La promoció del 77
Ja han passat 40 anys, de la mort d’Elvis Presley, de l’estrena de La guerra de les galàxies, de la legalització del Partit Comunitat d’Espanya, del triomf de la francesa Marie Myriam al Festival d’Eurovisió amb L’oiseau et l’enfant i del final d’aquell COU de les matemàtiques troncals, de les optatives, i de la geografia. 40 anys, sí. I me n’assabento perquè m’han posat en un grup de WhatsApp per organitzar una trobada d’antics alumnes, perquè han passat quatre dècades des que vam marxar de l’escola i hem de veure’ns, celebrar-ho, posar-nos al dia i explicar la nostra vida, perquè els números rodons són sempre una bona oportunitat per reunir-nos.
A més, els rodons, i no els números primers, tenen la virtut de col·locar la nostra vida davant d’un mirall per comprovar, en viu i en directe, el que vam ser i el que som, el que s’esperava de nosaltres i les expectatives que hem complert. És quan arribem a la desesperant conclusió que la majoria d’il·lusions compartides es van quedar entre els xuixos de crema que compràvem a l’hora del pati per quatre pessetes, en aquella caseta al costat dels camps de futbol, amb aquelles carpetes il·lustrades amb fotos de Cruyff i Sotil, Olivia Newton-John, Pink Floyd, i el diccionari Collins, el Babor-Ibarz de química general moderna i els dimecres a la tarda destinats a la pràctica de l’esport. I hem de tornar a trobar-nos amb aquells amb qui ho vam compartir.
Somnis d’adolescents, malsons d’adult. Tots en versió masculina, perquè, en aquells anys, aquell col·legi estava prohibit a les noies però no a algun capellà pederasta (jutjat i condemnat) com el nostre tutor de quart de batxillerat, de cognom curt i mà llarga. Abans, les trobades de vells alumnes eren més fàcils d’afrontar perquè podies sorprendre els teus antics companys i dir que havies triomfat i que eres tota una referència universal en el teu àmbit professional. Però ara només obres la boca i ja tens una colla d’exalumnes buscant el teu CV a Linkedin o mirant si tens una entrada a la Viquipèdia. Ara tan sols podem assumir el que som. Hem estat bons nois. Hem seguit al peu de la lletra el full de ruta i el pla de vol que ens havien marcat. Hem complert estrictament la nostra part del tracte i hem fet el que ens manaven: anar a l’escola, estudiar una carrera, casar-nos i tenir fills.
Hem sortit poc del guió; bé, una mica amb badades i relliscades, alguna escapada nocturna de més i alguna jornada d’estudi de menys. Un càstig a l’escola, a tercer de batxillerat, per haver penjat, en companyia d’un ara conegut advocat barceloní i d’un dels millors metges mundials en la seva especialitat amb cognom compost, un rotllo de paper higiènic al coll de l’estàtua del sant que presideix l’escola. El paper va baixar per tota la façana. O aquella vegada que ens vam beure amb els companys de l’equip de futbol cadet en una fase de sector o en un campionat d’Espanya escolar, una ampolla de sidra El Gaitero potser pensant que dos dies després teníem exercicis espirituals.
Ara, quan arriba el moment dels balanços l’únic que ens queda és un regust amarg a la boca. Tret d’algunes excepcions, el metge, l’advocat o l’economista de Wall Street. Haver estat bons nois i estudiosos no ens ha servit gairebé de res. No sabem quin futur deixar als nostres fills perquè no sabem què fer amb el nostre present. A vegades tenim la sensació que, la nostra, ha estat la generació del desencant i de la nostàlgia, que és l’única distracció possible de qui no creu en l’avenir com deia Jep Gambardella, el descregut periodista interpretat per Toni Servillo, en una escena de La gran belleza de Paolo Sorrentino.
Per això m’estic plantejant sortir del grup de WhatsApp dels antics alumnes. És una de les decisions més arriscades que es poden prendre durant la vida. Potser ho faré un dia, de matinada, per passar desapercebut però en el grup quedarà una inscripció que em delata: «Bru Noya va sortir». No descarto, per evitar les represàlies, acollir-me a un estranya i més quan és gent amb qui has passat uns anys importants de la teva vida. programa de protecció de testimonis, anar-me’n a viure en un far de les Hèbrides i canviar-me el nom pel de Bruce Nolan. Abandonar un grup de WhatsApp produeix una sensació estranya.
Aquells anys en què vam firmar el contracte mitjançant el qual ens comprometíem a ser bons nois, a estudiar i a portar-nos bé. Quan estem a punt d’arribar als 60 anys ens preguntem on són la tranquil·litat, la recompensa a l’esforç i el futur magnífic. Enlloc. Perquè vam firmar el contracte amb Groucho Marx i la primera part contractant de la primera part. I perquè en Groucho va morir el 1977. L’any de la nostra promoció.
Periodista
A més, els rodons, i no els números primers, tenen la virtut de col·locar la nostra vida davant d’un mirall per comprovar, en viu i en directe, el que vam ser i el que som, el que s’esperava de nosaltres i les expectatives que hem complert. És quan arribem a la desesperant conclusió que la majoria d’il·lusions compartides es van quedar entre els xuixos de crema que compràvem a l’hora del pati per quatre pessetes, en aquella caseta al costat dels camps de futbol, amb aquelles carpetes il·lustrades amb fotos de Cruyff i Sotil, Olivia Newton-John, Pink Floyd, i el diccionari Collins, el Babor-Ibarz de química general moderna i els dimecres a la tarda destinats a la pràctica de l’esport. I hem de tornar a trobar-nos amb aquells amb qui ho vam compartir.
Somnis d’adolescents, malsons d’adult. Tots en versió masculina, perquè, en aquells anys, aquell col·legi estava prohibit a les noies però no a algun capellà pederasta (jutjat i condemnat) com el nostre tutor de quart de batxillerat, de cognom curt i mà llarga. Abans, les trobades de vells alumnes eren més fàcils d’afrontar perquè podies sorprendre els teus antics companys i dir que havies triomfat i que eres tota una referència universal en el teu àmbit professional. Però ara només obres la boca i ja tens una colla d’exalumnes buscant el teu CV a Linkedin o mirant si tens una entrada a la Viquipèdia. Ara tan sols podem assumir el que som. Hem estat bons nois. Hem seguit al peu de la lletra el full de ruta i el pla de vol que ens havien marcat. Hem complert estrictament la nostra part del tracte i hem fet el que ens manaven: anar a l’escola, estudiar una carrera, casar-nos i tenir fills.
Hem sortit poc del guió; bé, una mica amb badades i relliscades, alguna escapada nocturna de més i alguna jornada d’estudi de menys. Un càstig a l’escola, a tercer de batxillerat, per haver penjat, en companyia d’un ara conegut advocat barceloní i d’un dels millors metges mundials en la seva especialitat amb cognom compost, un rotllo de paper higiènic al coll de l’estàtua del sant que presideix l’escola. El paper va baixar per tota la façana. O aquella vegada que ens vam beure amb els companys de l’equip de futbol cadet en una fase de sector o en un campionat d’Espanya escolar, una ampolla de sidra El Gaitero potser pensant que dos dies després teníem exercicis espirituals.
Ara, quan arriba el moment dels balanços l’únic que ens queda és un regust amarg a la boca. Tret d’algunes excepcions, el metge, l’advocat o l’economista de Wall Street. Haver estat bons nois i estudiosos no ens ha servit gairebé de res. No sabem quin futur deixar als nostres fills perquè no sabem què fer amb el nostre present. A vegades tenim la sensació que, la nostra, ha estat la generació del desencant i de la nostàlgia, que és l’única distracció possible de qui no creu en l’avenir com deia Jep Gambardella, el descregut periodista interpretat per Toni Servillo, en una escena de La gran belleza de Paolo Sorrentino.
Per això m’estic plantejant sortir del grup de WhatsApp dels antics alumnes. És una de les decisions més arriscades que es poden prendre durant la vida. Potser ho faré un dia, de matinada, per passar desapercebut però en el grup quedarà una inscripció que em delata: «Bru Noya va sortir». No descarto, per evitar les represàlies, acollir-me a un estranya i més quan és gent amb qui has passat uns anys importants de la teva vida. programa de protecció de testimonis, anar-me’n a viure en un far de les Hèbrides i canviar-me el nom pel de Bruce Nolan. Abandonar un grup de WhatsApp produeix una sensació estranya.
Aquells anys en què vam firmar el contracte mitjançant el qual ens comprometíem a ser bons nois, a estudiar i a portar-nos bé. Quan estem a punt d’arribar als 60 anys ens preguntem on són la tranquil·litat, la recompensa a l’esforç i el futur magnífic. Enlloc. Perquè vam firmar el contracte amb Groucho Marx i la primera part contractant de la primera part. I perquè en Groucho va morir el 1977. L’any de la nostra promoció.
Periodista