PUBLICITAT

Orgull de mare fruit de la voluntat de futur

  • Actitud i honestedat haurien de constar com a sinònims a qualsevol diccionari, però per desgràcia no és així
JAN ARBONA

Les víctimes són poderoses, així ho hem sentit de persones tant diverses com De Gaulle, Leonard Orr o Nietzsche; i malgrat tot, avui és el missatge i el comentari més habitual. ¿Deu ser cosa d'aquella dita de "qui no plora no mama", o de la inversemblant projecció del conte de la gallina dels ous d'or o del de la lletera? Orgull de mare, no pas imparcial, i fruit de la voluntat de futur.

Actitud i honestedat, dos adjectius que haurien de constar com a sinònims a qualsevol diccionari, però no és així. Actitud justa i ferma, honestedat des dels valors de tota persona. No caiguem en el parany de l'ego, em refereixo a l'actitud de tota persona, de tot ésser humà de construir, d'acceptar i d'estimar, de dur amb orgull la seva identitat i la de la seva terra. Renego i em vénen a la llengua paraules més gruixudes de l'ego que encobreix un missatge de victimisme, incapaç d'acceptar que les víctimes són poderoses, i fermament creient que l'actitud conscient i honesta és fruit de la terra i de l'aprenentatge més fàcil.

HA ESTAT UNA
setmana estranya, lluny de la família, celebrant sentir la seva veu cada nit, agraint la veu de la meva filla preguntant "¿pare, que véns avui?" i enyorant aquelles hores de vetllada retornant a èpoques de ràdio i televisió, informatiu, entrevista, debat, anàlisi i veient desfilar per davant els meus ulls un món que desconec; hores de victimisme, missatges plens d'ego i amargor, i per alguna escletxa una actitud, uns missatges, unes veus que s'aixequen per damunt de les altres i em duen a les nostres vetllades amb una copa de vi o de cava amb l'ombra del Casamanya i les seves darreres congestes de neu.

Veus decidides i fermes, no com la del ministre d'Afers Estrangers d'Espanya, feta a la diplomàcia i a l'èxit aparent, o de Xavier Altimir, de la CEA, feta al lament i al victimisme; veus com les d'Antoni Martí des d'Escaldes, Joan Rigol des de Catalunya, Ezio Mauro, director de La Repubblica d'Itàlia, veus sense cap nota de victimisme: ans el contrari, fermes i amb la veu clara i alta, en veu de molts o pocs, però mirant endavant. Potser hem oblidat aquells moments de camí a l'escola amb dos troncs de llenya sota el braç, amb la neu al genoll, com em recorda l'Adolf, o el permís per sortir abans d'escola i arribar a Can Noguer que no fos negre nit, i m'adono que només sabem mirar enrere per plorar i fer la víctima, no pas per recollir tot l'aprenentatge i mirar endavant amb seguretat, amb fermesa i amb l'orgull de la terra que ens va parir i veure créixer.

Ens podem equivocar, com diem tots, i que ningú s'esquinci les vestidures, una, dues, tres i tantes vegades, però mai abaixant el cap, mai sense honestedat i, encara menys, mai sabent que ens equivoquem. No confonguem ara aquesta honestedat i fermesa amb el nostre ego, no equivoquem la nostra realitat amb somnis ni imaginacions, deixem que la nostra mirada vegi el nostre entorn, escolti, més que senti les veus al nostre voltant, i la nostra veu; si cal posem una mà a una de les nostres orelles per sentir i escoltar el que nosaltres mateixos diem, i actuem així conscientment i sincerament.

Feia dies que no veia els informatius de France 3, i avui rebo amb alegria la notícia d'un film sobre Serge Gainsbourg, i per coses d'aquelles que m'ha impressionat el primer treball de Soan, recordo Alain Bashung i el seu meravellós Ma petite Enterprise, que feia com deu anys que no sentia, i el jove Soan em va dur de nou a mi. Ara he recordat Brigitte i Jane Birkin, i em ve al cap la seva poesia, el seu missatge, cru i àcid, dur i fervent, mai victimista, sempre conscient.

He fet una pausa per retrobar Alain i, un cop he deixat caure quatre o cinc cops l'agulla damunt del disc, em quedo amb les seves paraules, "Ma petite entreprise, ConnaŒt pas la crise. S'expose au firmament. Suggère la reprise. Embauche, Débauche, Inlassablement se dévoile". Faig una breu introspecció i agraeixo el fet de poder compartir, dia a dia, estones amb persones amb qui sempre hi ha cinc minuts, o de voltes molts més, per parlar i observar el nostre entorn: el Joan i la seva experiència empresarial, l'altre Joan amb l'orgull i responsabilitat a contracor- rent, l'Àngel i la seva mirada sàvia mentre la meva filla baixa esquiant davant seu a Pal, o el Fèlix i la seva decidida voluntat dissimulada sota una imatge diplomàtica; i tots ells amb els peus fermament posats a terra, amb les mans alçades sense dubtes creient i treballant amb el front aixecat.

Aquest missatge, aquesta veu, és la que vull sentir a cada moment, la que posant la meva mà a l'orella vull sentir de mi mateix, la que demano i demanem sentir per escoltar. Avui que tornen a sonar notes com el Somniem, Diem prou, L'estaca, que arriben a nosaltres per veu dels nostres veïns, i de molts que anys enrere van trobar acolliment i confort a les nostres valls, quan a les seves només s'escoltaven veus de víctimes i botxins, agraeixo veure les actituds fermes, amb treball i honestedat de molts homes i dones, que no somnien, ni diuen prou, però que amb veu ferma, amb la mirada clara i cremada del Sol de les valls, orgullosament cada dia es lleven amb l'orgull de ser fills de les valls, que no els cal ni penjar una bandera o asseure's en una cadira farcida i envoltada d'un superb ego, però que aixequen la mirada vers Meritxell, per agrair i oferir el seu treball i el seu orgull.

VEIG ELS LLAMPS
trencant i il.luminant el Casamanya, escolto el seu majestuós esclat i com la muntanya em du aquest so repetit, no se sent cap altre soroll, quatre gotes d'aigua que trenquen damunt de les lloses del teulat, i aquesta olor que fa la nostra terra quan se sadolla de nit i tempesta. Demà ens llevarem, amb una mirada renovada, amb la veu decidida, no per dir prou, ni per lamentar o recordar moments millors passats, sinó amb una voluntat decidida, amb orgull a la mirada, amb pas ferm, potser amb la vista posada a Meritxell i el record d'una cistella, pa i poc més damunt de l'herba, escoltant aquestes veus orgulloses, però també silenciant el nostre victimisme.

Víctima i botxí: són les dues cares de la mateixa moneda, i el nostre orgull, l'orgull fet i criat amb xicoies i torb, la nostra raó de ser.

Tècnic de sistemes de Cal Peles. [email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT