PUBLICITAT

Autoritzar

He estat a punt de començar el rodalmot dient «Si hi ha un verb que encarna millor que cap altre el tuf franquista que desprèn el govern espanyol…», i he rectificat perquè, en realitat, al llarg d’aquests quatre anys n’hem vist uns quants: amenaçar, depurar, inhabilitar, vulnerar… Però quan el president Rajoy repeteix (ho va dir l’altre dia a propòsit de la reunió de Junqueras amb Sáenz de Santamaría) que «no autoritzaré un referèndum a Catalunya», no pots deixar de pensar en aquelles novel·les que retraten la postguerra espanyola i l’arbitrarietat de les autoritats, que tenien la potestat d’autoritzar qualsevol cosa, començant per la trista la cartilla de racionament.

He escrit autoritats expressament perquè tant un com altre mot provenen, ja es veu, d’auctor/oris, ‘creador, autor’, un terme de molt llarg recorregut però que ha arribat als nostres dies sense dispersar-se en gaires polisèmies. Només té cinc accepcions, una de les quals és la que ens ve al cap quan pensem en autor: la de responsable d’una obra artística.

Si mirem, en canvi, la llisteta de derivats que ha engendrat en tots aquests segles de seguida confirmarem que el caràcter del personatge és força més semblant al del funcionari repressor que no pas al del dramaturg o el pintor: a més de l’esmentada autoritat (i sos germans autoritari i autoritarisme, que es retraten sols), tenim atorgar (que porta implícita la idea de jerarquia) i el nostre prota d’avui, autoritzar (al qual li va sortir un fill rebel, desautoritzar, verb potenciat pel periodisme actual, en què tertuliaires de tots colors es desautoritzen constantment i recíproca).

La idea subjacent, doncs, és clara: hi ha qui està per damunt (la llei espanyola) i qui està per sota (la llei catalana, el poble de Catalunya). I com que la mentalitat impositiva del poder castellà, per fer veure que s’adaptava als temps, ha hagut de substituir canons per constitucions, és probable que darrere aquest esperit de «jo autoritzo perquè mano» s’hi oculti precisament la cinquena accepció del substantiu autor: «persona que participa en el delicte o la falta mitjançant l’execució directa del fet punible», que s’empra justament en l’àmbit del dret penal. Tenint en compte que autoritzar, etimològicament parlant, significa «concedir a algú la potestat d’erigir-se en autor», la posició del PP i el TC és perfectament coherent: volen continuar essent els únics a tenir la potestat d’executar (directament o indirectament, això ja depèn) fets punibles. Perquè saben que ningú els punirà.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT