Hem arribat a l’equador de la legislatura, després de passar dos anys marcats sens dubte per l’afer BPA amb atacs incessants envers el Govern i la majoria parlamentària que li dona suport. El resultat, però, és que la majoria segueix en peu, més forta i unida que mai, i continua amb la tasca que li va encomanar el poble andorrà i que no és altra que treballar per l’interès general, de treballar pel país.
El més curiós de tot plegat, ara mateix –fet del qual se’n parla poc– és de quina manera la minoria d’esquerres progressista s’esquerda cada vegada més dins de l’espiral de lluites internes que ja ens hem acostumat a veure. El més enriquidor de la situació no deixa de ser que encara és hora d’escoltar una mínima autocrítica de la feina mal feta.
La situació no deixa de recordar el conegut acudit d’aquell home que entra en sentit contrari al carril de l’autopista mentre escolta per la ràdio l’alerta d’un vehicle temerari que circula contra direcció i ell exclama: què diuen ara, si els que van en sentit contrari són tots els altres!
Doncs alguns sembla que fan el mateix: pensen que tothom està en contra d’ells. Des d’antics companys de partit fins a companys actuals i, com no podria ser d’una altra manera, el cap de Govern i la totalitat de membres de Demòcrates per Andorra. Tot el món estaria en contra d’ells.
Passar de 14 a 6 consellers, de sis a tres, de tres a dos i, finalment, de dos a un de sol és, sens dubte, un balanç desastrós que mereix un mínim de reflexió –que no cal fer pública. Si més no, jo la faria i potser m’adonaria que potser és l’hora d’apartar-se, deixar pas a altres companys i a una altra generació que ho sàpiga fer millor.
Com a persones al servei dels altres, hem d’acceptar que són els votants els qui decideixen quan comença i quan acaba el nostre temps. Conservar el seu suport és directament proporcional a la fidelitat als programes i compromisos que contraiem amb ells. Aquesta és, de fet, la gran diferència entre aquells que afronten la política des del respecte i la seriositat i els que se’n serveixen per fer demagògica i teatre. Perquè, siguem clars: no s’hi val a ser el gran defensor del progressisme quan es fa oposició i campanya i després, quan es té la responsabilitat del Govern, deixar les promeses en un calaix i jugar a fer la viu-viu.
El millor per al nostre país ho volem tots. Tots aspirem a aconseguir fer el màxim per millorar la qualitat de vida de les persones i contribuir a què Andorra creixi i esdevingui un estat sòlid, pròsper i respectat internacionalment. Però la realitat és tossuda i les voluntats topen amb una realitat que marca altres temps i no ens deixa ni córrer tant com voldríem ni fer-ho en els termes que desitgem.
Enrocar-se pensant en què només hi ha una manera de fer i de veure les coses és, en primer lloc, un error i, en segon lloc, un excés d’egocentrisme galopant. La humilitat a l’hora de fer política és clau per no perdre mai de vista quin és el nostre lloc en cada moment. De fet, la primera lliçó que aprens en una escola de negoci és que ningú és indispensable i, si ho és, cal que l’acomiadis immediatament!
Alguns haurien de posar-ho a la pràctica però ja sabem que ningú es perfecte, oi?
Conseller general de DA