Publicitat

Opinió

Cap a on anem?

La vigília de Reis, el Govern d’Andorra i l’Agència de Residus de Catalunya tancaven l’acord per tal d’importar, triar i cremar 10.000 tones de deixalles de la regió veïna en el Centre de Tractament de Residus de la Comella, en aplicació d’un acord signat entre els governs d’Andorra i d’Espanya, el 2011, sobre el trasllat de residus. Una acció justificada en la solidaritat i la reciprocitat que ens van mostrar precisament els veïns, que durant uns quants anys van assumir el tractament dels nostres residus quan nosaltres no ho podíem fer.

En teoria, res d’alarmant per a l’afectació de l’entorn ni per a la salut dels nostres habitants, si tenim en compte que gaudim segons sembla d’un Centre de Tractament de Residus punter amb una contaminació innòcua. Tot i així, les organitzacions ecologistes del país i alguns partits polítics han respost amb preocupació a aquest acord i han tornat a recuperar la història –maleïda– del Centre.

Cal recordar que l’antic forn incinerador ja va fer parlar, i molt. Es tractava d’un equipament obsolet, que treballava molt per sobre de les seves capacitats reals, i que va arribar a contaminar –durant anys– a un nivell 1.100 vegades per sobre del límit marcat per la Unió Europea, representant un perill real per a la salut pública. També va ser l’objecte de nombrosos debats polítics –amb accions judicials per entremig– abans d’aconseguir el seu tancament dos anys abans del termini que l’Administració havia previst, i sense cap resposta clara sobre quines havien estat les conseqüències de la contaminació sobre la salut dels residents.

L’etapa següent –i mentre es tractaven els nostres residus a Catalunya– va ser la concepció i la creació d’un nou Centre de Tractament de Residus, un equipament punter, dotat de les darreres tecnologies, que havia de significar el gir definitiu vers una millora ambiental. La realitat però no va ser ben bé aquesta.

Per no cansar els lectors i no detallar tots els entrebancs, només recordaré els problemes constructius, els sobrecostos produïts, els desacords en la gestió de l’estructura, les responsabilitats que mai es van exigir, tot plegat per arribar a allò de què disposem avui: una estructura sobredimensionada per al nostre país, que només podem rendibilitzar important residus d’altres indrets, que contribueix anecdòticament (2,42% sobre el total) a una major producció d’energia elèctrica i –el que sembla més perillós, segons denuncien els ecologistes– que ja es troba tecnològicament obsolet i al límit d’allò que permet la Unió Europea.

Ni tot és blanc ni tot és negre, hi ha una infinitat de matisos a l’hora d’avaluar els temes, però potser que parem i reflexionem: cap a on anem? Alguna vegada aprendrem a respectar els recursos del nostre país i a planificar un desenvolupament a la nostra mida real? Alguna vegada privilegiarem la qualitat de vida dels habitants per sobre dels interessos d’alguns? Alguna vegada serem prou valents per lluitar contra la desídia, que sembla l’esport nacional?
Publicitat

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari

Publicitat

Editorial

La ciberseguretat en el nostre entorn

  • 0
Publicitat
Publicitat

Entrevista

CARMEN MATALOBOS: «He fet joies a partir de fruites o hortalisses»

CARMEN MATALOBOS Artista

CARMEN MATALOBOS: «He fet joies a partir de fruites o hortalisses»
Publicitat

Monogràfic

Business 29

Business 29 Descarregar PDF
Publicitat
Publicitat