El copríncep De Gaulle
Rememorar la trobada del poble andorrà amb el copríncep francès Charles de Gaulle i Maillot (8/1/1959 a 28/4/1969), en haver-se complert 50 anys de la seva visita a Andorra, el 23 d’octubre de 1967, ens convé als andorrans, no per cap obligació institucional, ni per nostàlgia, megalomania o mitomania, si no per estricte interès històric.
Cal rellegir la història i revisar els moments històrics singulars, tan sovint com calgui, com passa amb els bons llibres, per tal de treure’n noves reflexions i matisos o caires inesperats.
La revisió històrica ens dona claus per plantejar-nos noves portes, un cop hem escatit millor tots els racons i detalls dels camins seguits.
N’Antoni Morell i Mora fou el primer a fer-lo present el passat 15 d’octubre al Diari d’Andorra i en concloïa que fou «un esdeveniment importantíssim per a certa obertura i coneixement d’Andorra a l’exterior..... i l’inici d’altres visites d’altres coprínceps i també trobades entre ells.. És un deure de justícia recordar...».
El síndic Vicenç Mateu i Zamora el revivia el mateix 23 d’octubre i en el mateix diari i en destacava a ser «el primer copríncep (francès) a rebre personalment la Quèstia (1959) i visitar i conèixer de primera mà el Principat... esdevenint amb el pas del temps, una norma no escrita, però plenament vigent... Val la pena... Aturar-nos a valorar algunes d’aquelles fites que marquen la nostra identitat i la nostra història... Perquè... el petit miracle que és Andorra no hauria perdurat al llarg dels segles sense la institució dels coprínceps. Perquè la supervivència i la independència andorranes són fortament deutores de l’existència de dos centres de gravetat política en comptes d’un de sòl... És una lliçó de la història. Per a mi igualment vàlida a dia d’avui. En política, els gestos són importants. Sovint les formes són gairebé el fons... la visita del copríncep de Gaulle fou una cita altament simbòlica. La renovació de l’equilibri secular entre els coprínceps demanava... la seva actualització... d’una... presència anhelada, necessària i adaptada als nous temps... a la memòria... d’un dels coprínceps segurament més recordats i estimats del poble andorrà...».
En Joan Massa i Sarrado, a part de ressaltar-ne la primera visita d’un copríncep francès a Andorra, n’analitzava la visita ,el passat 25 d’octubre al mateix diari, a partir dels dos discursos, pronunciats davant del Consell General i a la Plaça del Príncep Benlloch, que es troben penjats al web dels Serveis del Copríncep Francès, i els resumia dient: «...emfasitzà la fidelitat als coprínceps, a les institucions.... Però manifestà que a temps nous, noves necessitats i integració de les noves generacions nascudes a Andorra, millora del turisme amb noves comunicacions, túnel, telèfon... i promesa de construcció d’un nou col·legi secundari i tècnic... Feia tres mesos de Vive le Quebec libre... Aquí el crit fou Visca les Valls d’Andorra en català. Amb un dinar oficial i la visita a les parròquies creà el model estàndard d’aquestes visites.... arribà al Pas de la Casa amb cotxe des d’Ax-les-Thermes... Amb helicòpter el copríncep sortí cap a Perpinyà per continuar com a president. Uns mesos després... el Maig del 68».
De fet, fa 23 anys es va commemorar la visita aprofitant que era el centenari del naixement de De Gaulle, l’any 1990, organitzant una exposició i editant un llibre catàleg de la mateixa.
Jean-Pierre Courtois, el veguer francès del moment en destacava els gestos i decisions a favor d’Andorra com « le retablissement dès 1946, lorsqu’il fut Chef du Gouvernement provisoire, du suffrage universel, ou du transfert a l’Elysée, au lendemain de son accession à la presidence de la Republique, en 1959, de la traditiommelle Cérémonie de la Questia en même temps que la creation d’un secretariat du Co-Prince. Mais son initiative la plus spectaculaire...fut la visite officielle... en 1967 et qui etait la prèmiere jamais effectuée par un Co-Prince Français à nôtre époque».
El síndic de 1990 Josep Maria Beal i Benedico va indicar: «...la fidelitat dels andorrans en vers les nostres institucions tradicionals,... l’explosió patriòtica.... La història posterior, amb les més estretes relacions tant dels coprínceps entre ells com amb el poble andorrà, han propiciat la situació actual, en la qual s’albira una modernització de les nostres institucions».
El cap de Govern del 1990 Òscar Ribas i Reig, en va escriure: «La seva visita a Andorra no solament expressava una fita històrica sinó que marcava un ritual que els seus successors respectarien sequaçment».
Els acudits que Le Canard enchaîné va fer a l’època sobre la visita de De Gaulle a Andorra, reproduïts per la SAC als Papers de Recerca Històrica 8, el desembre del 2016 tot i relacionar Andorra amb els problemes francesos o del seu president (la política exterior amb la Xina, el túnel del Canal de la Manche, la vaga de pa a França, Franco, l’absència del copríncep episcopal...) varen servir per singularitzar Andorra dins la societat francesa del moment i a la resta del món, particularment l’entorn més proper, vista la personalitat de De Gaulle que no deixava indiferent ningú, després dels seus viatges. Segons el redactor Gabriel Macé, en el seu discurs públic De Gaulle va cridar: «Visca el país d’Andorra».
Va ser una ocasió per donar a conèixer Andorra, el país i les institucions històriques, posades en dubte molt sovint i que rebien la visita d’un personatge històric i gran polític del segle XX, reconegut popularment no només a nivell francès i europeu sinó a nivell internacional. Però va ser també una ocasió per fer evidents les aspiracions de modernització institucional i econòmica del poble andorrà, en els mitjans de comunicació dels estats veïns.
La Vanguardia del 22/10/1967 exposa els desitjos «...de mayor autonomia: reforma constitucional para dar más poderes al Consejo de los Valles, representación de las parroquias con más peso en el seno del referido Consejo, derecho de voto a ciertas categorias de ciudadanos...» dels representants andorrans, reclamats des del lliurament de la Quèstia a París el 1963, que posen de relleu una voluntat de modernització i de la decidida transformació d’Andorra que es farà durant la dècada dels anys 1960 sota la sindicatura renovadora de Julià Reig i Ribó i Josep Baró i Puigdemasa, que va liderar el Consell General entre 1962 i 1966.
Al segle XX hi han tres dècades de canvis i impulsos profunds per assolir i fer efectiva la Nova Andorra, que són la dècada dels anys 1930, la dècada dels anys 1960 i la dècada dels anys 1990. I entre aquestes s’han produït també crisis importants que han suposat haver d’assumir reptes més grans cada vegada per al país.
Si aquest cicle de 30 anys es manté la propera represa vigorosa i transformadora s’hauria de produir entre els anys 2020 i 2030, per tal d’assolir les bases de la nova constitució econòmica i també social, pendents, i que necessita Andorra per encarar el futur amb garanties de desenvolupament en el segle XXI.
En els llibres de les Memòries de De Gaulle, concretament en el de la Cronologie de sa vie (Librairie Plon 1074), el viatge a Andorra va ser compartit amb el realitzat a l’Ariège, Pyrénées-Orientales, l’Aude i l’Herault. No obstant, tot i ser compartit amb quatre departaments francesos, la transcendència del viatge per a aquells i per a Andorra no va tenir res a veure.
El 22 d’octubre a la nit va partir en tren de l’estació d’Austerlitz. El 23 va arribar a Ax-les-Thermes i després de posar un ram davant la placa commemorativa dels ferroviaris morts per França va marxar cap a Andorra en cotxe. Arribat al Pas de la Casa va ser acollit pel veguer francès M. Vincenot, els síndics Francesc Escudé i Farrero i Eduard Rossell i Pujal, i els sis consellers majors. El cronista explica que ja a Andorra la Vella anà a la Vegueria Francesa, després a Casa de la Vall i a la plaça de l’església on va fer un discurs. Menciona la visita a Sud-Radio i a Sant julià de Lòria i després de dinar al Park Hotel va partir en helicòpter a dormir a Perpinyà. I el 24 visitarà Saint-Cyprien, Leucate i La Grande Motte i tornarà a París en avió.
La crònica es deixa per tant les visites a Canillo, Encamp, Ordino, La Massana i fins i tot a Escaldes-Engordany.
Aquesta última visita, posada al mateix nivell que la resta de visites parroquials, dona fe del que s’estava començant a coure per sota i del que havia de passar a la dècada següent amb la sàvia imposició de la creació d’una nova parròquia per part dels coprínceps, per donar satisfacció a les demandes de major participació al Consell General per part de la parròquia més habitada com era en aquell moment la d’Andorra. Per damunt de l’oposició de totes les parròquies i per tal d’evitar el trencament de l’equilibri territorial històric mil·lenari i institucional.
Charles, André, Joseph, Marie de Gaulle i Maillot, nascut a Lille, al número 9 rue Princesse, el 22 de novembre del 1890, serà un amant de la llibertat i un entusiasta i un infatigable lluitador dels seus ideals.
Malgrat les seves contradiccions i desencerts, la grandesa i la vàlua històrica del personatge està fora de qualsevol dubte.
Segons Maxime Tandonnet (Perrin 2013): «L’auteur de l’appel du 18 juin, le liberateur de 1944, le réformateur du système politique français, l’homme de la décolonisation, de la modernisation du pays et le prophète de la fin de la guerre froide est le seul des ving-quatre présidents de la République à figurer dans la conscience nationale parmi la poignée des héros de l’histoire de France».
La força i l’empenta alliberadora, modernitzadora i enaltidora de la identitat de De Gaulle va impregnar tota la societat andorrana, donant-li la confiança i autoestima necessària per impulsar-se endavant durant els següents 25 anys i poder arribar finalment amb la confiança i decisió a l’assoliment del nou marc constitucional de 1993.
Els coprínceps i la seva essència pro-indivisa han estat, són i continuaran sent clau en el futur d’Andorra. I no només no hi hem de renunciar, ni pretendre la seva renúncia sinó que hem de procurar que aquesta peculiar i bicèfala institució andorrana pugui continuar evolucionant per poder acompanyar el poble andorrà en els moments decisius, que han de venir, i quan la història ens repti, sacsegi, precipiti o llenci cap al desconegut.
Charles de Gaulle i Maillot amb les seves visites i les seves actuacions, va constituir-se en un puntal dins la Història, en el qual Andorra s’hi va poder i saber sostenir i impulsar.
Cinquanta anys després del seu passatge per Andorra, el meu record encara és viu... jo també hi era.... amb deu anys, a la Plaça del Príncep Benlloch, darrere de l’estàtua, sobre el tram d’escala que porta a l’església parroquial de St. Esteve, amb altres alumnes del Col·legi Sant Ermengol, movent una bandereta andorrana de paper i compartint l’entusisame amb una plaça plena de gom a gom de ciutadans aclamant i escoltant un dels seus coprínceps més singulars, estimats i admirats....