PUBLICITAT

Estat de vigilància i necessitat de privacitat

En Robert Babau dirigia una multinacional. Tenia més poder que cervell i un cos atlètic pagat a preu d’entrenador personal i alguns ajustaments estètics. Li agradava ser el centre d’atenció i aprofitar el canvi de temporada per lluir una nova noia cada vegada més jove. De candidates no li mancaven, però no en tenia prou amb les que de manera voluntària ja se li apropaven.
La Carla Turmentada li havia explicat al seu xicot que el director de la companyia l’estava assetjant de manera descarada i que ja no podia més. En Pau Manetes li havia demanat només una mica de paciència per tal d’escarmentar-lo. No li va costar gaire de trobar un forat de seguretat en la xarxa de l’empresa, va segrestar l’ordinador d’en Robert i va esperar que el gran director sincronitzés els correus i contactes a través del seu mòbil. Ja tenia el control de les seves converses virtuals i, de retruc també, de les intimitats dels seus perfils socials. En Pau va col·locar-hi un programa espia i cada cop que el mòbil enviava el seu senyal a l’antena de telefonia més pròxima, també ho feia del seu posicionament GPS. El noi sabia en tot moment on estava el malgirbat del ‘jefe’ de la Carla. I va esperar només una mica més a què el mòbil es connectés al sistema de mans lliures del cotxe del Robert, per introduir un segon programa espia amb capacitat de prendre el control del sistema informàtic de l’automòbil.
Primer el Pau va jugar amb el Robert com un gat ho fa amb un ratolí. Fins que va decidir d’aturar el cotxe enmig d’una carretera molt secundària i va inutilitzar el mòbil que es va negar a funcionar. Allò només va ser la petita venjança perpetrada amb la connivència de la Carla. Se’n recordaria tota la vida de la caminada que va haver de fer.
La gran i definitiva va arribar al dia següent. El Robert no s’havia recuperat de la caminada a peu amb poruga nocturnitat que es va veure obligat a fer, que es va haver d’empassar l’esmorzar amb totes les seves misèries exposades i compartides a mitjans d’informació i blocs. Abans d’asseure’s a la sala de juntes per donar explicacions, el consell d’administració de la multinacional ja havia començat el procés de recerca d’un substitut menys imprudent i babau.
En el relat anterior, en Pau utilitza la tecnologia i els seus coneixements per escarmentar el cap de la seva xicota des de l’anonimat. I no només se’n surt, sinó que molts de nosaltres aprovem els seus actes, ni que sigui per allò de la justícia poètica. En Pau representa a un usuari molt avançat de la informàtica, més aviat un justicier que no pas una amenaça. Però ens fa palesa una vegada més la nostra vulnerabilitat tecnològica.
Una vulnerabilitat que comença pel nostre smartphone.
Una de les atraccions del darrer Mobile World Congress a Barcelona va ser el restyling de l’històric i indestructible Nokia 3310. És a dir un aparell que no permet instal·lar aplicacions, encara que sí té missatgeria de veu i text, navegació, una càmera molt bàsica i la possibilitat d’escoltar música en MP3.
La qüestió és, per què algú voldria tornar a un mòbil des del qual no es pot utilitzar el WhatsApp, ni les xarxes socials, ni consultar el correu electrònic o el compte del banc, ni fer fotos per pujar a Instagram, ni desplaçar-se fent servir el posicionament GPS?
Més enllà de l’apropiació que de seguida s’ha fet el col·lectiu ‘hipster’ d’aquest model de mòbil, la resta d’usuaris s’ha pogut sentir interessat per motius com el preu (uns 50 €), la necessitat d’aïllar-se de la pèrdua de temps que comporten les xarxes socials, per l’autonomia de la bateria (dura 25 dies en repòs) o la falsa sensació que estarem menys controlats.
Segurament si portes un Nokia 3310 a la butxaca, el control que poden fer sobre tu és menor que un mòbil intel·ligent o smartphone, ni que sigui perquè al no utilitzar aplicacions no es recullen tot tipus de dades pròpies o perquè sense un GPS no se’ns pot geolocalitzar. Però és una apreciació errònia. La teva companyia de telèfons pot determinar la teva ubicació física aproximada amb el senyal que emet el teu mòbil via l’antena que li està donant servei. La directiva 2006/24/CE del Parlament europeu i del Consell de 15 de març de 2006 indica que les empreses telefòniques han de conservar les dades de tots els seus usuaris per un període de temps que no sigui inferior a sis mesos ni superior a dos anys a partir de la comunicació. Qualsevol connexió a la xarxa, des del teu mòbil, tauleta o ordinador personal està enregistrada a les bases de dades de la teva companyia.
El teu mòbil és una font d’informació inesgotable i les companyies telefòniques poden conèixer els teus horaris i els teus moviments: on vius, treballes, si vas a un centre esportiu de forma regular, si visites el metge —i quin metge—, si assisteixes a serveis religiosos, etc. En definitiva tenen una radiografia dels teus costums. I això creix exponencialment d’acord a la utilització que facis de xarxes socials, programes de missatgeria instantània (com el WhatsApp), la vídeo conferència amb plataformes com Skype, programes per consultar el saldo del compte del teu banc.... Si afegim a aquest còctel de seguiment personal les targetes de crèdit i les de fidelitat de supermercats i botigues, tindrem cedits a tercers informació sobre els nostres hàbits alimentaris, de preferències en el vestit i el nostre poder adquisitiu.
Els exemples anteriors són una petita mostra de com estem de vigilats. Però jo, pobre mortal, m’he de preocupar de tot aquest rastre que estic deixant? Doncs depèn, si compro regularment llibres per internet, igual ja m’està bé que de forma automàtica em recomanin títols amb els meus gustos literaris; però si aquesta informació la captura un tercer que està fent creuada en contra de les meves opinions que poden quedar reflectides per la compra de llibres que faig regularment, podria ser un objectiu d’assetjament per part d’aquest individu (o col·lectiu) en contra de la meva voluntat. Per tant, tota aquesta informació que generem conforma el nostre perfil i els nostres antecedents, i ens fa vulnerables davant de situacions que no podem preveure.
I quin escenari se’ns presenta com a situacions imprevistes que ens poden donar problemes? Al viatjar a un país que no admet segons quins punts de vista, a l’optar a un procés de selecció laboral, a l’aspirar a un càrrec polític o de transcendència pública,...
La qüestió és si podem protegir aquest rastre que estem deixant a Internet. I com no es tracta de ser apocalíptics, la resposta és que sí, encara que la llista de prevencions que hem de tenir en compte és llarga i no fàcil d’implementar. Però val la pena de parar atenció i actuar amb més prudència. El nivell de privacitat que vulguis adoptar pot anar des de fórmules més permissives, amb connexions segures a la xarxa i navegació en mode privat; a solucions més restrictives que van des de renunciar a utilitzar xarxes socials o Google; a prescindir del mòbil i no utilitzar targetes de pagament.
Mai tindrem la privacitat garantida al 100%, però ser conscients de la situació ens farà sentir menys ingenus i gens babaus.
Director
Auditoria TI. Andbank

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT