Avui, 28 de setembre, arreu del món se surt al carrer i s’han organitzat iniciatives per eradicar les violències cap als nostres cossos. Avui és el Dia mundial per l’accés a l’avortament, i què es fa a Andorra? Res. Què fan des de les classes polítiques res… És fàcil fer demagògia i llençar a les trinxeres una associació petita sense ànim de lucre que té l’ambició d’obrir ulls i fer una Andorra més humana, sigui quin sigui el color polític de qui governi.
 

L’associació Stop Violències lamenta que aquest dia passi desapercebut a nivell social i administratiu a Andorra. Per sort, Stop Violències i les seves integrants no estem soles, tenim el suport de les que porten anys lluitant. Avui les nostres veus no s’escoltaran a Andorra, ni les veus de les dones violades, ni les veus de les nenes que han estat obligades a parir. I dic nenes perquè fins que complim els 18 anys aquesta és la nostra categoria. I dic nenes perquè és molt greu que defensem la vida de qui no ha nascut però que un cop està en aquest món ens és igual que passi amb el nadó i la seva mare. Perquè no hi ha ajudes socials suficients, perquè el nostre sistema castiga les dones obligant-les a parir però no castiga els homes que les deixen embarassades. 

 

Per sort, hi ha un indret del món on les dones d’Andorra avui tindrem veu. Avui a Barcelona se celebra una manifestació pel dret a l’avortament, digne i  segur. Avui a Barcelona es llegirà al manifest part del que sentim i pensem moltes dones del país.  Ja que aquí no es fa cap acte públic a favor de l’avortament, volem deixar per escrit el manifest que s’escoltarà aquesta tarda de la mà de les companyes de Ca la dona que lluiten pel dret al propi cos: «Companyes, són temps difícils per a les dones, i les d’Andorra no en som una excepció. Aquí, al país dels Pirineus, les dones o bé viuen alienades pel patriarcat o bé esclafades pel masclisme. A Andorra, les dones no som lliures. No podem fer amb els nostres cossos allò que vulguem. L’avortament és un delicte penat amb dos anys de presó. A Andorra, l’any passat una nena de 13 anys va ser obligada a parir per protegir la vida, però no la seva, per descomptat. 
 

A Andorra, ens governa l’església més extrema i punyent. A Andorra, no tenim gairebé drets. A Andorra, no hi ha dades, i no sabem quantes menors han parit aquests anys, no sabem quantes dones han estat violades i no sabem quantes dones han hagut de sortir del país per avortar i, per descomptat, no sabem quantes dones han estat obligades a parir. 
 

Se’ns castiga i es premia els agressors. Avui és un gran dia per a nosaltres, perquè les nostres veus es podem escoltar fora del nostre repressiu país. El vostre suport és per a nosaltres i per a la nostra associació, Stop Violències, molt important. Sentir que tenim xarxa, sentir que esteu amb nosaltres i veure com ens mobilitzem, sentir que si ens toquen a una ens toquen a totes és ara una qüestió de vital importància per a la nostra super vivència. 
 

Tenim un missatge per al bisbe de la Seu d’Urgell, que s’encarrega d’estrènyer aquest cercle opressiu: Traieu els vostres rosaris dels nostres ovaris».
 

Prou ja de fer demagògia. Les dones ens juguem la vida parint i avortant, cap dona ho fa per plaer. És traumatitzant, ja que has de donar fe que et treuen un fetus i moltes vegades te l’ensenyen. Les dones no som dolentes per reivindicar una vida digna, ni per decidir sobre els nostres cossos. Potser els dolents són els que tenen el control del nostre úter, perquè recordem que si avortem a Andorra ens poden condemnar a dos anys de presó… Sí, podem sortir a fora a avortar, però és lícit? I si no tenim els diners? I si no podem? Paguem els nostres impostos a Andorra, mantenim amb la suor del nostre front als polítics, i tothom que treballa a l’administració publica, perquè hem de pagar fora el que s’hauria de cobrir aquí? Fer amb el cos el que vulguem és un dret. Sense aquesta premissa, qualsevol llei de la igualtat no té sentit. És un engany, perquè finalment els nostres cossos són camps de batalla, i la primera conquesta és aquesta.

 

Vull recordar abans que s’aixequin les veus conservadores que a Andorra el dret a vot i al divorci no va ser concedit amb el vistiplau de l’església, que hi van haver dones que ho van batallar i que ni Andorra ni el món es va enfonsar. A més, el matrimoni, perdó, la unió civil entre persones del mateix sexe s’ha aprovat sense el suport del copríncep episcopal, només del francès, i aquí estem. 

Necessitem replantejar-nos si volem continuar oprimint els cossos de les dones ja que en parir i en avortar ens hi juguem la vida, i quan ens obliguen a tirar endavant l’embaràs i tenir un fill no desitjat, no podem gaudir de la criança de la criatura i es torna un sacrifici, de vegades insuportable, que s’ha de patir en silenci perquè socialment no està ben vist que es digui que hauries preferit no ser mare. A més, no hi ha ni els mecanismes socials ni les ajudes econòmiques necessàries. 
 

Tenim dret a decidir si ser mares o no, i totes ens hauríem d’unir per batallar aquest dret i no oblidar a cap dona a ser mare perquè és la seva utilitat social. Un fill o filla és per gaudir-lo. 
 

Psicòloga especialista en violència sexual i presidenta d’Stop Violències