Prevenir i curar la salut mental
L’any passat, el Ministeri de Salut ens reconeixia que les taxes de patologia mental a Andorra eren altes. Segons ens deien, un 15% de la nostra població té algun problema de salut mental que inclou des d’ansietat a patologies més greus. Fa uns dies, Govern ens transmetia la resposta a les preguntes escrites que els consellers socialdemòcrates li vam fer en relació al cost de les despeses públiques relacionades amb afectacions de la salut mental.
El cost econòmic d’aquestes malalties és molt important: parlem de gairebé 3 milions d’euros si hi sumem tots els conceptes (despesa en actes a l’hospital, en farmàcia, en actes ambulatoris i hospitalització de pacients andorrans fora del país) i, probablement, n’hi ha d’altres que no s’han comptabilitzat aquí.
Les nostres societats són cada cop més estressants: manca de feina, ritmes frenètics, pressió social en tots els àmbits (culte al cos, la ment, l’educació dels nostres fills...) o un panorama mundial difícil (canvi climàtic, terrorisme en augment, crisi dels refugiats,...).
A casa nostra estic convençuda que tenim altres factors opriments afegits. Aquests potser no afecten per igual a tota la societat andorrana però sí una gran part: persones aïllades sense suport familiar, manca d’un subsidi d’atur que pugui permetre superar un moment laboral difícil, pensions de jubilació, de viduïtat i d’invalidesa insuficients, serveis socials amb recursos limitats,... Tampoc ajuden, i ho hem dit moltes vegades, institucions no sempre amigables que sancionen en lloc d’avisar, que actuen amb criteris economicistes que s’imposen a criteris sanitaris i socials... I, sobretot, humans.
Tot plegat no beneficia en cap cas a qui té una predisposició genètica o altra a patir malalties mentals, més o menys cròniques i greus. Tanmateix, estic convençuda que poc o molt, ningú està exempt d’arribar a patir algun dia un trastorn mental, segons la pressió a la qual estem sotmesos i els cops durs que ens pot reservar la vida.
Els reptes que té el Govern de DA en l’àmbit de la sanitat són enormes, vista la inacció que hi ha hagut en tots aquests anys. Som conscients que el ministre i el seu equip tenen moltes accions pendents però és una evidència que una de les importants ha de ser fer front a la problemàtica de la salut mental. Treballar en la detecció precoç i la prevenció és essencial, facilitar l’accés als professionals adients i tenir-los en compte dins de la reforma sanitària urgent és fonamental.
Haver d’hospitalitzar 49 persones en centres de salut mental forans no ens sembla la millor opció, ja que la distància allunya els familiars. A part de casos puntuals, en què aquesta llunyania s’imposa per resoldre situacions de conflictes familiars, separar el malalt de qui l’estima provoca més patiment del que seria desitjable.
Una societat avançada ha de poder afrontar els problemes dels seus ciutadans. En l’àmbit de l’atenció als pacients de salut mental al país estem convençuts que hi ha marge de millora.
Consellera general socialdemòcrata
El cost econòmic d’aquestes malalties és molt important: parlem de gairebé 3 milions d’euros si hi sumem tots els conceptes (despesa en actes a l’hospital, en farmàcia, en actes ambulatoris i hospitalització de pacients andorrans fora del país) i, probablement, n’hi ha d’altres que no s’han comptabilitzat aquí.
Les nostres societats són cada cop més estressants: manca de feina, ritmes frenètics, pressió social en tots els àmbits (culte al cos, la ment, l’educació dels nostres fills...) o un panorama mundial difícil (canvi climàtic, terrorisme en augment, crisi dels refugiats,...).
A casa nostra estic convençuda que tenim altres factors opriments afegits. Aquests potser no afecten per igual a tota la societat andorrana però sí una gran part: persones aïllades sense suport familiar, manca d’un subsidi d’atur que pugui permetre superar un moment laboral difícil, pensions de jubilació, de viduïtat i d’invalidesa insuficients, serveis socials amb recursos limitats,... Tampoc ajuden, i ho hem dit moltes vegades, institucions no sempre amigables que sancionen en lloc d’avisar, que actuen amb criteris economicistes que s’imposen a criteris sanitaris i socials... I, sobretot, humans.
Tot plegat no beneficia en cap cas a qui té una predisposició genètica o altra a patir malalties mentals, més o menys cròniques i greus. Tanmateix, estic convençuda que poc o molt, ningú està exempt d’arribar a patir algun dia un trastorn mental, segons la pressió a la qual estem sotmesos i els cops durs que ens pot reservar la vida.
Els reptes que té el Govern de DA en l’àmbit de la sanitat són enormes, vista la inacció que hi ha hagut en tots aquests anys. Som conscients que el ministre i el seu equip tenen moltes accions pendents però és una evidència que una de les importants ha de ser fer front a la problemàtica de la salut mental. Treballar en la detecció precoç i la prevenció és essencial, facilitar l’accés als professionals adients i tenir-los en compte dins de la reforma sanitària urgent és fonamental.
Haver d’hospitalitzar 49 persones en centres de salut mental forans no ens sembla la millor opció, ja que la distància allunya els familiars. A part de casos puntuals, en què aquesta llunyania s’imposa per resoldre situacions de conflictes familiars, separar el malalt de qui l’estima provoca més patiment del que seria desitjable.
Una societat avançada ha de poder afrontar els problemes dels seus ciutadans. En l’àmbit de l’atenció als pacients de salut mental al país estem convençuts que hi ha marge de millora.
Consellera general socialdemòcrata