PUBLICITAT

Què hi havia al nord d’Àfrica?

La història dels pobles és un relat de moviments: sia el mateix poble el qui es mou, sia un altre poble –molts altres pobles– el qui evoluciona pel territori d’altri, hom observarà, amb una perspectiva de centúries, els vaivens de diversos col·lectius, amb les seves llengües, tradicions, cultures…, tal volta irreconciliables. Açò, és clar, no vol dir sempre control, ni submissió, ni conflicte, però la majoria de les vegades sí; d’una manera o altra, a títol personal o amb efectes «nacionals», la història dels moviments dels pobles és un relat de conflictes; i aquests són tan diversos com la naturalesa humana: sacsegen, colpegen, transformen, destrueixen potser una, dues, tres o quatre generacions –espai força breu en el conjunt dels segles– fins que torna a imposar-se una normalitat gens duradora. Per aquest motiu, la història dels conflictes és el relat de la història dels homes i les dones sobre la terra.
Si disposem en la nostra imaginació un territori, i fem córrer el temps a tota velocitat, veurem la imatge de quelcom que es belluga, es crema, s’enderroca, es basteix, es colga, s’abandona, desapareix… El moviment, continu, és un procés terrible i alhora fascinant, com veure la descomposició d’un cos amb acceleració d’imatge. Condensada així la història d’un territori, pocs instants –minuts, segons…– hi haurà de calma, de sostracció més o menys involuntària a les sotragades del temps. I Àfrica no n’és cap excepció.
Contemplem una franja septentrional prou àmplia del continent: des de Mauritània fins a Egipte, tot davallant una mica més cap a Núbia i Etiòpia. El límit oceànic o mediterrani no serví mai per a protegir-se de les embranzides de pobles diversos, sinó que esdevingué un límit, una frontera, relatiu. És de veres que, tot i la possibilitat de disposar de flotes de vaixells, bona còpia de les invasions es realitzaren, amunt i avall, per terra, o sense perdre de vista la costa. Entraren els musulmans a l’antic país dels faraons, s’apoderaren per la força de les armes de l’Àfrica romana, i passaren a Europa a través de l’estret de Gibraltar; així havien fet també els vàndals el segle V, quan creuaren des d’Hispània fins arribar a la regió de la mítica Cartago, convertida en capital del seu nou regne, davant l’espaordida mirada d’Agustí d’Hipona; de la mateixa manera havia ocorregut amb la invasió d’Egipte per l’exèrcit d’Alexandre el Magne, procedent de la cornisa mediterrània de l’Àsia Menor; o amb l’aventura europea d’Anníbal Barca, i els seus famosos elefants pujant per la vessant mediterrània de la península ibèrica; i això per no esmentar les periòdiques temptatives dels pobles del Sàhara de buscar les terres més amables vora el mar, amb intents continus per tal d’apoderar-se’n.
    Les terres septentrionals d’Àfrica han estat, doncs, una cruïlla de conflictes, i així continuen: el Sàhara Occidental amb el Marroc, la Cabília amb Algèria, el vesper tribal de Líbia, i el conflicte al país de les piràmides entre els egipcis originaris (els coptes, cristians) i la majoria musulmana; més cap al sud, les lluites a Sudan segueixen, malgrat la independència del territori animista i cristià amb capital a Juba, riberenca del Nil; Etiòpia manté, amb puntuals problemàtiques, la seva idiosincràsia i una història mil·lenària; i Eritrea, regió de l’Estat etíop fins el 1993, és ara un règim totalitari del qual fugen milers de ciutadans cada any. En un altre nivell, els conflictes domèstics, com ara el terrorisme o les onades migratòries que parteixen d’alguns d’aqueixos països amb població autòctona o que ha arribat de més enllà del Sàhara. Fa poc més de dos mil·lennis, tenim ja constància de la necessitat de subsistència i de terres que empentaven les tribus al sud del limes romà per pujar fins a les esplendoroses ciutats costaneres de l’imperi. Avui continua passant el mateix, amb la diferència que en un món globalitzat, el «sud» té la grandària de la totalitat d’Àfrica, i el «nord» és Europa sencera i altres continents a milers de quilòmetres.
A hores d’ara, qualsevol país és frontera de qualsevol altre. Les tendències de l’Antiguitat o de l’Edat Mitjana han adquirit formes globals, i malgrat la possibilitat de tancar fronteres o d’establir polítiques restrictives, la dinàmica és el moviment, i, per tant, el conflicte. Les societats plurals en pau només existeixen en els contes infantils, ja que, si de vegades ni les societats homogènies poden mantenir una certa calma, la pluralitat d’exigències o les visions contradictòries de considerar la vida, la igualtat dels sexes, els drets de les persones LGTBQI, la cura dels animals, la laïcitat necessària…, durà a l’enfrontament. No veure-ho, no acceptar-ho, no posar mesures prèvies per tal que això no succeeixi, és ser qualsevol cosa llevat de polítics, empresaris o banquers assenyats. A tot Europa, Estats Units i Oceania, el problema és una qüestió històrica, un relat de moviments.
Tanmateix, en aquesta sèrie d’articles ens centrarem només en els esdeveniments antics del nord d’Àfrica, de l’Africa Nostra en llatí, el territori poblat per persones de diferents orígens (amazic, púnic, egipci, grec, romà…) però que identifiquem com a cultura occidental, de la tradició d’Europa, l’existent abans de l’ensulsiada degut a la invasió, conquesta i colonització, per part de l’islam, de terres que foren convertint-se en Imperi de Roma des del segle II abans de Crist. Una continuïtat europea estroncada i que condemnà aquelles terres nostres, ultramarines, a una cultura aliena a la seva secular, és a dir, a una cultura asiàtica, no pas mediterrània.
Ens trobem, doncs, amb un doble límit: geogràfic i temporal. El primer perquè, d’una banda, tenim la Mediterrània, i, d’altra, el desert; les poblacions que viuen al nord d’Àfrica es troben, en certa mesura, encaixonades. El segon perquè, malgrat la possibilitat de resseguir continuïtats europees religioses, culturals, lingüístiques i fins i tot polítiques al nord d’Àfrica, hi ha dates concretes que assenyalen començament i final d’un procés històric ara mateix irreversible. Entre l’inici i l’acabament –i en les atractives continuïtats– s’estén un període de vora 700 segles, amb noms i fets que pertanyen al patrimoni de tothom. Serà fructífer escorcollar-hi una mica, pouar-ne saviesa, tornar a regar el que foren horts i jardins abans de ser sorra.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT