• L'historiador troba el rastre d'Skossyreff als arxius soviètics i posa rostre a les seves dones

Borís, amb l'uniforme d'oficial de la Wehrmacht, cap al 1944; la seva primera esposa, Marie Louise, el 1943 Foto: fons lang / arxiu nacional d?andorra

¡Ai, el nostre Borís! Quin regal fabulós ens va fer el dia que es va plantar per aquí dalt i se li va ocórrer declarar la guerra a l'excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe... Doncs bé, avui li repassarem la vida sentimental i també la militar, potser dos dels raconets menys transitats de la seva proteica personalitat. I tot, gràcies als documents que Gerhard Lang –l'historiador alemany que un bon dia va sentir la crida d'Skossyreff, com Buck la del bosc– ha anat pescant en arxius de mig món; un cartipàs ara dipositats a l'Arxiu Nacional i que constitueix com han pogut comprovar en aquets mateix racó de diari les últimes setmanes una autèntica mina.

Però anem d'una vegada al tall: li coneixíem fins ara al nostre bon Borís l'amant diguem-ne oficial, la nord-americana Florence Marmon –ex, segons sembla, d'un magnat de l'automòbil amb seu a Indianapolis amb qui va ensopegar el 1933 a Palma de Mallorca, i que ens hi jugaríem un peix que era la pagana de tot aquest sainet. És amb aquesta Marmon, empaquetada cap als EUA quan s'acaba la festa– amb qui Borís va córrer l'aventura andorrana. Amb tanta convicció que fins i tot va aconseguir fer-se convidar pel bisbe Guitart a la missa en honor del (aleshores) recentment traspassat president Macià que es va celebrar a la catedral de la Seu el 20 de juliol del 1934. Si més no, així figura en un dels documents reunits per Lang.

Marmon és, segur, la que més fortuna mediàtica ha tingut entre les reines consort de Borís. Peró no va ser ni la primera ni l'única, perquè l'home no es podia estar quiet, pel que es veu. El cas és que Lang li

ha posat nom i cognoms a la segona senyora d'aquest particular harem: la britànica Phyllis Peel Smith, Polly per als amics, de qui l'historiador també va tenir l'esma de seguir la pista fins a Londres, on la pobra Polly es va casar el 1920 amb Patrick Beauchamp Heard –tinent, atenció, de la Royal Navy. I hem dit pobra perquè Phyllis i Patrick es van acabar separant tres anys després per adulteri. D'ell, s'entén. Que un decenni després acabés enredada en les fosques aventures mallorquines de Borís no diu gaire a favor del seu ull amb els homes. De l'ull de Polly, és clar. Perquè vegin amb quina mena de paio s'havia encapritxat, aquí va un nota del diari The Majorca Sun datada el setembre del 1933, poc després de la guerra contra el bisbe d'Urgell: «La senyora Marmon i el seu convidat, el capità Borís Skossyreff, han estat interrogats per la policia per la sospita que el pis de la primera podria haver estat utilitzat com a lloc de cita per a pervertis, i que podria estar involucrada en el tràfic de cocaïna»...

Les legítimes

Fins aquí ens hem ocupat de les dues amants diguem-ne oficials d'Skossyreff. Però és que Borís també va tenir esposes legítimes. Dues, com a mínim. A la primera també la teníem localitzada: Marie Louise Parat, nascuda el 1895 a Marsella i amb domicili a Saint Cannat, a la Costa Blava: Can Borís, per entendre'ns. Ignorem quan van contraure matrimoni; el que és segur és que estaven casats l'octubre del 1943, perquè Lang ha localitzat el contracte de treball que autoritza Skossyreff i senyora –ell, resident al camp de refugiats de Vernet; ella, a Saint Cannat– a desplaçar-se a Berlín per començar una nova vida. La fotografia de la senyora Skossyreff d'aquí dalt prové d'aquest curiós, a la vegada que insidiós i una mica inquietant document, que inclou una fitxa antropomètrica al més pur estil nazi, amb casella per a la «raça» («jueva/no jueva») i dades com l'altura (1,65 metres), els cabells («rossos»), els ulls (negres»), el nas («moyen») i e lrostre («ovalat»)...

Tornarem de seguida sobre el gir alemany del periple d'Skossyreff. Acabem abans, però, amb la seva trajectòria sentimental, sempre segons els documents exhumats per Lang. La vida conjugal s'acaba el 31 de desembre del 1957, quan Borís i Marie Louise –que després de la Segona Guerra Mundial s'havien establert a Boppard, al sud-oest d'Alemanya– firmen el conveni de separació. Hi haurà una segona vegada per a ell –a qui un passaport ¡holandès! expedit a Dijon el 1923 descriu com un home d'1,79 d'alçada, cabells «negres», ulls i celles «castanyes» i nas «dret», «sense religió ni signes particulars»: serà el 3 d'abril del 1969, quan un Borís ja més que madur –69 anys, segons la data de naixement, el 21 de gener del 1900, que consta al certificat de matrimoni– es casa amb una tal Maria, una noia alemanya nascuda, atenció, el 1939 a la localitat saxona de Brunswick. És la senyoreta amb còfia –ara ja, senyora– d'aquí al costat, que en altres documents apareix citada com a Roswitha von Skossyreff. Sembla que aquesta vegada la cosa va funcionar millor, perquè Maria (o Roswitha) és qui firma l'esquela de Borís publicada en un diari de Boppard l'endemà del seu traspàs, el 27 de febrer del 1989.

A la 6a divisió pànzer

Així que Borís, el rei d'Andorra, nascut el 1900 a Vilna, Lituània –aleshores pertanyent a l'imperi rus– va morir com a ciutadà alemany a Boppard el 1989. ¿Sorprenent, oi? Potser no ho és tant si tenim la sort d'accedir al dossier elaborat per l'Administració Militar Soviètica a Alemanya arran de la seva detenció de Borís practicada el 12 de novembre del 1948 a Eisenach pels hereus de l'NKVD. Accedir-hi ara és facilet perquè el tenim també a l'Arxiu, al patracol de Lang. ¿I entendre'l? Si tens a mà una russa d'Ekaterinburg com ho és Alexandra Grebennikova, el repte és factible. I resulta que segons el dossier –que s'ha de llegir amb les reglamentàries reserves que concitava l'activitat de la policia política de l'URSS– Borís Mikhàilovitx Skósirev es va afiliar el 1935 al partit nazi. Segons el jutge instructor del cas, en aquesta data «es va fer membre de la filial estrangera de l'NSDAP a París i per encàrrec d'aquesta organització es va dedicar a l'espionatge per compte dels serveis d'intel·ligència alemanys amb l'objectiu d'assabentar-se de les tendències ideològiques de la població francesa i distribuir propaganda nazi».

La veritat és que sorprèn que la intel·ligència nazi –¿L'Abwehr? ¿La SiPo? ¿La Gestapo?– confiés en un home tan, ehem, dispers com Borís. Però de més verdes han madurat, i no dubtarem aquí de la capacitat del nostre home per entabanar el més murri dels polis nazis. L'informe soviètic passa de puntetes per les activitats concrets de l'espia Borís i salta fins al 1943, quan es trasllada a Berlín –el contracte de treball on trobàvem fa un moment el seu rastre. Doncs segons el jutge, Skossyreff hi va ser nomenat «director» d'un camp de concentració per a treballadors francesos –els clients del Servei de Treball Obligatori, que no eren ben bé mà d'obra esclava, però que tampoc es podien considerar treballadors lliures. El cas és que «com a conseqüència de les seves ordres, els obrers francesos van patir diversos càstigs». Llàstima que no especifiqui ni quins, ni quants. El mateix 1943, en fi, Borís és reclutat per l'exèrcit i enviat al front de l'Est, glups, quan les coses hi comencen a anar mal dades –per als alemanys, s'entèn: Von Paulus s'havia rendit a Stalingrad un a principis d'any. Participa en operacions a Minsk, Vitebs i Smolensk, l'any següent obté el grau de major i és destinat a la secció d'intel·ligència de la 6a divisió pànzer. Quasi res. S'hi va dedicar, continua el senyor jutge, a interrogar personalment els presoners de guerra soviètics. Ho devia fer prou bé perquè entre pitos i flautes el cas és que Borís serà condecorat amb sengles Creus de Ferro, de segons i de primer grau. I no és per res, però les Creus de Ferro es guanyaven exclusivament pel valor demostrat en combat. A un jutge soviètic no li devia fer gaire gràcia, en fi, topar-se'n un dels seus braus posseïdors.

I fins aquí, la trajectòria bèl·lica d'Skossyreff, que va ser prou hàbil per sortir-se'n viu de l'Est, tornar a Boppard, sobreviure a les depuracions de postguerra i esperar que la tempesta passés. La sort se li gira el novembre del 1948, quan és detingut a la zona soviètica, processat, condemnat per espionatge i agent al servei dels nazis a ser enviat a un «camp especial del ministeri de l'interior de l'URSS». Al gulag, vaja. L'expedient no diu a quants anys puja la condemna; el fet és que en sortirà el 4 de juny del 1956. I si hem de jutjar per la fotografia d'aquí dalt, amb un aspecte no gaire lluent. Però potser es pot considerar de nou afortunat, ell, un exciutadà rus –i per tant, probablement un traïdor als ulls de les autoritats soviètiques– de passar-hi només vuit anys i de poder tornar com si res a casa. Borís, com veuen, és una caixa de sorpreses. I n'hi ha per pensar que la cosa no s'acaba aquí. Ja ho veurem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.