El forn incinerador
Si dic que ningú vol un forn incinerador a la vora de casa, no dic res d’estrany. Inclús sembla lògic el rebuig que la ciutadania hi pugui mostrar.
Però un cop acceptem que com a país que som hem de ser capaços de gestionar els nostres propis residus, també ens resulta incòmode o impossible, en alguns casos, acceptar la importació de residus de fora de les nostres fronteres.
I realment ho entenc. A mi em passa el mateix.
L’acord que es va signar el dia 5 de gener entre el Govern d’Andorra i la Generalitat de Catalunya per importar 10.000 tones de residus de l’abocador de Bellver a la planta incineradora d’Andorra no ha deixat a ningú impassiu.
Som un país petit, amb una orografia complexa d’una vall molt tancada que sembla que les partícules tòxiques que es derivin de la crema dels residus ho tenen complicat per poder marxar.
Els grups ecologistes han començat a declarar els riscos que pot comportar aquest augment de la crema de residus. Alhora s’ha tornat a recordar la sobredimensió de la planta que exigeix d’unes tones molt superiors a les que produeix el país per poder ser eficient i, segons diuen, menys contaminants.
Si enlloc del món ningú vol una planta incineradora, per algun motiu deu ser. I evidentment, el fum del que es crema alguna conseqüència ha de tenir per la salut de les persones.
Com he dit abans, la nostra orografia ens posa a tots en el mateix sac d’afectació, no només als que viuen a la vora.
Que ara hem de ser solidaris amb Catalunya, bé, potser sí. Però a quin preu?
A l’última compareixença del ministre de Salut a la Comissió Legislativa de Sanitat i Medi Ambient aquest apuntava a pensar en augmentar els ingressos per finançar la sanitat a través de la introducció de certs impostos indirectes. Potser el que s’ingressi de beneficis per aquesta crema es podria dedicar íntegrament a cobrir la despesa sanitària.
Però el que em costa d’entendre és que tot i que s’estan fent, a molts països, polítiques orientades al reciclatge i la reutilització, i reconec que també ho estem fent al nostre país, sembla contradictori que al mateix temps «necessitem» més brossa per cremar per afavorir el bon funcionament de la planta.
Segons els informes publicats en motiu de la COP21, a causa de les emissions de carboni que han estat bombades en l’aire fins a la data, la mitjana de les temperatures globals ha augmentat aproximadament 0,85 graus centígrads. Aquest augment relativament petit ha produït grans efectes mediambientals: gairebé la meitat de la capa permanent de gel de l’àrtic s’ha fos, milions d’arbres a l’oest americà han mort per plagues relacionades amb l’escalfament i algunes de les glaceres més importants de l’Antàrtida occidental han començat a desfer-se.
Segurament si analitzem l’evolució climàtica al nostre país també veuríem els efectes negatius de l’escalfament.
Cal ser atrevits per buscar solucions fora de la incineració per consolidar els valors mediambientals com a eix vertebrador del nostre país, hem d’estar convençuts de que la incineració la podem minimitzar al màxim, s’han de seguir potenciant les polítiques de tria a domicili i reciclatge, a més de potenciar els centres de triatge.
No pot ser que el principal objectiu sigui la incineració per poder generar energia elèctrica, aquí potser caldria fer polítiques orientades a estalviar electricitat.
Al 2010 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) a Estrasburg va prendre un acord adreçat al Comitè de Ministres del Consell d’Europa per a què elaborés un protocol addicional a la Convenció Europea dels Drets de l’Home que reconegui el dret a gaudir d’un medi ambient sa.
Amb aquesta mesura podem obrir la porta a considerar el medi ambient saludable com un dret de l’home, equiparant-lo des d’un punt de vista jurídic amb els altres drets fonamentals, així com la seva vinculació directa amb el dret a la vida o el dret a la salut, entre d’altres.
Potser un bon inici.
Consellera General SDP
Grup Mixt
Però un cop acceptem que com a país que som hem de ser capaços de gestionar els nostres propis residus, també ens resulta incòmode o impossible, en alguns casos, acceptar la importació de residus de fora de les nostres fronteres.
I realment ho entenc. A mi em passa el mateix.
L’acord que es va signar el dia 5 de gener entre el Govern d’Andorra i la Generalitat de Catalunya per importar 10.000 tones de residus de l’abocador de Bellver a la planta incineradora d’Andorra no ha deixat a ningú impassiu.
Som un país petit, amb una orografia complexa d’una vall molt tancada que sembla que les partícules tòxiques que es derivin de la crema dels residus ho tenen complicat per poder marxar.
Els grups ecologistes han començat a declarar els riscos que pot comportar aquest augment de la crema de residus. Alhora s’ha tornat a recordar la sobredimensió de la planta que exigeix d’unes tones molt superiors a les que produeix el país per poder ser eficient i, segons diuen, menys contaminants.
Si enlloc del món ningú vol una planta incineradora, per algun motiu deu ser. I evidentment, el fum del que es crema alguna conseqüència ha de tenir per la salut de les persones.
Com he dit abans, la nostra orografia ens posa a tots en el mateix sac d’afectació, no només als que viuen a la vora.
Que ara hem de ser solidaris amb Catalunya, bé, potser sí. Però a quin preu?
A l’última compareixença del ministre de Salut a la Comissió Legislativa de Sanitat i Medi Ambient aquest apuntava a pensar en augmentar els ingressos per finançar la sanitat a través de la introducció de certs impostos indirectes. Potser el que s’ingressi de beneficis per aquesta crema es podria dedicar íntegrament a cobrir la despesa sanitària.
Però el que em costa d’entendre és que tot i que s’estan fent, a molts països, polítiques orientades al reciclatge i la reutilització, i reconec que també ho estem fent al nostre país, sembla contradictori que al mateix temps «necessitem» més brossa per cremar per afavorir el bon funcionament de la planta.
Segons els informes publicats en motiu de la COP21, a causa de les emissions de carboni que han estat bombades en l’aire fins a la data, la mitjana de les temperatures globals ha augmentat aproximadament 0,85 graus centígrads. Aquest augment relativament petit ha produït grans efectes mediambientals: gairebé la meitat de la capa permanent de gel de l’àrtic s’ha fos, milions d’arbres a l’oest americà han mort per plagues relacionades amb l’escalfament i algunes de les glaceres més importants de l’Antàrtida occidental han començat a desfer-se.
Segurament si analitzem l’evolució climàtica al nostre país també veuríem els efectes negatius de l’escalfament.
Cal ser atrevits per buscar solucions fora de la incineració per consolidar els valors mediambientals com a eix vertebrador del nostre país, hem d’estar convençuts de que la incineració la podem minimitzar al màxim, s’han de seguir potenciant les polítiques de tria a domicili i reciclatge, a més de potenciar els centres de triatge.
No pot ser que el principal objectiu sigui la incineració per poder generar energia elèctrica, aquí potser caldria fer polítiques orientades a estalviar electricitat.
Al 2010 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) a Estrasburg va prendre un acord adreçat al Comitè de Ministres del Consell d’Europa per a què elaborés un protocol addicional a la Convenció Europea dels Drets de l’Home que reconegui el dret a gaudir d’un medi ambient sa.
Amb aquesta mesura podem obrir la porta a considerar el medi ambient saludable com un dret de l’home, equiparant-lo des d’un punt de vista jurídic amb els altres drets fonamentals, així com la seva vinculació directa amb el dret a la vida o el dret a la salut, entre d’altres.
Potser un bon inici.
Consellera General SDP
Grup Mixt