall des del bressol de la civilització: el Cantàbric, és a dir, l’Atlàntida. D’alguna manera, els primers catalans foren els últims atlants.
Però del continent imaginat per Plató s’ocupa Ribero-Meneses en la monografia La Atlántida descubierta, a la luz del testimonio de los historiadores antiguos. El nostre autor iguala Atlàntida a Hespèrida, i inicia, a partir d’aquest segon topònim, un viatge a la descoberta del lloc on es trobava. El localitza a la badia de Sant’Ander, actual Santander, de nom antic Káliz (i no la Cadis del sud de la península ibèrica). Aquesta ciutat i el seu hinterland són per al nostre filòleg l’emplaçament de la «remotísima HESPÉRIDA, postulada en la Antigüedad como matriz de la Humanidad y de la Civilización». I conte contat, enigma resolt.
Fora ironies. L’Atlàntida continua donant molt de si, i és una referència ineludible per a moltes vides humanes de l’Europa caçapokemons. El problema és quan trobem no una Atlàntida, sinó dues o tres (o quatre), o fem servir el topònim com un símbol d’antigor, a la manera de l’etnòleg i africanista alemany Leo Frobenius… Però no en parlaré avui, no, ho promet. Vull acabar aquestes ratlles amb uns adients versos del mateix Jorge María Ribero-Meneses Lázaro-Cano, qui, segons la seva web, ha estat comparat amb Miguel de Cervantes, i considerat amb Albert Einstein un dels dos majors genis de la història. Diuen així: «Qué hermoso soñar / con un largo vuelo / que lejos del suelo / y a fuerza de amar, / nos haga alcanzar / las cumbres del Cielo» (Sonet 13). O per si els preferiu amb música: «Volare, oh oh! / Cantare, oh oh oh oh!».