El país dels secrets
Al juny de 1972 Josep Pla va fer un viatge a Andorra; en el posterior recull de viatger Un petit món del Pirineu deia (pàgina 597-598): «Els andorrans autèntics són pocs. Sis mil cinc-cents? (..) Vigilen el que passa davant els seus ulls, en tots els aspectes de la vida andorrana i no callen mai».
Potser la visió de Pla era massa dolça i obviava la freqüent situació del que «NO passa davant els ulls»perquè els cacics de torn es preocupaven d’amagar-ho.
Per fer callar els loquaços andorrans «autèntics», en l’anterior legislatura DA va aprovar la llei mordassa; per evitar que passin davant els seus ulls els temes importants, el grup parlamentari demòcrata ha presentat una proposició de llei que, en el seu article 10, deixa en mans del poder executiu la facultat d’amagar informació.
En l’època dels Papers de Panamà, de WikiLeaks i de la llista Falciani veure que alguns electes polítics consagren els seus esforços a reglamentar (fomentar?) l’opacitat i fer callar la ciutadania pot cridar a una benvolent indulgència.
Tanmateix no cal menystenir l’adversari, ni la seva capacitat –que ara serà legal– d’aprofitar-se pels seus interessos de la «informació reservada» i a l’ensems de castigar els xerraires.
Umberto Eco va escriure al desembre del 2010 un parell d’articles sobre WikiLeaks, en els quals raonava sobre l’escàndol «aparent» de les revelacions de Julian Assange.
Eco el qualificava d’aparent perquè sobre el contingut de les notícies, WikiLeaks només va portar al discurs públic el que tots sabien, però que no passaven del nivell de xafardeig. En canvi Eco, remarcava que en l’àmbit de les formes WikiLeaks havia inaugurat una nova època històrica.
Intentaré traduir el més fidelment possible el que deia: «Cap govern no podrà alimentar àmbits secrets, i no dic només EUA sinó ni tan sols San Marino o Mònaco (potser se salvi només Andorra) si continua confiant les pròpies comunicacions i els seus arxius a Internet o altres formes de memòria electrònica».
La referència expressa d’Eco a l’excepcionalitat andorrana em va sorprendre. Com és que Eco coneixia tan bé el nostre país i l’habilitat dels governants i les classes hegemòniques per alimentar l’opacitat? Coneixia l’aversió de les autoritats en la utilització dels avançaments tecnològics, dels arxius electrònics? Tenia notícia que «el gabinet de crisi», creat per govern després de la famosa nota del FinCEN de març del 2015, es reunia a la terrassa d’una pizzeria? Sabia alguna cosa dels procediments utilitzats pels nostres governants per fugir de les parets que escolten, dels pirates informàtics i dels telèfons punxats? Intentava ridiculitzar SOM i les freqüents caigudes i recaigudes d’Internet al nostre país?
Mai no podrem saber com el savi italià va descobrir el secret del país dels secrets.
Potser la visió de Pla era massa dolça i obviava la freqüent situació del que «NO passa davant els ulls»perquè els cacics de torn es preocupaven d’amagar-ho.
Per fer callar els loquaços andorrans «autèntics», en l’anterior legislatura DA va aprovar la llei mordassa; per evitar que passin davant els seus ulls els temes importants, el grup parlamentari demòcrata ha presentat una proposició de llei que, en el seu article 10, deixa en mans del poder executiu la facultat d’amagar informació.
En l’època dels Papers de Panamà, de WikiLeaks i de la llista Falciani veure que alguns electes polítics consagren els seus esforços a reglamentar (fomentar?) l’opacitat i fer callar la ciutadania pot cridar a una benvolent indulgència.
Tanmateix no cal menystenir l’adversari, ni la seva capacitat –que ara serà legal– d’aprofitar-se pels seus interessos de la «informació reservada» i a l’ensems de castigar els xerraires.
Umberto Eco va escriure al desembre del 2010 un parell d’articles sobre WikiLeaks, en els quals raonava sobre l’escàndol «aparent» de les revelacions de Julian Assange.
Eco el qualificava d’aparent perquè sobre el contingut de les notícies, WikiLeaks només va portar al discurs públic el que tots sabien, però que no passaven del nivell de xafardeig. En canvi Eco, remarcava que en l’àmbit de les formes WikiLeaks havia inaugurat una nova època històrica.
Intentaré traduir el més fidelment possible el que deia: «Cap govern no podrà alimentar àmbits secrets, i no dic només EUA sinó ni tan sols San Marino o Mònaco (potser se salvi només Andorra) si continua confiant les pròpies comunicacions i els seus arxius a Internet o altres formes de memòria electrònica».
La referència expressa d’Eco a l’excepcionalitat andorrana em va sorprendre. Com és que Eco coneixia tan bé el nostre país i l’habilitat dels governants i les classes hegemòniques per alimentar l’opacitat? Coneixia l’aversió de les autoritats en la utilització dels avançaments tecnològics, dels arxius electrònics? Tenia notícia que «el gabinet de crisi», creat per govern després de la famosa nota del FinCEN de març del 2015, es reunia a la terrassa d’una pizzeria? Sabia alguna cosa dels procediments utilitzats pels nostres governants per fugir de les parets que escolten, dels pirates informàtics i dels telèfons punxats? Intentava ridiculitzar SOM i les freqüents caigudes i recaigudes d’Internet al nostre país?
Mai no podrem saber com el savi italià va descobrir el secret del país dels secrets.