A Andorra tenim el mal hàbit de perdre energies en  macroprojectes faraònics que no s’acaben materialitzant o, si es fan, no són tan fabulosos com s’havien imaginat. Si algú fes una repassada als anuncis que s’han conegut –els que no, han de ser dignes de rècord Guinees– es podria dibuixar un país de ciència-ficció –plaça de toros, parc aquàtic, túnel del vent– i una plaça comercial amb les franquícies més luxoses del món. Andorra és un país d’emprenedors, però també de somiadors.
 

I els polítics són els primers en fer somiar truites. En aquesta campanya electoral s’han llançat tota mena propostes, algunes d’elles surrealistes, que convertirien les set parròquies en un paradigma de la modernitat i un oasi per viure. Però els grans projectes moltes vegades són fantasies, i d’altres iniciatives que generen molta il·lusió i, quan s’acaben fent, es desinflen perquè no aporten allò que s’esperava. Andorra va apadrinar l’aeroport d’Alguaire amb gran entusiasme, com a porta d’entrada d’un turisme que havia d’apostar per les instal·lacions lleidatanes, que ara s’omplen de pols i contemplen la seva solitud.
 

Més apassionament va provocar l’aeroport de la Seu d’Urgell, que encara està per demostrar la seva utilitat i els milions que s’hi van abocar per poder rebre vols comercials amb passatgers. I veurem que passa amb l’heliport.
 

I mentre es malgasten aquestes energies, Andorra no disposa d’una estació d’autobusos digna, la que es mereix un país que viu del turisme, que cada dia rep una allau de visitants que es traslladen en autocar i que es troben amb una estació del segle passat sense condicions. No és d’estranyar, doncs, el malestar de les empreses de transport, encara que el projecte estigui en fase inicial de construcció. L’experiència no convida a la confiança.