Pantalons blancs, espardenyes, camisa rosada i faixa a sota el braç. Quan arribi a plaça s’enfaixarà, de moment, s’arromanga les mànigues de la camisa perquè li han quedat curtes, i així no es nota. Podria demanar una camisa nova, però ja no seria la mateixa que duia l’any 2000 quan es va carregar el 4 de 9 net a la diada de Santa Úrsula, a la plaça del blat, l’anomenat ‘Senyor dels castells’. La Vella no carregava aquest castell des del 1881, és per això que aquesta camisa, tot i que s’ha envellit i ja està un pèl massa descolorida, és la camisa perquè és la dels grans castells. Ara toca anar a esmorzar, una torrada de pa de pagès, fesols amb llangonissa i una copeta de vi. Així es viu un matí de castells. Així ho viu el Ramon, el meu germà.
I arriba el moment. Sonen les gralles. Se sent el toc d’entrada a plaça i afloren els nervis. Camises roses i camises vermelles tenyeixen els carrers. Es barreja l’eufòria i l’excitació amb el neguit i el desfici. Són els instants previs, és el moment en què ‘tot està per fer i tot és possible’. I és que més enllà del lema d’equilibri, força, valor i seny, són molts els sentiments que es viuen a peu de plaça.
El castell només es pot construir fruit del treball en equip i per enlairar l’estructura el primer que hi ha d’haver és una pinya prou sòlida. En funció de com d’ambiciós sigui el castell, a sobre de l’estructura hi haurà el folre i fins un tercer pis, les manilles. A continuació, trobem el tronc del castell, que pot englobar els segons, els terços, els quarts i els quints, tot depèn de l’alçada. La darrera part, la que corona el castell, es coneix com el pom de dalt i comprèn els dosos, l’aixecador i l’enxaneta.
El terme enxaneta no se sap del cert d’on prové. Segons Coromines, és un manlleu del llemosí, un dels dialectes de l’occità, ‘enjaneta’ significava ‘petita fletxa’, és a dir que el xiquet representa la punta d’una fletxa que es llança cap al cel. Una altra tesi prou sòlida és la de Carme Junyent i Dolors Bramon que, per separat, han arribat a la conclusió que enxaneta ve de la llengua amaziga, de la tribu Zaneta, coneguts per ser uns bons genets. En aquest cas l’analogia es deu a la posició que adopta el xiquet en el moment de fer l’aleta. Per altra banda, tenim l’aixecador,  un mot que actualment gairebé només se sent a les colles vallenques, ja que s’ha popularitzat més acotxador.
He començat fent esment de la colla Vella perquè és la meva i perquè és a Valls on van néixer els castells el segle XIX. Avui s’han estès, han arribat fins a Andorra i sembla que el nombre de colles continuarà creixent. El nom dels castellers varia en funció de la zona geogràfica i si en els inicis només es parlava dels xiquets de Valls ara podem trobar al·lots, arreplegats, bordegassos, capgrossos, ganàpies, ganxets, marrecs, marracos, matossers, minyons, moixiganguers, nens, nois, nyerros, sagals, tirallongues, torraires, vailets, xicots, xics, xoriguers, o simplement, castellers, que és el nom que van escollir els Castellers d’Andorra.
I entre tota la munió de gent, enmig de l’eixabuc de persones, la gernació mira els castells amb admiració perquè les construccions que s’eleven traspuen companyonia, respecte, ajuda i rivalitat. Hi ha ambició i esperit de superació, hi ha valentia i coratge. Hi ha uns valors universals. Per tot això s’han popularitzat i cada vegada tenen més aficionats, perquè no només són les impressionants figures que ofereixen, sinó que també són l’antídot contra el creixent individualisme actual que ens deshumanitza, són la viva imatge del treball en equip!