L’euro, l’‘homo pardicum’ i les nimfes de Boucher
«Amics meus. Els amics no existeixen». Així, amb aquesta introducció treta d’algun autor avui oblidat, començo aquesta nota per tractar l’il·lustre tema de l’euro, la seva cotització i la nostra visió. I ho faig a demanda, doncs diversos han estat els companys i amics que m’han sol·licitat una explicació, no sense abans obsequiar-me amb un pristi mostrari de la seva perícia en l’art de la ironia (praxi habitual en lapses temporals en els quals el mercat no acompanya). La meva particular experiència vital em dicta un principi que no està escrit en cap lloc, però que ha demostrat ser radicalment infal·lible: després d’una magna comèdia ve una infeliç tragèdia. Ah! També he après que l’art de la predicció és molt difícil, sobretot si tracta sobre el futur. Comencem.
L’euro ha vingut gaudint del seu particular període de gràcia als mercats, passant, en tan sols dos mesos, de ser un concepte injuriat com a projecte, a una espècie de «Nou Damasc» per als inversors, fins al punt que molts han abraçat ja la culminació de la seva conversió pel que fa a la nova i florent Europa que ens espera. I és que conceptes com el «nou eix franc-alemany», o les grandilocuents intencions sobre la «nova Europa re-formulada des dels seus fonaments», ballen alegres en els paladars dels inversors com si els dies feliços a Europa haguessin tornat per quedar-se, en el sobre entès que França, per fi, es tornarà ordo-liberal per posar la casa en ordre i, a canvi, Alemanya es tornarà keynesiana, permetent més expansió fiscal. Vaja! Almenys això és el que llegeixo diàriament a la premsa (especialment l’econòmica).
Bé. Aquesta espècie de ‘gaudeamus’ coral que avui ens embolcalla, ha projectat tal resplendor en la ment dels inversors que, embriagats de tanta emoció, no han pogut sinó abalançar-se en justa especulació (gairebé sempre mitjançant contractes de derivats) a la compra de la divisa blava, fent-la avançar des dels averns de fa escasses setmanes, amb aquell infame 1,03 fixat al gener, al probablement precoç 1,13 de fa tan sols fa dos dies. És clar! Com estem en l’era del simplisme fructífer, on l’‘homo pardicum’ campa confiadament amb el seu raonament del «d’això s’infereix allò», doncs n’hi ha prou amb un emotiu passeig nocturn per l’Elisi després de guanyar unes eleccions, o una resolta abraçada fraternal enviada des de Berlín per inferir que Europa ja no és en absolut el que era per mai més de la vida, i es presenta ara com una renascuda i idíl·lica nimfa de Boucher evocant els gloriosos dies que esperen al continent. Tot plegat podria passar per una magna comèdia.
Escoltin. No seré jo qui digui que això no és possible. Tant de bo vegem per fi l’Europa de les reformes (que les necessita, i molt), però no em demanin que canviï un objectiu fonamental per a la cotització de la divisa única basant-me només en una bonica caminada i una declaració d’intencions d’un líder novell que ha triomfat amb el suport dels qui no el recolzen. Arribat el moment, si es lliuren les promeses que avui se’ns fan, seré jo el primer a admetre un canvi en la meva visió estructural de l’euro. Però convindran amb mi en què necessito saber unes quantes coses abans de precipitar-me. Exactament? Molt concís. En el plànol de les reformes necessito saber el què, el com, el quan i el qui. Ja però, llavors arribarem tard! L’euro ja s’haurà apreciat! Bé, diguem que amb el quin i el quan seria suficient. I no es preocupin. Intueixo que el millor estaria encara per arribar.
Aleshores, els inversors s’han precipitat fent pujar l’euro? Difícil pregunta, amb resposta encara més difícil. Però que carai! Crec que sí. Ja els he dit el que qualsevol inversor necessita saber per formar-se una idea del que serà l’Europa (i l’euro) del futur. Bé doncs. Quant sé jo (i vostès) sobre aquestes quatre incògnites? Absolutament res. No obstant això, Hedge Funds, gestors de fons i personatges diversos del mateix pelatge semblen tenir ja la resposta a les quatre preguntes (o potser no, i han actuat de manera precoç). Jo puc ser un virtuós de la mesquinesa, i en la suma infinita dels meus defectes, si he d’escollir entre enganyar-los o dir-los el que sé, optaré sempre per això últim. I el que avui sé és que la nostra visió sobre Europa (que segueix sent estructuralment dolenta), no ha canviat gens. Itàlia no ha sortit del concepte econòmic conegut com «parany del deute». Amb un càrrega del seu deute del 4% i una execució del pressupost primari de l’1,4%, necessita un PIB del 2,4% per no incórrer en més deute. Això no ha passat en 10 anys (el 2016 va llançar un 1,8% nominal) i dubtem que passi de manera repetitiva en el futur sense reformes serioses (que per cert, no veiem a dos anys vista). Per tant, Itàlia segueix sent un problema, i dels grossos. França necessita reformes urgents, però no pot deixar de ser el que és. No li demanin que deixi caure al seu gran aparell estatal, l’existència del qual es basa en el sagrat principi de garantir la «igualtat» precisament des de les institucions. Em pregunto avui: seguiran els «adeptes» de Macrón al seu Moisés en les seves reformes? El seguiran fins als confins d’Egipte? O tan sol fins a la primera capital de províncies? Mirin, poden fer canvis però no crec que arribin a Egipte. Dit això, li desitjo la més gran de les sorts a l’amic Emmanuel. El mateix per a l’Alemanya ordo-liberal. No li demanin als alemanys que renunciïn a la llibertat d’estalviar i abracin la filosofia de la despesa o la perenne presència estatal. I que dir d’Espanya! Els nostres estimats veïns, a on els esdeveniments més recents han deixat a l’actual govern en una minoria encara més magre, la qual cosa em fa abandonar l’esperança de veure reformes importants; encara que si bé és cert, almenys tenen la sort d’estar «surfejant» l’onada de les bones dades. Però les onades arriben sempre a la platja, i s’acaben. El que queda són els deures fets (reformes), i que han d’actuar a manera de matalàs per quan vinguin temps no tan feliços. Per tot això, mantindria de moment un cert escepticisme sobre la materialització de tot el que avui se’ns promet. Mantinc la meva visió estructural negativa per a l’euro, admetent que la bonança actual en les dades pot estendre’s per uns mesos més, i mantenir la divisa europea per sobre de la paritat durant aquest temps. Desprès, en opinió d’aquest humil servidor, hauria d’anar-se’n a la paritat.
Com ha de jugar un estalviador-inversor amb les promeses dels nostres líders, i les expectatives generades? Hem de ser més actius en la compra/venda de divises? Ho sento. Això ho deixo pels traders. El meu treball es limita a dir-los si la direcció del camí és nord o sud, i no a contar-hi les corbes. Dit això, sobre el soroll mediàtic i les declaracions pomposes, sóc dels que pensa que està bé tenir amplitud de mires. M’agrada que es parli de «refundar» Europa. Fa que els teus horitzons no siguin limitats. Ara bé. D’aquí a pensar que tot això serà una realitat en un futur visible, hi ha un llarg recorregut.
Avui vivim una d’aquestes situacions difícils en les quals un ha de saber esperar, i aguantar (especialment aquells qui, com jo, han materialitzat part dels estalvis en altres divises, i la pujada de l’euro no ens beneficia). Ja sé que és difícil aguantar en altres divises en un moment tan favorable per a l’euro, i al mateix temps seguir marcant un objectiu estructural d’1,00 contra el dòlar. Aquesta projecció sobresurt avui com un bungalow tropical en un paisatge nevat! Però estic sotmès a les lleis del realisme. És una d’aquestes situacions (quan les cotitzacions són adverses a les teves indicacions), que et fan sentir malament. Després ve el fet ineluctable, i és que en aquests períodes les crítiques cauen com a flagells a l’esquena d’un galiot, i això et fa dubtar. Als matins, després d’afaitar-me, i raspallar les meves poblades celles anglòfobes, em miro al mirall i el tipus que tinc davant sembla dir-me: «Tens avui un complex d’inferioritat i en el teu cas està completament justificat». Repasses totes les dades i veus que hi ha certes alteracions a la superfície, però l’essència i els elements de decisió romanen inalterats. No puc, doncs, commutar el rigor per l’esperança. És incoherent. Com un sacerdot liberal en matèria de sagraments. Així doncs, decideixo considerar les dades (actuals i previstes) per sobre de les intencions anunciades, i mantinc intacta la postura pel que fa a l’euro. Això funciona així.
Però hi ha altres aspectes, més enllà de les declaracions d’intencions a Europa, i que em fan mantenir una visió escèptica en relació a l’euro. Els hi resumeixo:
(1) El posicionament global en l’euro a través del mercat de derivats ha marcat un màxim de tres anys, per situar-se en un valor net equivalent a +9,1bn de dòlars, amb la particular sensació que el mercat ha posat «tot» (sobre les hipotètiques reformes) en el preu. Pot anar més enllà, però serà necessari veure nous rècords en posicionament. Es possible? Sí. Encara que sempre és més complex moure’t en posicions rècord de forma successiva.
(2) La possibilitat d’un judici polític a Trump ha passat de «no possible» a «possible», i això ha pesat molt en el dòlar. No obstant això, el ferm control republicà d’ambdues càmeres del Congrés (55 % i 5 2%) li dona a Trump un punt de partida més fort en comparació als escàndols passats i que van afectar a la presidència. (Nixon i el Watergate al 72, on el president controlava nomes el 44 % i el 43 % a les dues cambres del Congrés. O al 1986, amb Reagan i els escàndols de ‘La contra’ o l’Iran, amb un control a les cambres del 42 % i el 45%). Així doncs, avui és més probable que es normalitzi aquest episodi de crisi política. De fer-ho, de ben segur que el dòlar recuperarà gran part del terreny perdut.
(3) Les expectatives de la capacitat de Trump per impulsar les principals reformes econòmiques que millorin el creixement estan gairebé extingides. Per tant, qualsevol signe que la Casa Blanca assoleixi alinear el seu camí amb el Congrés podria resultar en una renovada confiança en tal capacitat, i per tant, en el dòlar.
Espero no haver-los avorrit molt.
Economista en cap del Grup Andbank
L’euro ha vingut gaudint del seu particular període de gràcia als mercats, passant, en tan sols dos mesos, de ser un concepte injuriat com a projecte, a una espècie de «Nou Damasc» per als inversors, fins al punt que molts han abraçat ja la culminació de la seva conversió pel que fa a la nova i florent Europa que ens espera. I és que conceptes com el «nou eix franc-alemany», o les grandilocuents intencions sobre la «nova Europa re-formulada des dels seus fonaments», ballen alegres en els paladars dels inversors com si els dies feliços a Europa haguessin tornat per quedar-se, en el sobre entès que França, per fi, es tornarà ordo-liberal per posar la casa en ordre i, a canvi, Alemanya es tornarà keynesiana, permetent més expansió fiscal. Vaja! Almenys això és el que llegeixo diàriament a la premsa (especialment l’econòmica).
Bé. Aquesta espècie de ‘gaudeamus’ coral que avui ens embolcalla, ha projectat tal resplendor en la ment dels inversors que, embriagats de tanta emoció, no han pogut sinó abalançar-se en justa especulació (gairebé sempre mitjançant contractes de derivats) a la compra de la divisa blava, fent-la avançar des dels averns de fa escasses setmanes, amb aquell infame 1,03 fixat al gener, al probablement precoç 1,13 de fa tan sols fa dos dies. És clar! Com estem en l’era del simplisme fructífer, on l’‘homo pardicum’ campa confiadament amb el seu raonament del «d’això s’infereix allò», doncs n’hi ha prou amb un emotiu passeig nocturn per l’Elisi després de guanyar unes eleccions, o una resolta abraçada fraternal enviada des de Berlín per inferir que Europa ja no és en absolut el que era per mai més de la vida, i es presenta ara com una renascuda i idíl·lica nimfa de Boucher evocant els gloriosos dies que esperen al continent. Tot plegat podria passar per una magna comèdia.
Escoltin. No seré jo qui digui que això no és possible. Tant de bo vegem per fi l’Europa de les reformes (que les necessita, i molt), però no em demanin que canviï un objectiu fonamental per a la cotització de la divisa única basant-me només en una bonica caminada i una declaració d’intencions d’un líder novell que ha triomfat amb el suport dels qui no el recolzen. Arribat el moment, si es lliuren les promeses que avui se’ns fan, seré jo el primer a admetre un canvi en la meva visió estructural de l’euro. Però convindran amb mi en què necessito saber unes quantes coses abans de precipitar-me. Exactament? Molt concís. En el plànol de les reformes necessito saber el què, el com, el quan i el qui. Ja però, llavors arribarem tard! L’euro ja s’haurà apreciat! Bé, diguem que amb el quin i el quan seria suficient. I no es preocupin. Intueixo que el millor estaria encara per arribar.
Aleshores, els inversors s’han precipitat fent pujar l’euro? Difícil pregunta, amb resposta encara més difícil. Però que carai! Crec que sí. Ja els he dit el que qualsevol inversor necessita saber per formar-se una idea del que serà l’Europa (i l’euro) del futur. Bé doncs. Quant sé jo (i vostès) sobre aquestes quatre incògnites? Absolutament res. No obstant això, Hedge Funds, gestors de fons i personatges diversos del mateix pelatge semblen tenir ja la resposta a les quatre preguntes (o potser no, i han actuat de manera precoç). Jo puc ser un virtuós de la mesquinesa, i en la suma infinita dels meus defectes, si he d’escollir entre enganyar-los o dir-los el que sé, optaré sempre per això últim. I el que avui sé és que la nostra visió sobre Europa (que segueix sent estructuralment dolenta), no ha canviat gens. Itàlia no ha sortit del concepte econòmic conegut com «parany del deute». Amb un càrrega del seu deute del 4% i una execució del pressupost primari de l’1,4%, necessita un PIB del 2,4% per no incórrer en més deute. Això no ha passat en 10 anys (el 2016 va llançar un 1,8% nominal) i dubtem que passi de manera repetitiva en el futur sense reformes serioses (que per cert, no veiem a dos anys vista). Per tant, Itàlia segueix sent un problema, i dels grossos. França necessita reformes urgents, però no pot deixar de ser el que és. No li demanin que deixi caure al seu gran aparell estatal, l’existència del qual es basa en el sagrat principi de garantir la «igualtat» precisament des de les institucions. Em pregunto avui: seguiran els «adeptes» de Macrón al seu Moisés en les seves reformes? El seguiran fins als confins d’Egipte? O tan sol fins a la primera capital de províncies? Mirin, poden fer canvis però no crec que arribin a Egipte. Dit això, li desitjo la més gran de les sorts a l’amic Emmanuel. El mateix per a l’Alemanya ordo-liberal. No li demanin als alemanys que renunciïn a la llibertat d’estalviar i abracin la filosofia de la despesa o la perenne presència estatal. I que dir d’Espanya! Els nostres estimats veïns, a on els esdeveniments més recents han deixat a l’actual govern en una minoria encara més magre, la qual cosa em fa abandonar l’esperança de veure reformes importants; encara que si bé és cert, almenys tenen la sort d’estar «surfejant» l’onada de les bones dades. Però les onades arriben sempre a la platja, i s’acaben. El que queda són els deures fets (reformes), i que han d’actuar a manera de matalàs per quan vinguin temps no tan feliços. Per tot això, mantindria de moment un cert escepticisme sobre la materialització de tot el que avui se’ns promet. Mantinc la meva visió estructural negativa per a l’euro, admetent que la bonança actual en les dades pot estendre’s per uns mesos més, i mantenir la divisa europea per sobre de la paritat durant aquest temps. Desprès, en opinió d’aquest humil servidor, hauria d’anar-se’n a la paritat.
Com ha de jugar un estalviador-inversor amb les promeses dels nostres líders, i les expectatives generades? Hem de ser més actius en la compra/venda de divises? Ho sento. Això ho deixo pels traders. El meu treball es limita a dir-los si la direcció del camí és nord o sud, i no a contar-hi les corbes. Dit això, sobre el soroll mediàtic i les declaracions pomposes, sóc dels que pensa que està bé tenir amplitud de mires. M’agrada que es parli de «refundar» Europa. Fa que els teus horitzons no siguin limitats. Ara bé. D’aquí a pensar que tot això serà una realitat en un futur visible, hi ha un llarg recorregut.
Avui vivim una d’aquestes situacions difícils en les quals un ha de saber esperar, i aguantar (especialment aquells qui, com jo, han materialitzat part dels estalvis en altres divises, i la pujada de l’euro no ens beneficia). Ja sé que és difícil aguantar en altres divises en un moment tan favorable per a l’euro, i al mateix temps seguir marcant un objectiu estructural d’1,00 contra el dòlar. Aquesta projecció sobresurt avui com un bungalow tropical en un paisatge nevat! Però estic sotmès a les lleis del realisme. És una d’aquestes situacions (quan les cotitzacions són adverses a les teves indicacions), que et fan sentir malament. Després ve el fet ineluctable, i és que en aquests períodes les crítiques cauen com a flagells a l’esquena d’un galiot, i això et fa dubtar. Als matins, després d’afaitar-me, i raspallar les meves poblades celles anglòfobes, em miro al mirall i el tipus que tinc davant sembla dir-me: «Tens avui un complex d’inferioritat i en el teu cas està completament justificat». Repasses totes les dades i veus que hi ha certes alteracions a la superfície, però l’essència i els elements de decisió romanen inalterats. No puc, doncs, commutar el rigor per l’esperança. És incoherent. Com un sacerdot liberal en matèria de sagraments. Així doncs, decideixo considerar les dades (actuals i previstes) per sobre de les intencions anunciades, i mantinc intacta la postura pel que fa a l’euro. Això funciona així.
Però hi ha altres aspectes, més enllà de les declaracions d’intencions a Europa, i que em fan mantenir una visió escèptica en relació a l’euro. Els hi resumeixo:
(1) El posicionament global en l’euro a través del mercat de derivats ha marcat un màxim de tres anys, per situar-se en un valor net equivalent a +9,1bn de dòlars, amb la particular sensació que el mercat ha posat «tot» (sobre les hipotètiques reformes) en el preu. Pot anar més enllà, però serà necessari veure nous rècords en posicionament. Es possible? Sí. Encara que sempre és més complex moure’t en posicions rècord de forma successiva.
(2) La possibilitat d’un judici polític a Trump ha passat de «no possible» a «possible», i això ha pesat molt en el dòlar. No obstant això, el ferm control republicà d’ambdues càmeres del Congrés (55 % i 5 2%) li dona a Trump un punt de partida més fort en comparació als escàndols passats i que van afectar a la presidència. (Nixon i el Watergate al 72, on el president controlava nomes el 44 % i el 43 % a les dues cambres del Congrés. O al 1986, amb Reagan i els escàndols de ‘La contra’ o l’Iran, amb un control a les cambres del 42 % i el 45%). Així doncs, avui és més probable que es normalitzi aquest episodi de crisi política. De fer-ho, de ben segur que el dòlar recuperarà gran part del terreny perdut.
(3) Les expectatives de la capacitat de Trump per impulsar les principals reformes econòmiques que millorin el creixement estan gairebé extingides. Per tant, qualsevol signe que la Casa Blanca assoleixi alinear el seu camí amb el Congrés podria resultar en una renovada confiança en tal capacitat, i per tant, en el dòlar.
Espero no haver-los avorrit molt.
Economista en cap del Grup Andbank