La funció pública ha evolucionat de moltes formes des que Napoleó va instaurar els seus fonaments a finals del segle XVIII. Aquella organització departamental de gestió administrativa tenia uns propòsits bàsics: la recaptació d’impostos i garantir l’ordre sota les premisses dels governants. En la seva evolució, un dels fets més difícils de superar va ser el de rellevar tots els càrrecs públics cada cop que hi havia canvis polítics. Max Weber, sociòleg de finals del segle XIX, va posar llum en relació a la independència política que s’havia d’exercir per part dels càrrecs de les administracions amb l’objectiu de donar garanties de continuïtat en els serveis de gestió pública inqüestionables, com ara el cens i registres, la justícia o l’exercit i, posteriorment, amb la instauració de l’estat del benestar, la sanitat pública i els serveis d’atenció social.
 

Actualment, la situació viscuda a Espanya durant els darrers 11 mesos sense un govern, així com el cas de Bèlgica on van arribar a estar 541 dies sense la constitució d’un Govern, demostren àmpliament que una administració ben constituïda i formada ajuda sòlidament a què tot un país no s’aturi. En l’Europa actual és indiscutible la necessitat d’una funció pública capacitada i preparada per afrontar els reptes de les economies globalitzades i l’ordre de les societats modernes. 
 

A Andorra, però, el Govern no sembla tenir gaire clar el que espera de la funció pública a part de fer quadrar números, fet que pot significar «pan para hoy y hambre para mañana». Segons els titulars, el pressupost mostraria com el Govern de DA torna a apostar més per engrandir les responsabilitats i els sous dels alts càrrecs, molts d’ells, càrrecs de confiança que marxaran quan el Govern plegui –potser pensen que governaran per sempre?–, que no pas preparar a aquells que continuaran quan ells ja no hi siguin. DA està invertint en el creixement personal –i salarial– de persones no compromeses amb l’administració, que s’adapten a les seves voluntats de curt termini i deixant descol·locats als funcionaris que seguiran, independentment de qui governi, atenent als ciutadans. Curiós, ja que si no hi ha diners, no n’hi haurien d’haver per a ningú. Ho han demostrat també en la gestió de les pensions, i ara en les premisses de les reformes de les lleis dels cossos especials centrades, totes tres, únicament en reduir costos i endurir els règims disciplinaris, no fos cas que no facin el que els hi manen.
 

La reforma de la funció pública és un fet seriós, necessari i urgent. Cada cop es generen més compromisos per part de l’Estat vers l’exterior, obligacions que ja estan fent créixer encara més l’administració i que sense els ajustaments necessaris no es podran complir favorablement. A més, tot a costa d’una càrrega fiscal interna més alta a canvi d’uns serveis cada dia més complexos i de mala qualitat. El cost de la nostra administració es reduiria en gran mesura amb un pla nacional de gestió a llarg termini que tingués en compte a aquells que la fan moure diàriament. Són molts els funcionaris que s’han format internament, utilitzant les eines que la mateixa llei els hi facilitava, i que s’han quedat estancats sense veure possibilitats d’aplicar els seus coneixements en la millora de la productivitat pública. 
 

És imprescindible seguir invertint en noves tecnologies per agilitzar les gestions i millorar la productivitat, però la inversió s’ha de fer escoltant a aquells que realment fan la feina i que permeten que l’administració no s’aturi mai.