PUBLICITAT

Primer de febrer: nova fita en el calendari fiscal

Fins ara en el nostre calendari fiscal probablement no hi figurava el primer de febrer. No obstant, a partir de 2017 amb l’entrada en aplicació el passat 26 de febrer de 2016 del Conveni entre Andorra i Espanya per evitar la doble imposició (CDI), entre altres motius, és una data que s’ha de marcar a l’agenda.
I perquè s’ha de marcar el primer de febrer? Doncs perquè comença el termini previst per l’Agència Tributària espanyola per a què els no residents fiscals a Espanya puguin reclamar la devolució de l’excés d’impost sobre la renda dels no residents (IRNR) que els hi ha estat retingut.
Fins ara, un resident fiscal a Andorra tributava segons la normativa general dels no residents a Espanya i les retencions eren, habitualment, coincidents amb l’IRNR final a pagar.
Amb el CDI algunes rendes queden sotmeses a uns tipus d’imposició més reduïdes o, fins i tot, exemptes; ja sigui per aplicació del mateix CDI o per l’aplicació de la pròpia normativa interna espanyola que preveu un règim diferenciat per als residents fiscals en un país amb el que Espanya té un conveni per evitar la doble imposició en vigor enfront dels residents fiscals en un país que no té conveni signat amb Espanya.
D’altra banda, a Espanya l’intercanvi automàtic d’informació financera (CRS) s’aplica amb efectes 2016, fet pel que tots els bancs espanyols han hagut de fer un esforç en recopilar les dades de residència fiscal dels seus clients de cara a reportar correctament a la hisenda espanyola les dades dels seus clients no residents fiscals per a què aquesta darrera, alhora les faci arribar a les autoritats tributàries dels diferents països, i aquest esforç de classificació també haurà permès confeccionar amb dades més acurades les declaracions informatives de rendes satisfetes i de retencions practicades.
L’aplicació del CDI o de la normativa espanyola que estableix un règim fiscal més favorable al resident fiscal en un país amb conveni, contràriament al que de vegades es creu, no és sempre automàtica pel fet de ser resident, sinó que la mateixa de vegades està sotmesa a un formalisme que impedeix aplicar-la des d’un bon inici en el moment de suportar les retencions i, per tant, no queda altra opció que sol·licitar la seva aplicació ‘a posteriori’, tot demanant la devolució de l’excés tributat.
El formalisme sol ser un, acreditar la residència fiscal en un altre país, però no sempre s’ha de fer de la mateixa forma.
Així, als efectes del CRS o per a no estar sotmès a tributació pels interessos de tot tipus de comptes i dipòsits n’hi ha prou amb una simple auto-declaració de residència fiscal. D’altra banda, per poder aplicar el tipus reduït del 15% previst en el CDI per als dividends cal disposar d’un certificat fiscal emès per Tributs d’Andorra que acrediti la no residència però també el tipus de renda obtinguda i l’import de la mateixa. A banda, també cal tenir en compte que el certificat de residència te una vigència limitada i que cal renovar-lo anualment.
És per això que cal repassar les rendes obtingudes a Espanya, analitzar les retencions aplicades i, si s’escau, valorar demanar la devolució de l’excés pagat.
Quines rendes poden estar afectades: doncs moltes i molt variades.
En aplicació del CDI tenim, entre altres, pensions, remuneracions de professionals i premis de loteria que únicament han de tributar en el país de residència fiscal. I serà amb aquest procediment de devolució que podrem recuperar allò que s’ha tributat a Espanya per no haver aportat al pagador de les mateixes el corresponent certificat de residència fiscal o per qualsevol altre motiu. Recordem al respecte el revol causat just després de l’entrada en aplicació del CDI amb les pensions satisfetes per la seguretat social espanyola.
Un altre bloc de rendes són aquelles que el Conveni preveu que tributin a un tipus màxim, com ara cànons, dividends i interessos.
Un darrer grup de rendes són aquelles que la pròpia norma interna espanyola declara exemptes de tributació per als no residents, com els rendiments de títols de renda fixa pública o renda fixa privada, o únicament per als residents fiscals en països amb conveni amb Espanya, com són els guanys patrimonials derivats de la venda de fons d’inversió.
Val a dir que aquest excés de retencions suportades també es pot haver sofert en rendes provinents d’altres països, respecte de les que també podrem demanar la seva devolució seguint els procediments locals. Així, pel que fa a les rendes de font francesa es pot fer utilitzant el formulari 5000 i adreçar-lo a les autoritats fiscals franceses signat i degudament segellat pel Departament de Tributs i Fronteres.
Seguint amb les rendes de font espanyola, caldrà utilitzar el formulari 210 per a cada tipus de renda i adreçar-lo a la Agència Tributària espanyola juntament amb el corresponent certificat de residència fiscal, amb el contingut que pertoqui en atenció al tipus de renda, emès pel Departament de Tributs i Fronteres i els documents acreditatius del pagament de l’IRNR espanyol del que, total o parcialment, es demana la devolució. Donat que en el formulari s’ha d’indicar un compte corrent per a la devolució, solament caldrà esperar la mateixa. Si tot està correcte, la devolució sol ser àgil.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT