El Periòdic

Es pot considerar que la ciència dona als humans un coneixement i una comprensió del món que els envolta o que genera progrés tècnic i riquesa. Segons la prioritat que s’atorga a aquestes dos facetes, la natura pot ser tractada com a tema d’estudi o com un enemic que s’ha de destruir. De fet, la ciència o, millor dit, la tecnociència contemporània no para de presentar-nos dos aspectes oposats de la natura, a vegades objecte complex i preciós, a vegades joc de Lego del qual podem canviar les peces quan volem.   

En aquest marc, la biodiversitat és massa sovint percebuda com una llista d’espècies. Aquesta representació, que correspon a una concepció predarwiniana del món viu, basada en el Gènesi i que forma part dels fonaments de la nostra cultura occidental, condueix a un enfocament cas per cas del manteniment de tal o tal espècie o, potser, de mostres de biòtops: solucions del tipus “arca de Noè”.

Científicament, al contrari, sovint s’ha dit que “res en biologia no té sentit tret que sigui a la llum de l’evolució”. Tant si es tracta del que és una espècie o una cèl·lula o un ecosistema, de la biodiversitat o de l’organització del sistema circulatori, del sistema nerviós o dels òrgans de reproducció, del funcionament “normal” o de les malalties, com si es tracta de l’estudi dels humans o d’altres animals, plantes o altres branques de l’arbre de la vida, inclús evidentment els éssers vius que viuen amb nosaltres, que eduquem o cultivem, el que observem, el que estudiem, són els efectes de la història i els mecanismes de l’evolució. El fet de no presentar les coses així, de presentar-les com donades tal qual, és suposar implícitament un acte de creació misteriós.

Des de Darwin, l’any 1859, es disposa d’un marc teòric clar que permet abordar aquestes preguntes. Un enfocament de la biodiversitat basat en els processos evolutius de divergència i d’extinció de línies modifica la manera de copsar el problema. Ja no ens hem de preocupar dels efectes, sinó de les causes. La preservació d’espècies se substitueix per la represa d’un procediment actualment “avariat”. La diversitat intraespecífica ha de ser, entre altres, plenament integrada al concepte (i la mesura) de la biodiversitat. El cas de les espècies cultivades i la nostra forma de gestió actual, que empobreix els recursos genètics, és, com a tal, exemplar. Fins a tal punt que s’ha construït, a Noruega, una immensa “arca de Noè” subterrània suposadament per salvar-ho tot!

Quines són les causes d’aquesta pèrdua de diversitat, quines serien les solucions? Arreu se sent proclamar que cal “frenar l’erosió dels recursos genètics”. Quina manca d’ambició! Tot passa com si consideréssim que la diversitat del que és viu, tan preciosa, hagués estat creada una vegada per totes, com si les instàncies i les empreses que treballen en aquest àmbit ignoressin que l’evolució pot produir diversitat. Tan incapaços som que ens cal utilitzar aquesta diversitat constituïda pels nostres avantpassats des del neolític com si es tractés d’un recurs miner que només podem esgotar? No podem modificar les nostres pràctiques de manera que la selecció, basada en moltes plantes i molts actors, produeixi diversitat, com ha passat durant els 10.000 anys que han precedit el segle XX, sense renunciar al progrés genètic necessari?

Per això, caldria una conscienciació real d’aquestes qüestions per part de la comunitat científica i agronòmica concernida. Si les energies solar o eòlica són renovables sigui quin sigui el model d’explotació triat, si el petroli o el carbó no són renovables sobre unes durades raonables, la biodiversitat és o no renovable segons la manera en què l’explotem. Els científics i facultatius del segle XX, hem de desenvolupar els modes d’explotació sostenibles d’aquesta riquesa.

Entrada gratuïta