PUBLICITAT

Timidesa

Encara avui recordo els mals moments que passava quan, de petita –empesa per la vida familiar i social–, havia de saludar adults desconeguts. Més tard, a l’adolescència –tot i la lluita interior–, fer presentacions davant la classe em seguia representant una petita tortura. A la universitat i més endavant, ja en la vida laboral, la timidesa no va desaparèixer, però la vaig domesticar. Els tímids sabem que no desapareix mai i que –tot i la maduresa i la seguretat en un mateix, que els anys consoliden–, sempre queda una espurna d’incomoditat.
Al contrari del què es podria suposar, la timidesa no necessàriament impregna tots els aspectes en la vida de qui la pateix, sovint només depèn del context, de les circumstàncies. Així, alguns poden parlar en públic sense problemes, però es troben amb les cames tremolant quan entren en un auditori ple de gent. D’altres són capaços d’explicar acudits a un grup de persones, mentre que els aterra iniciar conversa amb un desconegut. Encara altres, es poden dedicar a una feina eminentment relacional però evitar de saludar un conegut pel carrer, per estalviar-se la incomoditat de l’enrojolament –tot i assumir la conseqüent fama d’estirat. I així un llarg etcètera de situacions que només els tímids us podríem explicar.
La timidesa, tot i representar un fre per a moltes coses en la vida de qui la suporta, també té alguna cosa bona. Per exemple, en el meu cas m’ha portat una bona dosi de prudència, que –mirant-ho des de la perspectiva dels anys– m’ha afavorit en algunes situacions. De fet, alguns evolucionistes seguidors de Darwin, consideren que la timidesa és un tret prehistòric que va permetre la supervivència dels individus. I en l’anàlisi del món animal, es constata que els exemplars més agosarats aconsegueixen les millors preses i parelles, però els espècimens tímids solen sobreviure més en evitar els enfrontaments.
Hi ha moltes interpretacions de la timidesa. Una prou comuna és que és el fruit de pensar en el que els altres pensen o pensaran de nosaltres; en definitiva, una forma més d’inseguretat. De fet, els tímids són força reflexius i poden reviure situacions o converses per imaginar les coses que haurien pogut fer o dir diferentment. El cert, però, és que als tímids ens costa reconèixer que ho som.
Segons enquestes desenvolupades per la Universitat de Stanford, països com el Japó, el Regne Unit o les nacions nòrdiques solen tenir un major nombre de persones considerades tímides, ja que en aquests països la timidesa no té connotacions tan negatives com en altres llocs, per exemple als Estats Units on la timidesa pot arribar a ser diagnosticada com un problema mèdic.
També cal apuntar que la timidesa és bastant més comuna del que sembla i que molts personatges de la història n’han patit. A tall d’exemple, alguns tímids contemporanis famosos, que poden sorprendre: Barack Obama, Hillary Clinton, Mark Zuckerberg, Joanne Rowling, Johnny Deep, Keira Knightley, Bruce Springsteen o Lady Gaga. En fi, que tampoc n’hi ha per tant. S’ha de desdramatitzar la timidesa, prop dels infants i dels adolescents, front a l’experiència de la vida, donant-los-hi les eines necessàries per a la seva adequada gestió. És bo valorar-ne la part positiva. Com va dir Cioran, «la timidesa, font inesgotable de desgràcies a la vida pràctica, és la causa directa i gairebé única de tota riquesa interior».
escriuresenseinterrupcions.blogspot.com

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT