Tinc tants anys que he conegut els vinils, els cassets, la tele en blanc i negre i la carta d’ajustament, el Naranjito, el Curro i el Cobi; amics amb una melena com el Príncep de Beukelaer i que ara són calbs; he anat amb cotxe sense cinturó de seguretat, amb moto sense casc, he revelat fotos, he trucat per telèfon des d’una cabina, he enregistrat disquets i he estat a l’estrena de la pel·lícula L’exorcista el dia de Sant Esteve de l’any 1973. Com si fos avui. Perquè ara sembla ser que es fan més exorcismes que mai.
 A Barcelona s’asseuen cada dia un mínim de cinc persones davant de l’exorcista, el pare Gallego que és l’oficial i el titular de l’arxidiòcesi. El bisbe de Solsona, Xavier Novell, atén personalment persones que necessiten exorcismes i l’Escola de Formació Permanent del Bisbat d’Urgell va fer la cloenda (juny del 2013) amb un diàleg sobre exorcismes. Com deia la Ventafocs, s’ha de creure en alguna cosa. Pot semblar curiós que al mateix temps que descobrim un sistema de set planetes similars a la Terra creiem més que mai en aquests rituals, encara que les estimacions i les xifres siguin tan vagues i poc concretes com les afirmacions del ministre Francesc Camp sobre la recuperació econòmica. Efectivament, quan algú assegura que està posseït pel dimoni, el primer que caldria saber si és realment un tema d’exorcista o de psiquiatre. Tot i que potser el diable és tan intel·ligent que pot fer que sembli un trastorn psíquic.

També es pot debatre si, con diuen els exorcistes -n’hi hauria d’haver un per a cada diòcesi-  és Déu qui actua per foragitar Satanàs. O perquè la majoria d’afectades són dones, com a les pel·lícules, encara que no totes tenen caps que giren com a L’exorcista.  Teresa Porqueras, en el seu llibre Cara a cara con Satanás, descriu casos impactants com el d’una dona de Lleida a qui fan exorcismes des de fa set anys. A vegades, però, la possessió no és demoníaca. L’actriu Marion Cotillard va explicar que es va sotmetre a exorcismes per a poder-se desempallegar de l’esperit de la cantant Edith Piaf a qui va donar vida en el cinema, al film La Môme.

Hi ha una barreja de superstició, de creences medievals o d’ignorància. El psiquiatre Sergio Oliveros afirma que no existeix cap document científic que doni suport a la naturalesa sobrenatural d’un fenomen de possessió diabòlica. Fins ara, segons la seva opinió, els casos als quals ha tingut accés la ciència demostren que es tractava de pacients amb malalties psicopatològiques o neurològiques.

L’any 2012, The British Medical Journal va publicar un estudi que afirmava que els símptomes d’esquizofrènia encara estaven sent catalogats com a possessió demoníaca per alguns sacerdots. Malgrat això, els exorcistes tenen l’agenda tan plena com la d’un ministre. L’arxidiòcesi de Milà (Itàlia) ha obert una línia telefònica per atendre peticions d’exorcismes, hi ha una associació internacional d’exorcistes i a Roma es fan uns cursets amb la col·laboració de l’Institut Sacerdots i el Grup d’Investigació i Informació Socioreligiosa.

Tota aquesta història em toca una estranya fibra All Bran del meu organisme. Perquè  abans de beure’ns el primer cubata, els preadolescents de la dècada dels setanta jugàvem a l’ouija amb la desimboltura d’un triler de les Rambles. A la televisió espanyola, en blanc i negre, a l’Informe Semanal et parlaven tant d’un atemptat d’ETA com dels fantasmes del Palau de Linares, i els que vam créixer en cases amb goteres escodrinyàvem, atemorits, les taques de la paret tement veure les famoses cares de Bélmez.

A la televisió francesa sortia constantment la història d’una dona vestida de blanc que feia autoestop, que es feia portar a l’indret on havia mort en un accident i desapareixia tan bon punt hi arribava. Importàvem els relats de terror gòtic britànic amb unes gotes de catolicisme de l’Edat Mitja i llegíem narracions de senyors i senyores que esperaven una visita intergalàctica. Vam sobreviure a anar amb cotxe sense cadireta de nens, a beure aigua de mànegues, a la Kina San Clemente amb 15 graus d’alcohol perquè feia venir “unes ganes de menjar” Tigretons, Bony’s i pastissets de la Pantera Rosa i a l’Aigua del Carmen per als mals del cap i amb l’amenaça del capellà, abans de la comunió, que si no ens portàvem bé cauria sobre nosaltres l’ira de Déu amb una màxima potència exterminadora.

Però no vindria en forma de dimoni, de plagues o de rèptils que emergien de les profunditats  fètides del món dels morts, sinó de programes de televisió de telerealitat i sèries espanyoles que són l’Anticrist, llibres d’erotisme de pa sucat amb oli que es converteixen en supervendes, la discoteca de Barcelona que ofereix alcohol gratis i 100 euros a les dones que entrin al local sense calces, hipoteques subprime, xarxes antisocials, desigualtats judicials i governs populistes. I per això, no hi ha prou exorcistes, ni exorcismes.