Cultura corporativa del bon rotllo
Ja sabem que les cultures asiàtiques i occidentals són força allunyades en molts àmbits i molt marcadament quan parlem del laboral. Per fer un resum de la filosofia laboral japonesa hauríem de parlar de quatre premisses bàsiques: la primera seria “ser bo”, és a dir actuar amb honestedat i sinceritat; la segona “fer bé”, treballar i exercir la professió de la millor manera possible; després hi hauria ”estar bé”, que no és més que trobar-se bé amb si mateix; i la darrera, “tenir bé”, seria la culminació material de tot l’anterior, amb la justa recompensa econòmica. Aquest camí filosòfic, encaminat al benestar personal, és una realitat i no una mera teoria.
En una entrevista, el director de recursos humans europeu d’una multinacional japonesa explicava que la seva missió era contractar gent bona –professionalment– que a més fos bona gent, i això amb l'objectiu de fer-los feliços. I afegia: “Contracto dofins, mai taurons. Del què es tracta és de construir-los la millor experiència professional de les seves vides, i el lideratge es basa en el plural, en el ‘per favor’ per sobre del ‘perquè sí’”. A l’hora de descriure l’empresa deia “som un gueto de bon rotllo” o “un club amb esperit d’after-hours”. Quan li preguntaven sobre la política de gestió i retenció del talent de la companyia, afirmava que “el talent no cal retenir-lo, cal entretenir-lo: només així voldrà quedar-se. Un talent avorrit és com un Ferrari en un garatge: bonic per ensenyar a les visites però, al final, només t'acaba ocupant espai.” Per a ell tots tenim un talent en alguna cosa; del què es tracta és de descobrir-lo i potenciar-lo. El factor conciliació era un altre dels seus punts forts, dissenyant jornades vivencials adaptades a les necessitats dels treballadors. També afirmava que un dels motors més potents era treballar en un entorn divertit, amb reptes, envoltat de gent capaç i que, sobretot, destaqués per la seva habilitat de generar bon rotllo.
Tot podria ser que es tractés d’una entrevista per a què quedés bé sobre el paper, però no: alguns dels treballadors occidentals d’aquesta multinacional confirmen, fil per randa, que aquest és el seu dia a dia i que la seva fidelitat i devoció a l’empresa és total. De fet, la realitat dels resultats econòmics d’aquesta i altres empreses similars confirma que, al darrera d’una gestió aparentment tradicional, s'amaga tota una metodologia basada en l'eficiència emocional com a motor del negoci i que els rendiments se’n veuen beneficiats.
I aquí ve la meva reflexió, en un país tan petit com el nostre, que aspira a convertir-se en alguna cosa millor de la que som, perquè no podríem implementar un sistema laboral basat en el benestar –si ja ho fan empreses de 50.000 treballadors un nombre proper al de la força laboral andorrana?
Imagineu el fantàstic que seria si a més d’un país amb una natura tan bella com la nostra, d’un paradís dels esports de neu i de muntanya, d’un comerç remarcable, i orientat a l’acolliment dels estrangers, disposéssim d’uns treballadors amables, proactius i satisfets amb la seva feina? No és un somni. Caldria començar per que els empresaris i els polítics en prenguessin consciència: torns, salaris, conciliació, però també, al final, més beneficis per a tots. I si el bon rotllo fos una imatge de marca d’Andorra?
En una entrevista, el director de recursos humans europeu d’una multinacional japonesa explicava que la seva missió era contractar gent bona –professionalment– que a més fos bona gent, i això amb l'objectiu de fer-los feliços. I afegia: “Contracto dofins, mai taurons. Del què es tracta és de construir-los la millor experiència professional de les seves vides, i el lideratge es basa en el plural, en el ‘per favor’ per sobre del ‘perquè sí’”. A l’hora de descriure l’empresa deia “som un gueto de bon rotllo” o “un club amb esperit d’after-hours”. Quan li preguntaven sobre la política de gestió i retenció del talent de la companyia, afirmava que “el talent no cal retenir-lo, cal entretenir-lo: només així voldrà quedar-se. Un talent avorrit és com un Ferrari en un garatge: bonic per ensenyar a les visites però, al final, només t'acaba ocupant espai.” Per a ell tots tenim un talent en alguna cosa; del què es tracta és de descobrir-lo i potenciar-lo. El factor conciliació era un altre dels seus punts forts, dissenyant jornades vivencials adaptades a les necessitats dels treballadors. També afirmava que un dels motors més potents era treballar en un entorn divertit, amb reptes, envoltat de gent capaç i que, sobretot, destaqués per la seva habilitat de generar bon rotllo.
Tot podria ser que es tractés d’una entrevista per a què quedés bé sobre el paper, però no: alguns dels treballadors occidentals d’aquesta multinacional confirmen, fil per randa, que aquest és el seu dia a dia i que la seva fidelitat i devoció a l’empresa és total. De fet, la realitat dels resultats econòmics d’aquesta i altres empreses similars confirma que, al darrera d’una gestió aparentment tradicional, s'amaga tota una metodologia basada en l'eficiència emocional com a motor del negoci i que els rendiments se’n veuen beneficiats.
I aquí ve la meva reflexió, en un país tan petit com el nostre, que aspira a convertir-se en alguna cosa millor de la que som, perquè no podríem implementar un sistema laboral basat en el benestar –si ja ho fan empreses de 50.000 treballadors un nombre proper al de la força laboral andorrana?
Imagineu el fantàstic que seria si a més d’un país amb una natura tan bella com la nostra, d’un paradís dels esports de neu i de muntanya, d’un comerç remarcable, i orientat a l’acolliment dels estrangers, disposéssim d’uns treballadors amables, proactius i satisfets amb la seva feina? No és un somni. Caldria començar per que els empresaris i els polítics en prenguessin consciència: torns, salaris, conciliació, però també, al final, més beneficis per a tots. I si el bon rotllo fos una imatge de marca d’Andorra?