Entre demandes d’habitatge i respostes que no arriben
Fa un any, Andorra va presenciar una mobilització històrica que va evidenciar un malestar social latent i una necessitat de canvi en matèria de condicions laborals. La protesta va ser un punt d’inflexió, marcat per la unió de treballadors de diferents sectors que van reclamar drets bàsics: una retribució justa, millores en la conciliació laboral i familiar i, sobretot, una veu en les decisions que afecten les seves vides professionals. Però, un any després, quina és la situació? Els avenços en les negociacions han estat modestos. Tot i algunes concessions, els treballadors continuen patint la pressió de la manca de poder adquisitiu en un país on el cost de la vida no cessa d’augmentar. En un entorn marcat per la inflació, les millores salarials i els ajustos a les condicions laborals no han estat suficients per equiparar-se a la realitat econòmica del país. Un any després, el moviment sindical continua en peu, però la pregunta roman: quines mesures reals i permanents es prendran per satisfer les demandes legítimes de la classe treballadora? Andorra necessita respostes concretes i accions que vagin més enllà de les promeses.