He decidit unir-me a ells
Recordeu l’expressió «si no pots amb ells, uneix-te?» Doncs ho he fet; sóc una emprenya carreteres, ciclista! Per a més senyes.
Recordo els temps en els que aquest era un esport minoritari. Però des què el 2008 (inici de la crisi) va fer que la gent entrés en estat de supervivència hem acabat tots a córrer, a pujar muntanyes i la resta amb la bici a emprenyar! I es sols una teoria, però el primer que van aprendre a fer els homínids va ser fugir, cames ajudeu-me, i potser en aquest segle la traducció de sentir-se amenaçats fa que reutilitzem les tècniques passades; però la pregunta manporrera és; de qui?
Encara no tinc tot el material per semblar un soldat imperial de l’Star Wars però ja he fet el primer pas. Tinc el casc. Per la disfressa final, hauré d’estalviar. Somio en convertir-me en una reina de la carretera; de fer 5 km i després 10, i exponencialment arribar a lo Purito, fer-ne mils. Espero no desenvolupar vigorèxia; ja sabeu la necessitat diària de fer exercici físic fins a extrems que no són precisament saludables. I és què si farà dues generacions el sedentarisme va causar que la societat tingués una sèrie de patologies comunes, estic a l’espera de la nostra per començar a demanar-me la pròtesis de genoll o maluc, tal vegada les dues. Més visita al cardiòleg, perquè no sóc la bruixa Lola però preveig que haurà llista d’espera...
Estic il·lusionada, podré unir-me a aquells grups de 15 soldats de l’estrella de la mort a la carretera i patir mentrestant pugen les nostres endorfines fins l’infinit! que d’això es tracta. Ens passaran cotxes insultant-nos i una mitjana de 2 a 10 ho faran de la manera i distància correcta. I és que el respecte i el dret de transitar per la carretera és per a tots menys quan un dels circulants s’ha multiplicat per la dèria de les modes i deixa de ser respectuós amb la resta. I nota mental: no si val parlar d’accidents mortals o de fer discriminació positiva amb aquest tema, jo vull assumir el risc i amb ell la responsabilitat i els seus drets.
He pensat en fer allò clàssic d’entendre a l’altre calçant els seus mocassins (com el proverbi indi) per què clar, ara sols puc valorar el trobar cues generades per grups ciclistes on les carreteres no tenen l’espai adequat per fer avançaments dintre de la normativa. I clar, una cosa és topar-te amb un grup que va a una velocitat màxima de 30 km/hora i una altra es trobar-te 20 grups diferents en un mateix dia. I nota mental: no és una qüestió d’anar o no més ràpid dintre de la llei, és simplement no tenir-me que aixecar dues hores abans per anar a la feina. Sospito que cal regularitzar-ho i començar en pensar en taxes, tal i com ho fan d’altres països, dit llibertat, drets, i comencem a parlar d’obligacions?
Per cert... Porto el casc vermell, si us plau vagin amb compte amb l’avançament, he d’escriure un parell de opinions més a final de mes per a EL PERIÒDIC.
Recordo els temps en els que aquest era un esport minoritari. Però des què el 2008 (inici de la crisi) va fer que la gent entrés en estat de supervivència hem acabat tots a córrer, a pujar muntanyes i la resta amb la bici a emprenyar! I es sols una teoria, però el primer que van aprendre a fer els homínids va ser fugir, cames ajudeu-me, i potser en aquest segle la traducció de sentir-se amenaçats fa que reutilitzem les tècniques passades; però la pregunta manporrera és; de qui?
Encara no tinc tot el material per semblar un soldat imperial de l’Star Wars però ja he fet el primer pas. Tinc el casc. Per la disfressa final, hauré d’estalviar. Somio en convertir-me en una reina de la carretera; de fer 5 km i després 10, i exponencialment arribar a lo Purito, fer-ne mils. Espero no desenvolupar vigorèxia; ja sabeu la necessitat diària de fer exercici físic fins a extrems que no són precisament saludables. I és què si farà dues generacions el sedentarisme va causar que la societat tingués una sèrie de patologies comunes, estic a l’espera de la nostra per començar a demanar-me la pròtesis de genoll o maluc, tal vegada les dues. Més visita al cardiòleg, perquè no sóc la bruixa Lola però preveig que haurà llista d’espera...
Estic il·lusionada, podré unir-me a aquells grups de 15 soldats de l’estrella de la mort a la carretera i patir mentrestant pugen les nostres endorfines fins l’infinit! que d’això es tracta. Ens passaran cotxes insultant-nos i una mitjana de 2 a 10 ho faran de la manera i distància correcta. I és que el respecte i el dret de transitar per la carretera és per a tots menys quan un dels circulants s’ha multiplicat per la dèria de les modes i deixa de ser respectuós amb la resta. I nota mental: no si val parlar d’accidents mortals o de fer discriminació positiva amb aquest tema, jo vull assumir el risc i amb ell la responsabilitat i els seus drets.
He pensat en fer allò clàssic d’entendre a l’altre calçant els seus mocassins (com el proverbi indi) per què clar, ara sols puc valorar el trobar cues generades per grups ciclistes on les carreteres no tenen l’espai adequat per fer avançaments dintre de la normativa. I clar, una cosa és topar-te amb un grup que va a una velocitat màxima de 30 km/hora i una altra es trobar-te 20 grups diferents en un mateix dia. I nota mental: no és una qüestió d’anar o no més ràpid dintre de la llei, és simplement no tenir-me que aixecar dues hores abans per anar a la feina. Sospito que cal regularitzar-ho i començar en pensar en taxes, tal i com ho fan d’altres països, dit llibertat, drets, i comencem a parlar d’obligacions?
Per cert... Porto el casc vermell, si us plau vagin amb compte amb l’avançament, he d’escriure un parell de opinions més a final de mes per a EL PERIÒDIC.