PUBLICITAT

El juny a Engolasters

Q uan algú li deia que anava a Andorra, el padrí (que era d’Artesa de Segre) li encomanava una botella de conyac. I durant molts anys era tradició arribar-se a comprar al Principat per trobar les coses més bé de preu. Els que jugàvem a bàsquet (com és el meu cas) també aprofitàvem les visites a Sant Julià de Lòria o a Andorra la Vella per atansar-nos als grans magatzems i tornar amb unes bambes de marca. Arribàvem a casa més contents que un nen amb sabates noves (mai millor dit) i encantats dels pavellons esportius on hores abans havíem provat de guanyar. Tant hi feia que la derrota acostumés a ser la nostra companya de viatge perquè en aquella època, als anys 90, les pistes esportives de les terres de Ponent eren més aviat discretes i pujar a jugar a Andorra era com una aventura. Però van passar els anys i aquesta idea de país va anar canviant. Hi va fer molt (diria que tot) la setmana que el professor de música Robert Oró ens va preparar a Canillo. Era a finals de juny i l’anècdota em serveix per referir-me a un tema que aquesta setmana ha estat d’actualitat: la necessitat de desestacionalitzar el turisme per fer front a un maig i juny més aviat discrets en visitants.
Estar atent a la realitat de banda i banda de la frontera serveix per adonar-se que hi ha temes que són una constant, no només d’Andorra, sinó també del Pirineu en general. I m’atreviria a dir que els problemes que es detecten els mesos de maig i juny al Principat no són diferents dels que afecten el Pirineu de Lleida (molt marcat per la dependència de l’esquí) i els que es poden trobar a la Costa Brava de gener a març quan la tramuntana bufa fort i la platja deixa de tenir l’atractiu que té en ple mes d’agost. Llegia aquesta setmana que les associacions d’hotelers es queixen de la poca afluència de visitants d’aquest mes i el que ve. I segurament tenen raó. Ara bé, per afrontar el problema no valen solucions d’urgència i s’ha de recórrer a decisions estructurals que van més enllà de les mesures que es puguin trobar a curt termini. El ministre de Turisme, Francesc Camp, apel·lava dimarts passat a la col·laboració d’hotelers, comuns i comerciants per començar a encarrilar el problema i és que no se li escapa a ningú que això (si es vol fer bé) és una qüestió de país on tothom hi ha de posar el seu gra de sorra. D’entrada, el primer que caldria saber és quin tipus de visitant pot apostar per Andorra entre finals de primavera i principis d’estiu. Saber a qui es pot dirigir l’oferta és una qüestió essencial per començar a definir estratègies per adreçar-se després als sectors de població que poden donar aire a aquest compàs d’espera que arranca poc després del final de la temporada d’esquí. Després cal saber molt bé què se’ls pot oferir. I ja és una llàstima que això no s’hagués pensat amb més  temps perquè amb el Land Art, que va d’abril a juliol, Andorra té aquest any un element de primer ordre per atreure visitants.
Veig a la premsa que fins al juliol, amb la visita del Circ du Soleil, no es començarà a animar la cosa. I deu ser així. Però mirant al calendari ens plantem abans al mes de juny, temporada de falles per excel·lència. Vist des de fora, la festa del solstici d’estiu brinda la primera oportunitat per fer d’aquest mes un punt fort en el calendari turístic del país. Admeto que desconec les falles d’Andorra però les del Principat, igual que les de Lleida, el Haro de Les i les del Pirineu en general, són Patrimoni de la Humanitat des de fa dos anys. En conec molt bé les d’Isil (hi he estat unes quantes vegades) i la gent que mou les falles pels volts de Sant Joan (el mateix passa a la Vall de Boí amb les de Durro, Barruera i Taüll per posar un exemple) són una oportunitat que cal aprofitar. Combinar falles i romànic possibilita també el disseny de paquets turístics adreçats a un turisme cultural que busca qualitat i marca de país. I aquí hi ha un romànic de primer ordre, com Santa Coloma, Sant Martí de la Cortinada o Sant Miquel d’Engolasters, que té el que es necessita tenir per captar l’atenció turística d’aquells que fugen d’aglomeracions i llocs comuns.
Deia al començament d’aquest article que va ser un mes de juny quan vaig descobrir Andorra amb totes les seves potencialitats. La visita al Consell de les Valls, el santuari de Meritxell que Ricard Bofill va aconseguir refer després de l’incendi, la llegenda de la Creu dels Set Braços o la porxada que dóna la benvinguda a l’església de Sant Joan de Caselles van ser elements que em van donar una altra visió d’Andorra. Com me la va donar també la pujada al Llac d’Engolasters i  la mirada al Principat des d’una perspectiva molt diferent a la que havia vist fins llavors des de les pistes d’esquí. I tot i que des de fora s’entén (entenc, vaja) la preocupació que genera la baixa ocupació turística d’aquests dos mesos de l’any,  Andorra no parteix de zero per trobar-hi el relat. Fet i fet si finalment es desencalla la instal·lació del sistema GPS a l’Aeroport d’Andorra-la Seu perquè els avions puguin operar amb normalitat, les distàncies amb els potencials visitants encara es poden escurçar més. Perquè, en definitiva, quan es tingui clar què es vol i a qui per revertir aquesta situació d’impàs només quedarà una cosa, que és el que em va explicar una vegada un fabricant de galetes que va fer fortuna amb la feina del seu obrador. Agafar la maleta i, com el viatjant de tota la vida, anar a vendre el producte. I en aquest cas només cal convèncer-lo d’una cosa. Que el mes de juny és ideal per anar a Engolasters i per descobrir, amb calma, les set parròquies d’Andorra. H

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT