Com canalla. Qui diu que no pots fer-te uns riures amb els companys del Consell General? Fluir i destensar l’ambient laboral és un acte tan sa com necessari, i ja sabeu que l’humor va des del bàsic al més refinat.

Maricón, considerat un insult al llarg de la història, ha començat a variar el seu significat per definir quelcom més amorós, fraternal o simpàtic. Aquesta és una petita victòria i és significativa. Han passat generacions de gais i lesbianes que a través de molt d’esforç, patiment i empatia han aconseguit que el genial sigui tenir l’amic maricón i millor si és una loca.

Però no ens enganyem, això no sempre significa respectar més la postura del qui prefereix una persona del mateix sexe com a parella. Veig diàriament aquest tipus de comportament en molts que es fan dir liberals i que a base del pas del temps es desemmascara el seu veritable nivell de tolerància. Suposo que la pressió social fa que molts no mostrin els seus verdaders prejudicis. Ep! Tots en tenim en major o menor mesura –no crec que sigui bo tampoc caure en aquests altres tipus d’autoritarismes, per exemple en el políticament correcte. Aquesta és la pròxima batalla, la de respectar l’opinió dels altres tal vegada com vols ser respectat per una tendència sexual o altra.

En una era en què sembla accentuar-se les posicions i les idees des d’un prisma absolutista de blancs o negres cal que de l’homosexualitat no es creï un discurs en aquesta línia.

Però vull retornar a la petita relliscada en el ple i els atacs de riure dels consellers. Me n’alegro que per un entrebanc dialectal i després de tants mesos de tensió desfermada s’alliberessin per uns moments del pes d’aquesta i d’altres legislatures. Però ara faré una mica la maricona i aprofitant el ben entès vull reclamar el reconeixement absolut als drets de les persones del mateix sexe en territori andorrà. Ras i curt. I per això cal que un dels coprínceps accepti que la normalitat social que reclama el col·lectiu passa perquè ell respecti les seves llibertats.